Genís Roca (Girona, 1966) és una de les veus més reconegudes del país en l’àmbit de la transformació empresarial. Tot i que va formar-se com a paleontòleg, ha dedicat bona part de la seva trajectoria a estudiar i entendre els avenços de les noves tecnologies, així com el seu impacte en la societat. El seu darrer assaig, La revolució inevitable (2025), dissecciona les amenaces i les oportunitats de la irrupció de la intel·ligència artificial.
Entrevistem Roca dimarts al vespre, minuts abans que imparteixi una conferència al Casal Pere Quart sobre la Intel·ligència Artificial i la seva aplicació al món de l’educació.
A mode d’introducció, i perquè ho entengui tothom, ens podria explicar què és la intel·ligència artificial i per què està tan present a les nostres vides últimament?
Bé, ara hi ha molt de soroll amb això de la intel·ligència artificial. Hi ha moltes maneres d’explicar-ho. Hi ha una manera que és molt tecnològica, molt d’enginyeria, que no m’interessa gaire: les xarxes neuronals, els models de llenguatge natural… Jo crec que tot aquest llenguatge t’allunya de poder ser didàctic. A mi m’agrada dir que la intel·ligència artificial, ras i curt, és software.
Ja fa temps que fem servir software per a qualsevol cosa. Tenim programes informàtics per portar la comptabilitat, per portar la matrícula del curs acadèmic, per regular els semàfors del carrer… Hi ha software a tot arreu. Doncs ara tenim l’oportunitat d’actualitzar tot aquest software amb una generació nova de software que li han dit intel·ligència artificial perquè bàsicament és software que arriba a conclusions a partir d’un històric de dades. Per tant són dues coses: algoritmes informàtics i històrics d’informació.
Al seu assaig parla de la intel·ligència artificial com una “revolució inevitable”. Estem al començament d’aquesta revolució o ja n’hem vist els avenços més importants?
Estem només al començament. Estem al començament perquè, si seguim aquesta descripció que tot plegat és software, ara toca substituir tot el software antic que tenim. I la majoria d’empreses, entitats, l’Ajuntament de Sabadell, el diari on tu treballes i tot arreu encara tenen software de sempre a la majoria de processos.
Substituir tot el software, a la pràctica, vol dir repensar tots els processos. Això serà llarg. A vegades parlem de la intel·ligència artificial com una cosa imminent, urgent, vertiginosa, molt ràpida. I jo dic que això és molt estructural i que tardarà un temps. Vull dir que les persones, en lloc de preparar-se per a una carrera o un esprint, s’han de preparar per a una marató.
Quin és el límit de la intel·ligència artificial? Fins on pot arribar aquest fenomen?
És una pregunta que està ben feta i que tothom fa. Però és una pregunta tan rara com dir ‘quin és el límit de l’electricitat?’. És una capacitat que pots aplicar a moltes coses. Llavors, quin és el límit? No hi ha límit. Tu pots aplicar la intel·ligència artificial a moltes coses: a la declaració de la renda, al diagnòstic de càncer de mama, al càlcul de quanta gent vindrà a la festa major de l’any que ve, o a l’avaluació del progrés acadèmic dels alumnes de secundària de Sabadell. És una miqueta difícil de buscar-hi límits.
Com pot transformar la intel·ligència artificial el món de l’educació i l’ensenyament a les aules?
Posaré un exemple. T’explico una visió, una imatge de quin podria ser un destí d’aquí uns anys. El material didàctic és en línia. Imagina’t que els alumnes tenen un llibre electrònic i poden parlar amb ell. Pot ser un llibre de literatura, matemàtiques, francès… Suposem que és de matemàtiques. Llavors hi ha un exercici per resoldre una equació de segon grau. I l’alumne diu: “no ho entenc”. I el llibre li explica d’una altra manera. I l’alumne diu: “segueixo sense entendre-ho”. I el llibre ho torna a explicar per tercera vegada. I finalment l’alumne diu: “ja ho he entès”. I el llibre diu: “ara et posaré un exercici per veure si ho saps fer”. És una conversa amb un material didàctic. Això ja està passant en alguns països del món. Aquesta conversa amb el material didàctic dona pistes a l’equip docent sobre si aquella persona és molt ràpida en matemàtiques o realment té un problema i li costa molt entendre-les. I això és el pas previ a uns processos d’aprenentatge realment personalitzats.
