El sabadellenc Jaume Marco va decidir el passat mes de juny emprendre un viatge en moto de Sabadell a Kazakhstan. Li vam fer una entrevista quan creuava Romania. Com li anat el viatge aleshores? Amb quins problemes s’ha trobat? Bé, en aquesta segona part ens comenta com ha evolucionat l’aventura i les traves que s’ha trobat. Ha fet el seguiment del viatge a bord del seu Instagram @jaumemp1960.
Des de l’últim cop que vam parlar estaves creuant Romania, com va seguir el viatge?
Doncs en primer lloc, la moto em va seguir donant problemes a les dues mil revolucions tot el viatge. De Romania vam anar a Bulgària, Grècia, Turquia, Geòrgia i vam entrar a Rússia. Pel que fa les fronteres a partir de Turquia són complicades, has de passar diversos controls, passaport i moto. A Rússia vam estar set hores per passar la frontera, et posen problemes. En principi com són tan burocràtics, molta cua i a esperar. Creuant Rússia, em van interrogar si tenia amics o contactes a Ucraïna…
Vaja, quantes hores. Què més et van fer o demanar a la frontera?
Em van voler veure i controlar els meus missatges però no hi havia res. Després me’l van retornar, però la cua de gent és molt gran amb els papers preparats. A banda et fan omplir un paper més on no t’expliquen on posar les dades que et demanen, només et subratllen allò incorrecte i una hora més a esperar per repetir el paper.
El meu company ho va haver de fer tres cops. Hi ha moltíssima burocràcia. Quan volen et deixen passar, llavors vam passar un quart control i en uns metres un control més i vam decidir doncs voler tornar. Volíem donar mitja volta, però les autoritats van posar problemes per entrar Geòrgia de nou perquè no entenien perquè vam donar la volta. El viatge va acabar a la frontera russa.
Llavors com vau plantejar el retorn, per terra passant per Geòrgia, Turquia i Romania?
No, quan començava a fer molta calor vam decidir agafar un vaixell a Batumi (Geòrgia) que ens va portar fins a Burges (Bulgària). Ens van explicar que a Batumi hi ha molts russos que marxen del país i van a també a gaudir. El vaixell era com de càrrega, un estil de ferry amb un petit menjador i un pati. Va ser una bona experiència. Després, vam decidir amb calma travessar Macedònia i Albània, on vam agafar un segon vaixell fins a Bari (Itàlia).
Fèiem tirades més curtes de moto i així no càstigavem tant el cos. Porto dues sessions de massatgista i no serà l’última. M’he adonat que l’estat tant pobre de les carreteres, t’agafes més al manillar i provoca més tensió cervical. El pitjor de tots era Geòrgia, has de vigilar, se’t posen a un pam per adelantar-te. Vigilar carretera, conductor, camions, vaques, gallines, porcs… et pots trobar una colla d’animals enmig de la carretera.
Clar, em comentaves dels problemes amb la moto, en cap país hi havia la solució?
No. El mecànic d’aquí em deia que era tema d’una peça, que quan fa molta calor, falla, a partir de les dues mil revolucions patia. A l’entrar a les ciutats no mantenies la moto per sobre de 3 mil revolucions a 38 o 40 graus. A part d’això, hem gaudit moltes experiències.
Parlant de la zona del Caucàs i est d’Europa, quines diferències culturals hi vas trobar més marcades?
Si anem per parts, a la zona de Iugoslàvia, Eslovènia no ha evolucionat. Romania ja no veus els carros ni els vehicles russos, ha evolucionat molt. Entrant a Turquia est i més enllà, els paisatges són molt bonics, però més important, s’ha acabat l’anglès. A Turquia si surts de la capital, no hi venen alcohol, però la gent sempre ha estat molt agradable.
Com vas notar la gent i l’hospitalitat de cada país?
En el viatge trobes persones molt amables.
“Per exemple, a Tbilisi teníem un hotel per dos dies, però veient la lumbàlgia del meu company, van fer estratagemes per poder-nos quedar uns dies més. Hi ha una frase d’una persona d’un hotel italià que ens va dir: “és més difícil ser mala persona que bona”, i se’m va quedar”, subratlla Marco sobre l’hospitalitat que van rebre a Tbilisi
I és cert, sempre ens hem trobat bé. Quan vam estar a la frontera russa a la part georgiana, algo no ens va sentar bé, llavors a l’hotel ens preparaven molt menjar per esmorzar: “vostè ho està fent bé, el tema és que tenim l’estómac regirat i no volem menjar khachapuris”, li dèiem a la dona de l’hotel.
Quins llocs et van sorprendre més positiva i negativament?
No em puc quedar amb ninguna en concret. Penso que cada ciutat i lloc té el seu encant. Sí és cert però que la trobada a la carretera amb els ossos va ser molt espectacular, seria la foto del viatge. Potser l’entrada a Batumi va ser el moment més dur, és un caos autèntic: caravanes, pressió, carretera… els autobusos es canviaven de carril.
Ara a posteriori, canvia la perspectiva de veure el món, on una lliçó personal, després de travessar tants països i viure tantes aventures?
No, porto amb la meva dona viatjant molts anys i viatgem sense res, dia a dia. Això et va estar molt en contacte amb la gent forana, conèixe’ls i viure noves experiències. Això sí, vaig poder palpar que a la frontera russa tenen molta mala llet i molta burocràcia.
Un problema extra va ser que la moto del meu company no estava a nom seu, i clar li van haver d’enviar des d’Espanya un acte notarial o un censor que acreditava que tot estava bé. Pel que fa alguna lliçó, sobretot el no haver-me de preocupar de no arribar a on tenia intenció d’arribar.
“Era un: “gaudim del que hem fet, no ens preocupem del que no hem fet”. Quan fem un viatge solem dir que volem visitar lloc o una llàstima que no hi he estat aquí. No, la llàstima no era no poder arribar, sinó estar orgullós de fins on hem arribat”, així ressumia l’aventura, orgull per allò fet
Tinc molts amics que van en moto i tots em feliciten per fer l’aventura amb l’estat de la moto.
Com et va rebre la família a l’arribar?
Caòticament. Vam arribar al Port de Barcelona i m’estaven esperant la meva dona la Sílvia i la filla gran l’Alba, ens van venir a rebren’s amb uns amics al port, amb la mala fortuna que quan vam arribar ens va caure una gran tromba d’aigua i no podíem sortir del vaixell. En comptes de desembarcar pel lloc habitual, ens desvien cap a Sant Boi i clar, vaig enfilar carretera i resultava que la meva dona i filla m’estaven esperant. Al vespre arribo a casa i quan vam finalment poder contactar, elles estaven al port. El més important és la intenció. Amb moltes ganes de veure’ns i les trobes a faltar molt clar.
Ara que ja estàs a Sabadell, t’ha despertat l’espurna d’algun viatge o ruta en un futur?
De moment no. Això sí, he vist que hi ha dues formes de viatjar: fent turisme o una mini aventura, que és completament diferent. Sincerament, em va més tema turístic, ja que el viatge se’m va fer llarg. És molt llarg amb llocs molt diferents, a vegades un espai petit és més agradable que abastar una faceta més gran. Ningú diu que a lo millor en dos anys pogui anar-me al Nepal però no repetiré aquest viatge. El que volia fer ho vaig fer, no em val el condicional, si ho vaig fer ho vaig fer.
Foto de portada: la moto de Jaume Marco, durant el viatge. @jaumemp1960, via Instagram
