Gábor Gyulai és una de les veus més reconegudes en Europa en matèria de defensa dels drets humans i protecció internacional. Amb més de dos dècades dedicat al dret a l’asil, Gyulai actualment és Director de Desenvolupament Organitzacional al Comitè Helsinki Hongarès i del 2010 al 2022 va liderar el Programa de Refugiats. En la seva trajectòria, ha format advocats, jutges i altres instàncies i sectors de la societat civil. Denuncia la transició del seu país -dins la Unió Europea- d’un règim democràtic occidental cap a un règim híbrid amb tints d’autocràcia.
En aquesta entrevista, Gyulai explica els seus inicis a l’organització, la seva feina al capdavant del comitè i els objectius a curt i mig termini. Pel que fa la situació a Hongria, detalla l’estat del país a nivell institucional i com la democràcia s’ha anat esquerdant amb els anys per transformar-se en un model híbrid. Tanmateix, comenta la política estricta antimigració, una recepta capital dels governs ultraconservadors com el de Viktor Orbán. Gyulai ha estat a Sabadell per participar en l’acte central del Dia dels Drets Humans organitzat pel Síndic Municipal de Greuges, Josep Escartín, i l’Ajuntament.
Qui ets i com va començar l’aventura en l’activisme contra la vulneració dels Drets Humans (DD.HH) a Hongria?
Em dic Gábor Gyulai i soc de Budapest. Actualment treballo en el Comitè Helsinki Hongarès, una de les ONGs principals d’Europa Central. Ajudem i proporcionem assistència legal gratuïta. L’any passat vam assistir 4.000 persones. Fem incidència internacional, domèstica i duem a terme molt litigi estratègic. Hem guanyat 118 casos al Tribunal Europeu de DD.HH. El nom d’Helsinki ve de l’acte final de la conferència d’Helsinki als anys 70, un document de drets humans molt famós amb especial incidència als països comunistes. Som una ONG independent, i actualment estic especialitzat en l’asil i la protecció de les persones refugiades. Vagi ser director del programa d’asil durant 12 anys i ara soc director de desenvolupament organitzatiu, per desenvolupar estratègies, recaptar fons…
Vaig començar com a pura casualitat. Al Festival de Sziget, quan era universitari, hi havien carpes i una era la d’ACNUR. Vaig conversar amb ells i m’interessava realitzar unes pràctiques. Finalment em van escollir en una segona volta i així vaig arribar. Al finalitzar la meva estància de pràctiques, vaig caure al Comité Helsinki Húngaro, i aquí estic. Més que activistes, som professionals de drets humans. Estem enfocats en donar suport als drets humans a Hongria, necessitem molts advocats que van al tribunal a defendre casos.
Quines són les estratègies principals que executeu? Litigis, cooperació…
Primer hem de distingir l’Hongria democràtica d’aquesta transformació autocràtica en la que estem en els darrers anys. La base de la nostra activitat és ajudar i per això tenim molts advocats. En una democràcia estable el que fem és la incidència nacional i domèstica: parles amb autoritats, presentem documentació, comentem propostes de llei… Quan a Hongria comença la transformació autocràtica, aquestes eines ja no funcionen. Hem hagut de canviar el xip. L’assistència legal és el més important però la domèstica impossible. Ens cancel·len acords de cooperació…
Hem augmentat la capacitat d’incidència internacional. Hongria és membre de la UE. Tens llocs on adreçar-te. Hem de fer comprendre a les institucions que el que passa a Hongria no és una lluita política, és transformació legalística, mitjançant les lleis. Fan ús de l’idioma per amagar conceptes i hem d’explicar això als actors internacionals. Hem contribuït a que la UE trobi els seus mecanismes per actuar. Fem litigis estratègics i domèstics, elevant casos a instàncies superiors com a última solució. Vam canviar la sobrepoblació a les presons, que vivien en condicions degradants. Pel que fa les fronteres, es feien detencions arbitràries de nens durant mesos, sense revisió judicial.
Comenta’ns un cas d’èxit gràcies a la vostra actuació.
Vam fer una campanya on en comptes de mostrar els detinguts a una presó, vam donar veu a les famílies, fills, dones… i mostrar com ells pateixen quan no poden abraçar-los ja que a Hongria hi ha una barrera. Vam guanyar un cas famós d’aquest estil al Tribunal Europeu de DD.HH i el govern ha hagut de desmantellar les parets de separació. Hem d’aprendre a comunicar de forma vinculant a la majoria de la gent. Canviar la comunicació i el punt de vista és molt important per a països que estan derivant a aquest model, com Trump. Orban va donar obert suport a Vox i a Le Pen…
Quins són els passos que es van impulsar per erosionar la democràcia hongaresa?
