Lluny del bullici de la Rambla o del soroll de la Gran Via, hi ha un petit cobert amb una vuitantena de cabres. Fa més de 25 anys que el seu amo, José García, les treu a pasturar cada dia pels camins de Can Domènec. El masover lamenta que la burocràcia i les administracions desvien l’interès pel món rural cap a altres sectors. De fet, el seu fill, Hermenegildo García, descarta continuar el llegat del seu pare: “és impossible guanyar-se la vida amb això. S’hi ha de posar diners i tot”. En aquest sentit, García assenyala un degoteig en els darrers 25 anys: de 50 pastors que hi havia al voltant de Sabadell a finals dels 90, ara en queden quatre o cinc.
José García va arribar a Sabadell l’any 1971. A Granada, on va néixer, la seva família sempre s’havia dedicat a la ramaderia i ell, acostumat a aquest estil de vida, no va voler renunciar-hi tot i aterrar a una ciutat majoritàriament industrial. Per això treballava als serveis de neteja de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) del campus de Bellaterra des de les cinc del matí fins a la una de migdia i a la tarda s’encarregava del bestiar. Aquesta va ser la seva rutina durant 50 anys.
Una vegada jubilat, es dedica en cos i ànima a cuidar del seu ramat. Primer, a Barberà de Vallès, on hi va estar 25 anys. Després, al barri de Torre-Romeu, durant 10 anys més, i des del 2006 fins ara, a Can Domènec. Fa unes setmanes, però, que es va veure obligat a vendre 60 ovelles i un dels sis gossos que tenia per motius de salut.
“Només de pensar que qualsevol dia puc caure malalt i que els animalets no estaran ben atesos em poso pitjor. Aquí hi van haver més de 700 cabres i ovelles, però amb els anys me les he anat traient, i traient, perquè ja no responc tant com abans,” se sincera el pastor.
De fet, ha estat ingressat a l’Hospital Parc Taulí en estat greu un parell de vegades. García té fills i néts, però cap d’ells es vol dedicar a això. Ell entén que, si no s’hi té una estima especial, és una feina massa sacrificada per continuar-la: José García ha d’anar de Badia a Can Domènec cada dia per pasturar a les cabres (abans també les ovelles) d’onze del matí a cinc de la tarda, els ha de posar menjar a l’estable abans de marxar, complir amb les visites del veterinari cada sis mesos, elaborar i arxivar les guies (similars a una fitxa tècnica o un talonari) cada cop que compra o ven un animal, notificar a l’Ajuntament per quins camps pastura i pagar una sèrie de llicències per poder dur a terme la seva activitat.
“No es pot viure d’això. Ni de conya. El meu pare posa diners per poder tenir el ramat perquè és el que més li agrada a la vida, però no en treu cap benefici. Ni un”, assenyala el seu fill, en ‘Mere’.
En aquest sentit, el pare lamenta que aquest ofici pràcticament ja ha desaparegut. García assegura per experiència pròpia que “fa 20 anys, 200 animals podien donar de menjar a una família sencera”, però ara ja no és rentable per totes les taxes que cal pagar. A tall d’exemple, lamenta que quan va arribar al Vallès, no havia de pagar per pasturar el seu ramat (i això que era més nombrós que l’actual); en canvi, fa sis anys li van cobrar prop de 6.000 euros per fer-ho. Independentment de la zona, ja que quan estava a Torre-Romeu pasturava pel Ripoll i quan era a Barberà, pels camins que condueixen cap a Cerdanyola, García considera que no hauria d’assumir aquest cost.
Tot i això, demà al matí el pastor tornarà a treure les seves cabres pels camps de Can Domènec, com cada dia des de fa més de 50 anys. Passat, igual; i així successivament. Què se’n farà quan ja no hi sigui? No ho té clar; segurament s’ho vendrà, ja que cap dels seus fills té intencions de fer-se’n càrrec. En una situació similar es troben els tres o quatre pastors més que queden per Sabadell i rodalies; García tem que “quan tots morim, ja no quedarà ningú”.
Foto portada: Cobert de cabres a Can Domènec. Mas d’en José García. Autor: David Chao.
