‘Juanito’ Cortés està vivint un somni. El jove pintor de 16 anys, resident a Sabadell des de fa tres anys, va ser un dels grans protagonistes de l’acte d’homenatge pels 601 anys del Poble Gitano a Espanya. El quadre que va pintar durant la gala el va regalar al president del Govern, Pedro Sánchez, que l’exposarà al Palau de la Moncloa. “Va ser un enorme honor”, assegura. Amb més de 400 obres creades i 250 en circulació arreu del país, Cortés s’ha consolidat com un dels joves artistes emergents amb més projecció del moment.
En aquesta entrevista, es descobrirà la faceta més personal del jove artista i els orígens de la seva passió incombustible per l’art i la pintura. També explicarà el rerefons del quadre pintat durant l’acte i com va ser l’intercanvi d’impressions amb el president. A més, compartirà detalls de la seva infància i els seus plans de futur.
Hola, Juanito. En primer lloc, presenta’t i explica’ns una mica la teva passió i els teus inicis en el món de l’art.
Em dic Juan Cortés, tot i que ‘Juanito’ és el meu nom artístic. Tinc 16 anys i actualment em dedico a pintar, una activitat que m’apassiona. Aquesta passió per l’art i la pintura em ve des de ben petit, quan ja em fixava en quadres i pintors. També el fet de veure el meu pare pintar va fer que em naixés aquest interès. Vaig fer el meu primer quadre als sis anys, però no va ser fins als vuit que m’hi vaig començar a dedicar més seriosament. Des d’aleshores, he anat cremant etapes i creixent com a artista.
Com va ser aquella primera vegada que vas agafar un pinzell i vas adonar-te que això era realment el que volies? Explica’ns també una mica quin estil t’agrada impregnar en les teves obres.
Havent vist molts quadres i pintures, va ser una manera de sentir-me satisfet per poder, finalment, fer allò que tant m’havia captivat. Vaig notar que podia expressar-me sense cap límit.
El meu estil és l’expressionisme abstracte, un corrent en què expresses el que sents, no de manera literal ni figurativa, sinó més bé a través del que et surt de dins, plasmant-ho sense que hagi de recordar cap forma concreta.
En l’acte en què vas pintar davant de centenars de persones en homenatge al Poble Gitano, com vas viure aquell moment i què va significar per a tu formar part d’un esdeveniment així?
Per a mi, formar part d’aquest esdeveniment… no trobo altra paraula que no sigui un gran honor i un veritable plaer. Poder representar i retre homenatge a tot el meu poble gitano, després de tot el que hem patit al llarg dels anys, va ser molt especial. Va ser un honor poder expressar-ho amb una de les meves obres. L’acte en si va ser molt emotiu; em vaig sentir molt il·lusionat i encara ho estic, especialment perquè el quadre que vaig fer es quedarà a Moncloa.
Què volies transmetre amb aquell quadre? Què volies representar?
El meu objectiu era transmetre tot el nostre camí i la nostra història al llarg dels segles. La nostra roda, la que vaig plasmar al quadre, simbolitza precisament això: el trajecte, la història que hem viscut persecucions, patiment… sempre hem estat un poble en constant moviment. Vaig utilitzar els colors verd i blau, que representen la nostra bandera, les nostres terres i la nostra memòria. També hi ha una franja de llum, una espurna que simbolitza la nostra cultura, que ha anat travessant generacions sense apagar-se mai.
A títol personal, què ha significat per a tu poder representar tota la comunitat gitana amb aquell quadre? Quin valor té per a tu?
No sé com explicar-ho… ha estat un honor enorme i una gran felicitat. Per a mi significa molt poder expressar-me amb aquell quadre. M’ha agradat molt fer-lo i representa tot per a mi.
En aquells instants, vas intercanviar impressions amb el president? Com va ser aquella conversa?
