• “Arribem tard? Sí. Però aquí no s’ha perdut cap generació. Els resultats de treure pantalles són instantanis”.
• “Si buides les cases de pantalles, ompliràs els carrers de nens. Una ciutat sense soroll, sense moviment, és una ciutat morta”.

El coordinador de conducta suïcida en adolescents de l’hospital Sant Joan de Déu, Francisco Villar, s’ha convertit en un dels màxims defensors de la lluita contra l’ús de les pantalles entre les menors d’edat. Defensa la política de ‘zero pantalles’, almenys, fins els 16 anys. Ara per ara l’edat mitjana d’accés al primer mòbil són els 11 anys, segons el ministeri de Joventut. El 95 per cent dels adolescents passa més de cinc hores al dia a internet durant els caps de setmana. La preocupació per les conseqüències de les pantalles ha provocat tot un moviment de famílies preocupades i implicades, i també els primers canvis normatius, com l’avantprojecte de llei per la protecció dels menors en entorns digitals o la prohibició del mòbil en primària i secundària.

Francisco Villar (1976) és psicòleg clínic i especialista en prevenció del suïcidi entre menors. El seu llibre Com les pantalles devoren els nostres fills explica els mecanismes de les tecnològiques per atrapar el temps dels menors, i traça vies de sortida. Creu que la prohibició del mòbil arribarà i que l’aula tornarà a ser analògica. Mentrestant aposta per recuperar la vida al carrer i les relacions presencials: “els resultats de prohibir les pantalles són immediats; la vida floreix”. Villar ha estat aquest dimarts a Sabadell en una jornada organitzada per la plataforma Aixeca el Cap, que s’ha dut a terme a la biblioteca Vapor Badia. Abans ha atès iSabadell.  

Comencem amb un exemple pràctic. Tinc dos fills. 9 i 8 anys. Ve l’estiu. S’acaba l’escola. Estan més temps a casa. Quant temps haurien d’estar davant de la pantalla com a màxim?
Zero.

Zero? És possible?
Sí. Els meus ho estan. Tinc quatre fills. Nou, vuit, sis i cinc anys.

Aclarim una cosa. De què parlem quan parlem de pantalles? Tot és el mateix? És el mateix la televisió en família que a l’habitació, el tablet, el mòbil o l’ús de xarxes?
Cada cosa de les que has dit és més greu que l’anterior. Aquest any s’ha publicat un estudi comparatiu entre alumnes de les llars d’infants amb la televisió encesa a casa i d’altres sense pantalles. Les famílies que posen la televisió resten cada dia unes 200 interaccions entre pares i fills i priven de milers d’evocacions del llenguatge i de paraules al propi nadó. Tot això provoca un retard a l’hora d’adquirir el llenguatge.

Però per suposat no és el mateix la tele que la resta. Abans el Goku trigava sis mesos en matar el Vegeta perquè anaves capítol a capítol. Entre capítol i capítol es vivia la vida. I la tele estava penjada a la paret. Ara et diuen que tens molta sort perquè en dues tardes ho pots veure tot de cop. Pots veure pantalles al lavabo o portar-les a la butxaca. La gravetat s’ha disparat. Hi ha matisos. Anar al cinema amb família ho fem tots. Però la pantalla no pot fer de mainadera. Ni se’ls hi pot donar al restaurant perquè els nens estiguin tranquils i ens deixin parlar. A casa el mateix. Si estàs a taula amb la família, estàs a taula. Si teniu l’oportunitat caldria xerrar, comentar coses de la feina, de l’escola, del que sigui. Un viatge en cotxe de mitja hora o fer cua al supermercat són oportunitats per gestionar mecanismes, per aprendre a esperar, a frustrar-se, a tenir paciència. Mecanismes bàsics per l’endemà. Si no tens tolerància a la frustració, no podràs ser apassionat o somniador perquè tindràs por a la frustració. La infància és fonamental per desenvolupar estratègies a tot. No podem dir que la generació Z no són empàtics, no llegeixen… això són les conseqüències del que els hem fet.

