La Sindicatura de Greuges de Sabadell compleix 20 anys aquest 1 d’abril. Ho fa amb més de 30.000 atencions i un paper consolidat. El Síndic actual, Josep Escartín, suma 15 anys com a defensor del ciutadà en dues etapes. Reconeix que s’ha avançat en escolta institucional, però adverteix que encara falta traduir les queixes en canvis reals. També alerta de reptes com el soroll, l’atenció administrativa o la percepció d’inseguretat, tot lamentant que “el silenci institucional, que és una manca de respecte al ciutadà” segueix com a tònica habitual dues dècades després.
En aquesta entrevista, Escartín fa balanç de les dues dècades de la institució i de les principals reclamacions que va rebre l’any passat la seva oficina.
Aquest 1 d’abril es compleixen 20 anys de la posada en marxa de la Sindicatura de Greuges Municipal. Quin balanç fa d’aquestes dues dècades?
Han passat 30.000 persones per aquí en aquest temps. L’Oficina ha evolucionat. Hi ha dues etapes. La primera, quan el Síndic no tenia dedicació completa. I la segona, a partir de la Síndica Abellan, en la que hi ha un salt qualitatiu. El Síndic ja no va i ve sinó que té una dedicació exclusiva a aquesta funció. Ella ho va aconseguir i va estar bé. I de la ciutat cap enfora, la Sindicatura de Sabadell ha estat bastant referent per altres municipis.
L’altre dia comparava la primera memòria i la darrera. I hi ha temes recurrents: el silenci administratiu, problemes a l’espai públic… Però en termes generals, l’Ajuntament s’ho ha cregut força, els alcaldes que hi ha hagut més o menys s’ho han cregut i la col·laboració ha estat bona.
Si hagués de resumir en una idea que ha significat la del Síndic figura, quina seria?
Apropar els drets a la gent. Que la gent sàpiga que els escoltem, que atenem les persones. I som una porta dins de l’administració a una sèrie de gent descontenta. Una porta on els escoltem i que pot convertir gent descontenta en satisfeta. Tenir un Síndic municipal és un plus de democràcia.
La majoria d’ajuntaments catalans ja tenen síndic municipal?
No es pensi. En falten. Castelldefels, Tarragona o Sant Adrià del Besòs no en tenen. Tenir un Síndic municipal és un acte de valentia. Sovint és més fàcil per a un ajuntament enviar la gent a la Síndica de Greuges. Tenir una persona a la ciutat tot l’any apretant és més incòmode.
En aquests 20 anys l’Ajuntament ha après a escoltar millor la ciutadania o més aviat ha après a escoltar sobretot al Síndic?
L’Ajuntament ha anat escoltant al Síndic. Pel que fa a la ciutadania, que cada cop és més exigent, l’escolta ha millorat. Però falta un pas. L’escolta ha de ser més activa. No n’hi ha prou escoltant sinó que cal aplicar canvis. Es reconeix el dret a la queixa. Està bé. Però cal traduir-ho en accions. Falta aquest pas.
Durant la seva campanya per a la seva segona elecció li vaig preguntar què volia fer i em va dir el següent: “Fàcil. Hem de fer el que diu el reglament del Síndic. Proximitat, proximitat i proximitat. Sabadell, Sabadell i Sabadell. Ampliar horaris, ser més transparents, tenir l’agenda penjada al dia. Està complint?
Al 100 per cent. Tenim 10 oficines de barri. Publiquem fins l’últim euro que gastem. Es penja tot. L’agenda està posada des del primer dia. Al 100 per cent.
Què li costa a la ciutat tenir Síndic cada any?
El meu sou. Cobro 2.600 euros nets per 14 pagues. I el pressupost de l’oficina -quotes, compres, comunicació…- és de 10.000 euros més. Tenim un assessor jurídic i una persona tècnica, que són personal de l’Ajuntament. Amb això fem.
El Síndic és prou conegut?
Si vostè surt al carrer i pregunta com es diuen els regidors, ningú no li ho sabria dir. Què és ser prou conegut? L’evolució indica que se’ns coneix més. Però clar: la gent ve al Síndic quan li cal. Som força més coneguts del que érem.