Bé, la veritat és que, tot i que va ser un breu espai de temps parlant amb ell, en el moment que li vaig entregar el quadre, em va agrair l’obra i em va dir que es quedaria a la Moncloa. Em va donar l’enhorabona i em va felicitar. A més, ja em va comentar que tenia escollit el lloc per exposar-lo.
Com és el teu dia a dia, més enllà de l’art? Estudies, treballes… com ho compagines?
Doncs molt normal. L’art és una professió i és una cosa que m’agrada quan la practico. Tot i això, també trobo temps per estudiar i fer moltes altres coses. Sóc una persona que creu que en un dia hi ha temps per a tot. Vull anar a la universitat a estudiar la carrera de Belles Arts; aquesta és la meva principal meta.
Quines són les teves aficions? Què t’agrada fer, a part de l’art i la pintura?
Sobretot, a part de l’art i la pintura, m’agrada molt la música; és una afició que realment gaudeixo molt. També m’agrada passar temps amb la meva família i els meus amics, gaudint de bons moments junts.
Com va ser la teva infància, aquests primers anys? Com que tenies aquesta passió per l’art i la pintura des de tan petit, et senties diferent dels altres nens, als quals potser els apassionava més el futbol o altres coses?
Durant la meva infància feia allò que m’agradava: vaig començar a pintar, que en aquell moment era com un joc per a mi. Altres nens jugaven a diferents coses, però jo pintava, i no m’adonava del que més endavant arribaria a aconseguir. Mai no em vaig sentir diferent dels meus companys; sempre he estat molt integrat i proper a ells, i mai no m’han rebutjat per tenir gustos diferents.
Com t’has sentit de recolzat per la teva família, amics i coneguts durant tot aquest procés?
La meva família, és clar, sempre m’ha donat tot el seu suport. A més, també hi ha hagut amics i persones que, en veure la meva projecció, sempre m’han recolzat; sempre m’he sentit així. Mai no m’he sentit rebutjat de cap manera.
Parla’ns una mica del teu bagatge: explica’ns si tens més obres i on les tens exposades.
Tinc obres penjades a casa meva i també arreu d’Espanya, per exemple a Madrid. Poc a poc vaig aconseguint treballs que s’exposen de manera temporal arreu del país i, de vegades, a nivell internacional. Normalment són els museus o les administracions els que em contacten, em diuen que volen els meus quadres i tot el procés es fa molt fàcil.
Estàs vivint actualment un somni?
Mira, sincerament, estic només al començament d’un gran somni. Ara mateix començo a creure en el meu somni, però encara queden moltes metes per assolir. Una d’elles és fer-me un lloc entre els grans artistes.
Acabes de dir que vols fer-te aquest lloc, però les teves obres ja estan exposades arreu d’Espanya. Com et sents en tenir pintures al costat d’obres de grans pintors? Com és arribar a un museu i veure la teva feina exposada?
No m’ho puc creure. Haver crescut admirant tots aquests pintors i, un dia, poder veure els meus quadres penjats almenys una vegada al costat dels seus… és una sensació increïble, així ho definiria. És un orgull veure les meves obres i reconèixer-hi tot l’esforç reflectit en cada quadre; finalment, allà estan, penjant.
Quins són els teus plans a curt termini i de futur?
El meu procés consisteix a seguir estudiant, continuar pintant i intentar fer el millor possible amb la meva feina, sempre buscant el bé i deixant que tot flueixi.
Quins missatges enviaries a altres joves artistes que veuen en tu un reflex de si mateixos? I també, quins missatges transmetries a la societat sobre la vostra comunitat?
En primer lloc, als artistes els diria que siguin ells mateixos, que mai es rendeixin, que creguin en si mateixos i que, si de debò els apassiona, continuïn fent el que els agrada, perquè mai se sap: potser algun dia seran reconeguts. Pel que fa a la segona qüestió, els diria que som éssers humans, que no som diferents, que formem part de la mateixa raça. Tenim una cultura pròpia, però això no ens fa pitjors; no som diferents de la resta.