Hi ha algun moment a partir del qual es pugui fer un cert ús de les pantalles?
Perdoni l’exemple, perquè no és del tot equivalent. Quants cigarretes recomanem que fumi un nen o un jove? Cinc són millor que 20? Sí. Però el recomanable és zero. És el mateix. Tenim nens amb temps lliure a l’estiu, amb moltes oportunitats de conviure i interaccionar. Que ens arrosseguin al carrer, que juguin amb altres nens, que facin més esport, que ens ajudin a cuinar. Una miqueta més de soroll a casa i una miqueta més de soroll a la vida és bo.

La clau és pensar què deixen de fer per estar davant la pantalla? Jo poso una pel·lícula cada 15 dies i la veig amb ells. Es barallen cinc minuts per decidir que volen veure i després estan una hora babejant. Si comparo l’estona davant de la pantalla amb la resta de la setmana, fins i tot comparant el que feien abans i després d’estar davant de la pantalla, veig que la diferència és molt gran. Tot el temps que no estan davant la pantalla estan jugant. I tot el que posis a través d’una pantalla li treus a la relació entre germans, entre fills i pares… Els nens donen més feina sense pantalla? Segur. Però la infància és un moment molt especial que no es repeteix. És cansat però tota la inversió que fem en el joc, en acompanyar-los és de futur. És un esforç que no cau en no res. És la millor inversió que podem fer.

Des del punt de vista de la salut, la recomanació no pot ser una altra que zero pantalles. Fixar la mirada en una pantalla és dolent. Per l’aprenentatge és dolent. Per la relació entre familiars, també. No podem recomanar les pantalles en absolut. Les pantalles competeixen amb altres elements.

Són robadors de temps.
No aporten res i menys comparat amb el que aporten la resta d’experiències, fins i tot les discussions entre germans. Quan estan davant de la pantalla han desaparegut.

El temps gastat davant de les pantalles és perdut però neutre o és perjudicial?
És perjudicial. Quan una tortuga neix, es val per si mateixa al moment. L’ésser humà no es val per si mateix fins molt més endavant. Cal fer una inversió en criança. Els nens creixen molt fins els 9 anys, després hi ha un període de latència en el que no creixen tant i després fan una estirada a l’edat de procrear. Tenim un espai, des dels 9 fins els 12 o 13 anys, ple d’oportunitats per gestionar coses que ens ajudin a transitar de la infància a l’edat adulta.

Per la capacitat visual del fill les pantalles són perjudicials. Si treuen moviment, són perjudicials. Si treuen capacitat de sincronitzar el nostre cos, són perjudicials. Si ens treuen capacitat de generar empatia, són perjudicials. Les pantalles ens fan perdre oportunitats i per tant, són perjudicials. Ja no entro en la transmissió de valors, en l’assetjament o els vídeos que corren per la xarxa. La idea és defensar la vida. Si li treus la pantalla a un nen i et diu que no sap que fer, tens la certesa que has incapacitat amb la millor intenció el teu fill durant tots aquests anys.

Sortir al carrer, a la plaça. Però a la mateixa vegada les comunitats de propietaris prohibeixen jugar a pilota, als carrers el propi ajuntament també ho fa i fins i tot als parcs infantils també a partir d’una hora determinada. No hi ha una gran hipocresia social en tot plegat?
Si omples les cases de pantalles, buides els carrers. I comença a passar tot això tan estrany. Però si buides les cases de pantalles, ompliràs els carrers de nens. Et veuràs forçat a sortir. I un cop reconquerit el carrer, aquestes estupideses cauran pel seu propi pes. Una ciutat sense soroll, una infància sense moviment, una ciutat sense moviment és una ciutat morta. Les ciutats callades són inquietants. Sabadell ha fet una aposta per ser una ciutat amb soroll i moviment, perquè s’ha declarat que defensa la infància com cal (més info: ‘La preocupació per les pantalles arriba al ple i Sabadell es declara Ciutat per la Desconnexió Digital de la infància i l’adolescència‘).