En els darrers anys hi ha hagut un increment de queixes. Del 70 per cent en dos anys. Una part de l’oposició diu que la ciutat està pitjor. Altres que hi ha més queixes perquè la ciutadania coneix més el Síndic o que l’increment és causat perquè la ciutadania està més formada en drets i és més crítica. Què diu vostè?
És obvi que la ciutat no funciona pitjor de la mateixa manera que si les queixes baixessin tampoc no podríem assegurar que la ciutat va molt millor. Hi ha una relació claríssima entre tenir més oficines als barris. Porten més atencions i per tant més queixes. És indubtable que l’increment de queixes va lligat a tenir més presència. L’any passat vam tenir 200 atencions fora d’hora. A les 8, les 9, les 10 de la nit. Estem arribant a la gent. Vam estudiar en quantes zones censals no hi havia hagut atenció presencial del Síndic. En un any hem passat de 49 zones censals a 30.
Sovint va a veure in situ situacions a la nit. Expliqui’m tres o quatre casos que l’hagin impactant.
L’incivisme m’impacta. Una barbacoa enmig d’una plaça em va impactar. Un dia vaig anar a casa d’una persona tard. Es queixava de l’incivisme. Estar dins de casa seva, tard, i que a la plaça hi hagi una tele a tot drap amb un partit de futbol i escoltar els crits m’impacta. També la ruta amb Actuavallès del sensellarisme. És un fenomen que queda invisible. Hi ha tot un submón que ningú el veu i darrere hi ha històries de gent normal que per una qüestió o una altra s’ha trencat.
Alguna actuació que després de tancar hagi dit ‘avui ha valgut la pena la feina’?
En tenim bastantes. Em fa feliç resoldre problemes d’habitatge. Un senyor de 90 anys que tenia un pis de VIMUSA i el feien marxar i al final li hem resolt. Val a dir que l’Ajuntament s’ha posat bé. En aquest cas, l’Ajuntament ha fet que VIMUSA posi cara a un problema, cosa que no fa gaire. Li ha posat cara, edat, context, la seva història. I un cop han posat cara a un problema, s’han activat mecanismes més humans.
Què passa a VIMUSA? Fa anys que els esmenta la plana.
VIMUSA a nivell de construir no hi entro. No hem tingut gairebé mai queixes. Però en l’atenció al ciutadà ha de ser molt diferent. És francament millorable. No hi ha part humana. Qui va a VIMUSA no va a una immobiliària qualsevol però VIMUSA envia cartes com qualsevol altra immobiliària. Es dirigeix a llogaters de qualsevol manera. Falta molt posar-li cares als expedients. Allò és la immobiliària pública i són diners públics. I això no ho fan bé. Els escrits estan mancats de sensibilitat en la immensa majoria de les vegades.
En general, els escrits de l’administració acostumen a ser difícils de desxifrar. Vostè ho denuncia. Per què no ho fan millor?
No ho sé però seria senzill. La Síndica Abellan va recomanar posar un resum a dalt dels expedients. Un resum fàcil, comprensible. És possible. Cal una explicació fàcil. Entenc que a nivell normatiu, legal, s’han d’incloure determinades coses en els escrits. Però cal facilitar-li la vida a la gent. Falta en tots els escrits de l’administració. No costa res posar el nom de la persona. Estem en l’època que estem. Personalitzar una mica no hauria de ser tan difícil. I posar-hi una mica d’atenció.
Què fa vostè en el caos de Rodalies, per exemple, o en casos que no són de gestió municipal?
Les queixes que hem tingut les hem traslladat al Defensor del Pueblo. Crec que el Defensor del Pueblo s’hi hauria d’haver posat més seriosament amb Rodalies. Suposo que diran que és cosa de la Generalitat. En la meva primera etapa vam denunciar molt la manca d’accessibilitat de l’estació de Sabadell Centre. Com que el Defensor del Pueblo no hi veia greuge, no vam parar fins que es va arreglar. Però en les queixes per la mala gestió de Rodalies no podem fer gaire més que traspassar-les.
Fa temps van haver-hi moltes queixes per Correus.