Hongria no és una autocràcia però ja és un règim híbrid. Un procés de transformació en Rússia però de forma encoberta i no opressiva. S’intenta mantenir una aparença democràtica de legalitat. La transformació ha estat gradual. Va començar l’any 2010, quan va tornar al poder [l’ultranacionalista Viktor Orban]. Sota el sobrenom ‘transformació liberal’ es volia crear un règim hongarès. Es va elaborar una nova constitució en dos mesos. Es va fer una reforma electoral per afavorir el seu partit. De forma molt gradual: omplir el Tribunal Constitucional de persones afins, eliminar l’autoritat d’igualtat per protegir minories, convertir el defensor del poble als interessos del govern… No es fan consultes públiques, es limita l’oposició. Es va treure autonomia als contrapesos democràtics. Va canviar la fiscalia però encara li queda el poder judicial com el Suprem. També es va carregar el pluralisme mediàtic. L’últim bastió són les ONG.
Quina és la repressió o demonització contra les ONG?
L’esgotament. No és repressió directa. Ens treuen accés a clients o llocs, com impedir monitoritzar centres de detenció. Ens treuen accés a mitjans de comunicació i ens volen limitar el finançament. No accedim a fons europeus via Hongria. Ataquen la nostra credibilitat. Hi ha una proposta de llei per prohibir les ONG acceptar finançament exterior o de la UE sota el concepte “finançament estranger a una organització que representa un perill per la sobirania nacional”. No ens consideren terroristes encara, però ens qualifiquen com amenaça i representants d’interessos exteriors. El govern va publicar una llista “dels mercenaris de l’especulador de George Soros”, i tant jo com els meus companys, o alguns periodistes, hi som. Es va voler impulsar un marc legislatiu per exposar organitzacions a favor de la migració, i nosaltres encarnem la resistència. Tampoc han tocat el dret a registrar-se com a parella.
Un dels actors és la societat civil. Què en pensa de tots aquests canvis i les receptes antiLGTB o antimigració?
Aquests règims troben temes que causin divisió. A Hongria no han tocat el dret a l’avortament, àmpliament recolzat per la societat. Però han dificultat els processos, com fer la mare escoltar els batecs del fetus. L’opinió pública és molt xenòfoba, segons les estadístiques, i amb l’arribada de refugiats sirians les autoritats van trobar una oportunitat en jugar amb la por als migrants, atacant els col·lectius de menors, trans i on sabien que podrien comptar amb suport generalitzat. Per a la societat, la màxima preocupació és arribar a final de mes, no el control sobre els contrapesos i la nostra feina és explicar-ho. Els hi costa entendre la funcionalitat quotidiana de les institucions i que s’involucrin.
Deies doncs de la por al migrant, a qui se sol relacionar des d’alguns espectres ideològics amb delinqüència. A Hongria se’ls utilitza com a boc expiatori per justificar la narrativa i política antimigració?
El millor odi és contra aquell imaginari. Demonitzar a una minoria, un país o ètnia que no coneixes és el més fàcil. La xenofòbia és més alta als llocs de pocs estrangers, a Budapest però hi ha molta migració de tots els països i estan acomodats, i el racisme és menor. Però és molt fàcil crear aquest odi, i no hi ha cap prova de la relació migració-delinqüència. En canvi, amb el règim que pretén aturar la migració, el número de migrants ha augmentat una barbaritat. Budapest n’és un fidel exemple. Hi ha una mescla de migració asiàtica, de Pakistan, Índia, Filipines, Tailàndia… Hi ha una falta de mà d’obra molt accentuada a l’hostaleria, sanitat… Hongria té una crisi demogràfica molt greu i la taxa de natalitat és pèssima.
Allà existeix el doble raser de la migració de la cartera? Més facilitat acollir estrangers amb més diners?
A Hongria no tenim l’oportunitat de demanar asil, està prohibit. L’única manera és si tens ja una residència al país. Tot i així, és complicat, però ho pots intentar a les oficines de Kíev o Belgrad. El procés però és completament arbitrari i fa falta molta assistència. Amb molt de litigi es pot aconseguir que el dret europeu es respecti, i com a Hongria no es compleix, cada dia han de pagar una sanció d’un milió d’euros, que se’ls descompta dels fons que s’envien al país, però ja els hi està bé. Però absolutament, si tens diners, tot és més fàcil. Però la falta de mà d’obra és gran. Hi ha una gran hipocresia i una propaganda omnipresent contra el migrant en un moment en el que la gran migració asiàtica augmentat.
