Un dels col·lectius més invisibilitzats en la societat són els cuidadors, aquelles persones a càrrec de persones dependents, una de les feines més sacrificades i menys remunerades del mercat. Fira Sabadell ha acollit aquest dimecres la jornada Connecta’t a les cures. Fem visible la feina de les persones cuidadores, amb l’objectiu central d’abordar la importància i realitat del col·lectiu.
Al llarg del dia, ponències i tallers enlluernen un esdeveniment social que aglutina veus, experiències i testimonis d’aquells invisibles que ajuden, supervisen i cuiden a la gent amb dependència, amb o sense ajuda de les administracions. Descobrim les històries de la Lorena Fernández, Juliana González i l’Antonio Rey, tres familiars que conviuen amb algú dependent a casa.
“En el camp de la discapacitat és més difícil ser reconegudes”, explica la Lorena Fernández, mare de tres fills, un d’ells autista i diagnosticat amb el 65 per cent de discapacitat. Ha compartit que, pel fet de no ser només una persona dependent, sinó també un nen amb autisme, requereix de més cura: “hi ha barreres que hem de creuar de forma inconscient”. Un contrapunt és que s’ha de dedicar més temps i suposa un canvi de vida, però ha agraït que al treballar a l’empresa familiar, té més facilitat de conciliar el temps: “tenim una estructura familiar que ens permet portar-ho millor, però no tothom té aquesta fortuna”.
“Si parlem de polítiques municipals en les quals hi estan els espais de canguratge per facilitar la conciliació familiar, no puc portar el meu fill amb discapacitat si no hi ha un professional pràcticament individual”, destaca Fernández.
Entre llàgrimes la Juliana relata com “d’un dia per un altre”, la seva vida va donar un gir brusc. Venint de l’Uruguai, el seu germà va patir un vessament cerebral: “va començar un procés molt llarg de tota la família. En 24 hores la vida ens va canviar”. Actualment viu amb una sonda gàstrica i una traqueteomia, una situació que els va fer decidir quedar-se al país.
“Mirem d’acompanyar-lo i que es pugui divertir. Ja sigui a l’hospital o a casa, tot el temps estem amb ell. Que gaudeixi d’aquesta etapa de la vida també”, afirma.
Un punt que ha compartit ha estat la nul·la ajuda de les administracions, tot afegint que sostenen les despeses amb les butxaques dels familiars: “tot i així, ho estem mirant de gestionar amb la Llei de Dependència”. No obstant això, ha lamentat que aquests tràmits i processos tarden el seu temps d’adjudicació.
L’impacte psicològic
D’altra banda, solem associar les cures a les dones, una feina precaritzada, però no sempre és aixi. I sinó que li diguin a l’Antonio Rey, qui la seva dona té una discapacitat del 75 per cent i és tetraplègica degut a una intervenció a la medul·la que no va sortir bé: “no mou cap part del seu cos, només m’obre la boca per donar-li de menjar”, diu.
“No vull que ella pensi que és un problema per a mi. Sempre intento ser positiu amb ella i ajudar-li en tot el que necessiti”, explica Rey.
Una de les conseqüències del mal desenllaç de l’operació és que li ha comportat no controlar el termostat, fet que de fprma aleatòria pogui tenir fred o calor. Pel que fa a escala psicològica, Rey agrega que hi havia dies que la seva dona es volia morir, però es mostra positiu que es troba més estable, sense ocultar els sacrificis de cuidar d’algú dependents: “vaig haver de buscar un llit hospitalari, una cadira de rodes per a ella, una grua”.
Tanmateix, ha declarat que va haver de vendre la casa, ja que vivien en un pis sense ascensor, és a dir, adaptar-ho tot a les seves necessitats. No obstant això, subratlla de forma positiva com l’Ajuntament i les infermeres l’han ajudat mitjançant programes per a cuidadors i tota l’atenció rebuda per part dels professionals sanitaris: “ens visiten i truquen contínuament”, finalitza.
Foto de portada: Taula rodona de la jornada. Autor: Albert P.