Aquí hem entrat més perquè el Defensor del Pueblo ens deia que Correus ho feia bé i nosaltres sabíem que no era així. Per sort, la delegada del Govern espanyol a Catalunya es va mobilitzar i hem arreglat disfuncions.
Quan venen queixes amb les empreses energètiques o subministradors, tampoc no poden fer gaire?
Amb CASSA sí podem entrar perquè és un servei municipal. En energia hem tingut enrenou amb Endesa. Ens hi hem posat sobretot perquè l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (l’OMIC) no responia, i era el seu deure. Al final hem anat amb l’Agència Catalana de Consum per treballar al marge de l’OMIC. Si l’OMIC hagués respost, no hauríem entrar. Però la gent ve aquí i posem cara als problemes. A Espronceda la gent ens venia amb les factures.
Què passa a l’OMIC?
Hi havia problemes. No agafaven el telèfon, no es podia presentar la queixa, o donaven hora d’aquí a molt temps. No es podien presentar les queixes, amb el perill de tallar el servei. Un cop ens vam quadrar, l’Ajuntament va posar fil a l’agulla. El problema de l‘OMIC s’està resolent.
A la darrera memòria la contaminació acústica i el soroll es mengen el 20 per cent de les queixes. Què està fallant?
Hi ha diferents coses. Per una banda tenim queixes sobre els contenidors de vidre. Per dir-ho clar: no s’han de buidar a la matinada. Ho fan perquè no volen retencions de trànsit. Però entre haver-hi un petit embús al carrer i el dret al descans, preval el dret als descans. Els bars tampoc no haurien de llençar el vidre a la nit. Són coses que es van resolent.
Una altra cosa són els locals que no tenen la llicència bé. Bars, però no només. A vegades hi ha refrigeradors, càmeres frigorífiques o coses d’informàtica que fan soroll a la nit. No tot són bars. Pel que fa als bars, l’any 2025 es va tancar algun i algun també al 2026. Entre cometes aquí seria més fàcil si l’Ajuntament tingués una forma proactiva d’actuar a l’hora de controlar les llicències. També hi ha coses més de detall: la llicència pot estar bé però tenen una porta automàtica i cada cop que s’obre tota la música surt fora. L’Ajuntament i el Gremi d’Hostaleria estan per la qüestió.
Un incís: es va fer una prova pilot a l’Eix Macià amb les noves terrasses. Com han evolucionat?
Ens han baixat les queixes que teníem de l’Eix Macià. No hem tingut més queixes. Tenim més d’altres zones de la ciutat. Però no cal oblidar que la gestió de les terrasses depèn dels bars.
Pel que fa al soroll, l’incivisme és un gran problema. Diumenge passava per la plaça de Ricard Simó, que estava buida. Però hi havia una gent cridant. Com es resol això? Cap ciutat ho ha pogut resoldre. Estem a punt de treure una recomanació amb models d’altres ciutats per intentar aportar alguna cosa. Però d’entrada l’Ajuntament hauria aplicar més l’ordenança de civisme, que per això es va aprovar. S’ha de complir.
Hi ha una plataforma veïnal que s’està mobilitzant molt per denunciar el soroll especialment al centre de la ciutat. El Centre té un problema afegit amb el soroll?
És indiscutible que al centre hi ha soroll. Però la gent del centre fa més soroll contra el soroll. Però hi ha soroll a tot arreu. No en fa l’Embassa’t? L’Observa? Altres llocs que poden tancar un carrer i fer quatre dimecres seguits actuacions? Vivim en una ciutat sorollosa. Al Centre hi ha soroll? Sí. A la resta de la ciutat, també.
Cap a on anirà aquesta recomanació sobre el soroll que prepara?
L’Estat ha aprovat moltes normatives, i s’ha adherit a molts protocols europeus que s’han de complir. Els tractats europeus estan signats i s’han de complir i ningú se n’enrecorda. Mirarem models d’èxit a altres municipis. Resoldre el soroll sovint va lligat a tenir una certa valentia, a prendre decisions, a regular horaris. El dret a l’oci existent, el dret al descans també. I han de quadrar.