Una altra paradoxa és que la digitalització a les aules, a les escoles, segueix. Hi ha infants a tercer o quart de primària, fins i tot abans, que estan immersos en tecnologia…
Et dic el que passarà d’aquí a no gaires anys? A primària no hi haurà cap tipus de pantalla. A secundària definiran molt bé el currículum digital. I es recuperarà l’aula d’informàtica, que estarà disposada de tal manera que el professor pugui veure les pantalles malgrat que es perdi la cara de l’alumne. Hi haurà ordinadors de torre i s’ensenyarà el que s’hagi aprovat en el currículum digital. Quan acabin, tornaran a les seves aules, amb paper, amb llapis, amb escriptura a mà. I els deures seran amb paper i llapis de tal manera que cap pare estarà obligat a comprar cap dispositiu per fer-los en secundària.

La ciència ens confirma cada dia que s’aprèn més i millor llegint i escrivint en paper que en pantalla. Sabem que per l’edat adulta és millor escriure a ordinador però per aprendre en la infància i l’adolescència és millor escriure a mà. Recuperarem l’aprenentatge de sempre. I l’esforç donarà rendiment, plaer, sentit crític, creativitat, saber afrontar reptes… Aquesta serà l’aula del futur. Una aula analògica.

I què fem amb les dues o tres generacions que s’han malaguanyat pel camí?
Ficar un distractor com aliat de l’aprenentatge era ficar l’enemic a l’aula. Alguns ho van dir. Però no se’ls va fer cas i se’ls va assenyalar. Se’ls va dir tecnòfobs. Però les dades canten. Totes les dades científiques van en la mateixa línia. Què fem amb aquestes generacions? Els hi demanaria perdó: ‘Ens sap molt greu. No ho sabíem malgrat que alguns ho deien. Ens vam equivocar, els de les tecnològiques ens van enredar, ens van vendre que seria millor; però ara hem après, ho sabem i rectifiquem’. És a dir, el missatge de sempre: perdó, m’he equivocat i rectifico.

Però saps el millor de treure pantalles? Que els resultats són instantanis. És veritat que hi ha nois de 20 anys que arriben pitjor a la universitat. S’està prohibint a les universitats l’ús de Chromebook. I com que no els atrapen les notificacions, han après de nou a gaudir d’una classe magistral. Aprenen més i gaudeixen. Arribem tard? Sí. Però millor arribar tard que arribar molt tard o no fer-ho mai. Aquí no s’ha perdut cap generació. Els nois a qui van prohibir l’ús del mòbil, el primer pati del primer dia sense mòbil es van posar a jugar. No es van quedar deprimits i neguitosos. A Galícia ha millorat la convivència, ha baixat l’assetjament i ha millorat el rendiment acadèmic. Els resultats són automàtics.

Agafant el fil del que comentes, que la vida brota, i que estem acabant el curs, si hagués de recomanar alguna cosa a pares, a avis o fins i tot a germans grans de cara a l’estiu, quina seria?
Defensem la vida. Conquerim la vida. Defensem la vida dels nostres petits. Pensem el que faríem si no estiguéssim davant la pantalla. I fem-ho. Ells demanen les pantalles. Tots ho fan. Només hi ha una cosa més divertida que una pantalla? Dues pantalles. Però què farien sense elles? Sortir al carrer. Doncs al carrer. Fem relacions presencials. Relacions familiars. Amb tot aquest enrenou hi ha estudis molt interessants. Cinc dies en un campament sense pantalles multipliquen la capacitat d’identificar les emocions en els altres. Això ens ha de dir alguna cosa. Apaguem per pantalles per encendre la vida com a compromís aquest estiu.

Ja veureu que és més cansat per l’adult. Però si no és cansat per l’adult segurament no és educatiu. Si és descansat per tu, és dolent per ells. I tot i que sigui cansat, recorda una cosa: mai tindràs tanta energia com avui. Si tens 40 anys, amb 50 no en tindràs més. Si en tens 35, amb 45 no en tindràs més. Estàs en el teu millor moment per defensar la vida dels teus petits.

Foto portada: el psicòleg clínic Francisco Villar, aquest dimarts a la biblioteca Vapor Badia. Autor: David Jiménez.