Hem parlat de la IA com una eina per als alumnes, per al professorat, però potser alguns professionals poden témer que la intel·ligència artificial els substitueixi…
Sí. Aquí hi ha dues respostes. Són eines. És cert: hi ha eines que substitueixen llocs de treball. Al llarg de la història de la humanitat, sempre. Tota la tecnologia que han inventat els humans, des de fa cent mil anys, simplifica una feina i, per tant, treu feina. Per això fem servir tecnologia: per treure’ns feina. Un tractor treu feina. Una destral treu feina. Abans la gent segava els camps a mà, ara ho fan amb una eina i hi ha menys gent segant camps. No és cap novetat. Totes les tecnologies treuen feina.
Per tant, sí, ho reconec: aquesta tecnologia treu feina. Aquesta és una cara de la moneda. L’altra cara és que quan hi ha una tecnologia, qui no la tingui no pot fer aquella feina. Qui perdrà la feina? Els que no la saben fer servir, segur. Si hi ha un risc clar de perdre la feina és no saber-la utilitzar.
Llavors, el sistema haurà de crear perfils formats en aquest sentit?
Però pots ser comptable avui dia sense fer servir un programa informàtic de comptabilitat? És molt estrany. A les facultats s’ensenyen programes de comptabilitat? No. A les universitats s’ensenya comptabilitat. Llavors, sabent comptabilitat pots fer servir un programa de comptabilitat, però no t’ensenyen a fer-lo servir ni a programar-lo. A les facultats econòmiques no s’ensenyen llenguatges de programació. Però el que és segur és que aquell professional treballarà amb programes informàtics.
Jo no crec que haguem de formar la gent en tecnologia. Hem de formar la gent en comptabilitat, màrqueting, comercial, periodisme, etc. Però serà molt difícil ser periodista sense fer servir tecnologies. Tu ara estàs fent servir una gravadora. Segurament per fer la transcripció d’això faràs servir alguna eina. Potser vas estudiar periodisme i no et van ensenyar a fer servir eines de transcripció d’entrevistes. Són eines. A tu t’han d’ensenyar l’ofici i després vas incorporant eines, i aquestes es mouen en el temps.
Una altra preocupació del sector educatiu és si la incorporació de la intel·ligència artificial pot perjudicar la creativitat o l’esperit crític de l’alumnat.
Sí, segurament. Però més que perjudicar, jo prefereixo la paraula “modificar”. És cert que canvien les maneres d’aprendre, les maneres de raonar. Jo, quan era encara més petit que ara, la meva mare sempre em deia: “No miris tant la tele, que acabaràs tonto”. Potser va passar… però la generació dels meus pares estava molt preocupada pel meu excés de consum audiovisual. I avui ja no estem tan preocupats per això i estem preocupats per altres coses.
Normalment, la generació anterior sempre té tendència a pensar que la tecnologia que està arribant torna més imbècil la següent, però no està clar que això sigui així. A mi em sembla que hi haurà gent que amb aquesta tecnologia serà millor, i hi haurà gent que serà pitjor. I això ha passat sempre. N’accepto el risc.
En tot cas, hi ha un debat sobre la introducció de les pantalles i la tecnologia a l’aula. En general, creu que s’hauria de limitar?
Ho diré amb totes les lletres. Dir que els alumnes tindran problemes amb la incorporació d’aquesta eina, a vegades amaga que els professors i les institucions tenen problemes per incorporar-la. Em sembla que tenim més problemes nosaltres que ells.
I ja per acabar, un altre dels debats oberts és sobre qüestions d’ètica i manipulació d’imatges amb intel·ligència artificial. Quina és la seva opinió? Se n’hauria de fer pedagogia a les aules?
Jo vaig estudiar Història, i tota la meva vida, des de l’origen dels temps, hi ha hagut informació falsa amb algun interès i objectiu. Em sorprèn que ara la gent descobreixi que hi ha informació falsa, perquè jo n’he vist tota la vida. I no només és que hi hagi informació falsa: a vegades la veritat té moltes versions. De fet, la veritat no existeix. Hi ha moltes versions. Espanya parla de la “reconquesta”; dubto molt que a Qatar parlin de la reconquesta, tenen una altra versió del mateix fet històric. No ho consideren una reconquesta, sinó una pèrdua o l’exili de l’Eden. Ells tenen una altra versió, però quina és la bona? Cada cultura dona la seva.
Quan va sortir el Photoshop, les fotos també es van tornar mentida. Doncs ara ha sortit la intel·ligència artificial i les fotos continuen sent mentida. Però em nego a acceptar que sigui un problema nou. Puc acceptar que és un problema que ara s’ha tornat a descontrolar. Però aquest problema ja l’hem tingut sempre.
Foto de portada: retrat de Genís Roca. Autor: Jordi M.