El dret a l’oci i el dret al descans estan a la mateixa alçada?
El dret al descans ha d’estar per sobre del dret a l’oci però no tant com per quedar-nos sense oci. El dret a l’oci és flexible. S’entén si durant un mes cada cap de setmana hi ha d’haver un concert al costat de casa? Potser és exagerat. Per la Festa Major o per Cap d’Any es pot arribar a entendre. Si tens una plaça al costat de casa i es fan coses els dissabtes o diumenges al matí, s’ha d’entendre. El soroll zero no existirà perquè no vivim al Pirineu si no en la cinquena ciutat de Catalunya. El soroll zero no existirà. Però hem de ser capaços de minimitzar i de ser transparents, explicar el que fa i el que no fa l’Ajuntament. Aquest diàleg a vegades no s’ha produït.
Quins serien els principals conflictes de convivència, que és un altre àmbit important de queixes?
A banda de l’incivisme, hi ha problemes que tenen a veure amb gent que dorm al carrer. No fan res però la gent no els vol i es genera un cert malestar. En alguns barris hi ha carreres de cotxes que queden impunes. En general, són problemes que tenen a veure en la ciutat en sí, en tenir una ciutat gran. Però problemes de convivència especials en algun districte o en algun barri, de problemes entre comunitats…no. No tenim grans queixes amb l’oració dels divendres dels musulmans. En aquest sentit hi ha altres ciutat que sí els tenen. Això s’ha treballat bé. Tenim una Comissió de la Convivència que sembla que no hi sigui però ha fet molt bé a la ciutat.
Fa mesos va recordar que els delictes van vinculats a les persones i no a ètnies o races. El preocupa el racisme sociològic?
Em preocupa perquè està de moda. És un invent i vol portar la gent cap a una direcció determinada. Si algú delinqueix, el delinqüent és la persona, no l’ètnia, la nacionalitat… hem de mirar una mica més enllà. Si trobem un marroquí que roba un rellotge el posem a totes les portades. Però cobrar sense IVA també és robar. Tenir una senyora de la neteja sense assegurar-la també és robar.
En tot cas, és cert que la sensació d’inseguretat va en augment. Arriba aquesta sensació a l’Oficina del Síndic?
Quan ens arriba la sensació d’inseguretat, és per la il·luminació. Sabadell és una ciutat fosca i això genera sensació d’inseguretat. Moltes vegades els llums estan per sobre dels arbres. I s’han fet coses malament: hem arreglat la Gran Via al seu pas per l’Artextil i no s’ha posat ni un llum. La gent no s’hi veu. No crec que Sabadell sigui una ciutat insegura però si hi hagués més il·luminació, baixaria aquesta sensació.
La gent es queixa que truquen la policia i no hi va?
Sí, es queixen d’això bastant.
I quan vostè ho diu a l’Ajuntament, què li diuen?
Escoltem sovint les trucades. El cert, el que hem comprovat, és que es prioritza. Els policies no estan de braços creuats. Però van als llocs en funció del que es truca. Sabadell és gran i a vegades hi ha un servei més urgent, com és obvi. Però al meu parer caldria treballar millor la resposta a la ciutadania.
De quina manera?
Explicant-se més, fent seguiment, tenint més treballada la resposta. És evident que vivim en una ciutat gran i que hi ha problemes diferents a la mateixa hora, però caldria treballar millor la resposta.
A nivell d’efectius policials, estem prou bé?
No ho he estudiat a fons, la veritat. No sabria dir-li.
Li volia preguntar sobre la cita prèvia obligatòria en alguns serveis públics. Fa sis anys que ha passat la pandèmia però s’ha quedat en alguns casos. Es vulneren drets?
Absolutament. Ho vaig fer saber a l’Ajuntament i es va treure. No hi pot haver cita prèvia obligatòria. La van treure. El que més s’hi assembla és al 010, que hi ha cita prèvia i cita no prèvia. La cita prèvia pot ser útil, però no pot ser obligatòria.
A l’Ajuntament s’haurà tret, però al SEPE, per renovar-se el DNI, per Trànsit? No pot fer res vostè?