La societat hongaresa és col·laboradora d’aquest model híbrid cap al que transita el país?
Efectivament. Hi ha part de la societat que rep subvencions i el govern finança per difondre la propaganda. Però hi ha una reacció de la societat, sobretot de les noves generacions. Tenim més voluntat de participació. Han de veure l’efecte de la democràcia i l’estat del dret en el seu dia a dia. El sistema educatiu s’hauria d’enfocar possiblement més sobre la història recent i què signifiquen els drets humans. Tenim iniciatives amb joventut i col·lectius que pateixen vulneracions de drets. La societat necessita un canvi, però també recursos després de l’abrupta retallada de partides del govern nord-americà que els dificulta. Estem buscant forats de finançament privat i sempre reivindico el missatge “d’ajudar-nos” per continuar fent la nostra feina.
Mirant a la comunitat europea: quina és la responsabilitat colateral que té sobre aquests nous règims híbrids extermistes que no preserven el dret europeu?
La UE va tardar molt en reaccionar. No tenia l’experiència. No existia cap estat rebel que mostri el seu escepticisme sobre la pròpia Europa, que no compleixi les regles comunitàries. La UE no tenia mecanismes per reaccionar. Però sí que amb el temps va trobar el camí i crec que gràcies a la nostra feina ha sigut molt important. Ara existeixen mètodes sancionadors, judicials, retallades del finançament… Són mecanismes desenvolupats als darrers 10 anys.
Salvant les distàncies i després del que m’ha comentat, creu que s’ha produït una mena de cop d’Estat institucional, on de forma progressiva s’ha anat esquerdant a propòsit la democràcia i els seus organismes?
El sistema hongarès segueix conservant elements de la democràcia, com les eleccions lliures… La gent pot votar i hi ha la possibilitat que pugui canviar. Si bé és cert que s’ha limitat el poder judicial, encara sobreviu i té una certa autonomia. Tenim una part de la premsa que és lliure i destapa casos de corrupció, i aquests no estan a la presó. Segueixen fent la seva feina. No diria cop d’estat, sinó més bé una transició autocràtica. Però no t’adones dels canvis petits que es van produint: canvis de jutges, tribunal… pas a pas. El que era abans una democràcia estable ara no ho és. Hi ha un debat de si és democràcia o no. Estem en un procés que no és equiparable a un cop d’Estat. Estem en una transició on la recepta és trossejar la democràcia.
Quins paral·lelismes ha trobat amb altres països que estan prenent aquest camí?
Les receptes són les mateixes, el que canvia són les maneres. Hi ha receptes molt opressives o extremes com Rússia. I d’altres més legalistes per donar la imatge que tot està bé. Però els patrons són iguals: anar contra la societat independent, la premsa a qui s’acusa de respondre a interessos estrangers… Una de les claus és intentar comprar i manipular els mitjans de comunicació, pas a pas. Per plantar-hi cara, és molt important que la societat civil i els actors tinguem més col·laboracions. Trobar el mínim comú: la defensa dels drets humans, la democràcia, tenir una societat diversa…
Què proposeu a la UE per enfrontar-se als sistemes híbrids?
Una part molt important és l’educació. Molts països no han digerit la seva història recent. Està molt de moda estar a favor d’aquestes ideologies. L’educació de la història ignora moltes coses així, com a Espanya sobre la dictadura i Guerra Civil. A Alemanya es nota també, l’oest és molt més progressiva, en canvi l’est és totalment diferent. A Hongria també ens passa això, a la plaça de la Llibertat s’ha instal·lat un monument molt simbòlic. Si jugues amb la història està l’autodefensa, hem de fer comprendre que la nostàlgia és problemàtica i molt important. La realitat no és dividir migració i societat, tot són vasos comunicants i hem de formar plataformes molt més àmplies i allunyar-nos de tant odi a les xarxes.
Quins són els objectius de la vostra organització a curt i mig termini?
Redefinir objectius i el que significa l’èxit. Sempre hi ha molt optimisme que canviarem les coses, però actualment tenim molts processos de reflexió del que significa l’èxit. Crec que la idea és que el nostre paper és crucial en aturar aquestes transformacions, o almenys fer-les més difícil i lentes. A vegades sí és cert que no les pots parar, ja que els països tenen recursos il·limitats comparats amb nosaltres. Hongria està col·lapsant des de totes les àrees, inflació rècord de tota Europa, educació… les coses no funcionen. Si pots fer la transformació més difícil i aturar processos està bé.