Algú els hauria de recordar que això no pot ser. Jo em vaig queixar a l’Ajuntament i les van treure. És la realitat. Algú li tocaria queixar-se perquè és una vergonya.
Qui és aquest algú? El Síndic de Greuges? El Defensor del Pueblo?
La Síndica de Greuges s’hi ha manifestat. No sé si el Defensor del Pueblo. Però els polítics també. La Generalitat ho hauria de fer. Ho hauria de recordar i fer-ho complir. En alguns casos al DNI s’atén algú si és urgent, però no es pot obligar la gent a agafar cita obligatòria.
Sobre l’aparcament a la ciutat, vostè és defensor de la zona verda. Quina problemàtica ha detectat i en què ajudaria la zona verda?
Hi ha zones de Sabadell, per exemple el barri de Covadonga però també altres com podria ser Hostafrancs o altres, que s’han convertit en el pàrquing de la gent que treballa al Centre. És el pàrquing gratuït de la zona blava. Però qui viu en un carrer amb zona blava o els que viuen en el que han acabat sent l’aparcament gratuït de la zona blava tenen grans problemes per aparcar prop de casa. Això ho resoldria bastant una zona verda. En una zona verda pot aparcar qui hi viu i qui no hi viu però els residents a l’àmbit tenen beneficis. No demano reserves de zona blanca per als residents. Però alguna acció s’ha de fer per facilitar la vida als veïns perquè no hi ha qui aparqui a Covadonga. S’ha de buscar una solució. Hem d’invocar el dret a la ciutat, i un pas més: el dret a viure bé a la ciutat.
Queden dos anys i mig per acabar la seva segona etapa com a Síndic. On vol posar el focus?
No negaré que al prendre possessió vam necessitar un temps per posar en ordre moltes coses que no estaven ordenades. Passat aquest mig any vam començar a funcionar bé. Hem hagut de calibrar tota l’oficina i som els mateixos fent moltíssima més feina. Ara ens toca aposentar el que tenim. Com a novetats, volem fer més recomanacions d’ofici, que fins ara no hem pogut fer.
És a dir, volen ser més proactius?
Volem dir coses sobre la gestió de la grua, sobre les places de guals. Hauríem de ser capaços de fer recomanacions d’ofici. Per exemple, radiografiar l’estat del mercat de l’habitatge i fer propostes de la mà dels agents del sector que en saben. Més coses: fer un escape room per als alumnes sobre els drets. També obrir-nos als menors de 18 anys. Hi ha menors d’edat que ens diuen, amb raó, que no es poden queixar si tenen problemàtiques. No els hem de tallar les ales. L’educació amb valors és un repte que tenim també. Aquest 2026 anirem per aquí.
I ja cap a finals de mandat volem preparar un traspàs com Déu mana. Qui vingui darrere meu ha de poder rebre un traspàs com toca.
No es presentarà a la reelecció?
No vull ser esclau de l’hemeroteca, però en aquest moment diria que no em presentaré. Sempre i quan la Sindicatura no estigui en risc quan acabi. Si passa alguna cosa extraordinària ja veurem. Hi ha una cosa que m’inquieta. Es va fer una reforma del reglament, i està molt mal feta. El Síndic només pot estar en funcions sis mesos. Si passats els sis mesos no hi ha relleu, l’oficina s’acaba. És un error gravíssim del nou reglament, que caldria arreglar. El Síndic hauria d’estar en funcions fins que entrés el nou Síndic. En algun moment potser obro aquest meló.
Ha començat l’entrevista dient que fa 20 anys a les memòries del Síndic ja lamentava el silenci administratiu. Un problema crònic, per tant. Què caldria canviar amb urgència per evitar que es cronifiquin els problemes que assenyala ara?
En la majoria dels casos, els canvis dependran de la voluntat política del govern municipal de torn. Qui estigui allà pot fer canvis. El silenci administratiu és una falta de respecte. Deu ser molt difícil poder contestar tantes coses, però estem a l’època que estem.
I com a norma general, s’ha de ser flexible i obert. L’Ajuntament no va malament però sempre s’hauran de retocar coses, sacsejar processos i ha de ser possible fer-ho.
