L’exposició Maternitats robades s’ha inaugurat aquest divendres al Casal Popular de la Creu Alta, el Tallaret. L’acte ha comptat amb la participació de mares de l’entitat SOS Bebés Robados Catlaunya i també de la plataforma Reds i del col·lectiu sabadellenc Justa Revolta. Durant la inauguració s’ha projectat el curt I si el meu nadó no va morir? Malgrat l’aprovació d’una llei fa més de cinc anys per atendre aquestes víctimes, no s’ha avançat gens en tot aquest temps.
La mostra recull i explica les reivindicacions de les mares afectades per la desaparició forçada dels seus fills arreu d’Espanya, des del franquisme fins els anys 90. A través de testimonis en primera persona, es mostren les històries de vida i la lluita de les famílies, sobretot les mares, per la veritat i la justícia. L’entitat SOS Bebés Robados Catalunya protagonitza l’exposició, a partir d’entrevistes a les dones afectades, que van quedar recollides en un curt i un document, I si el meu nadó no va morir?
Són casos com el d’Adelina, a qui li van dir que les seves filles bessones havien mort en el part el mes de desembre de 1980 a La Materninat de Barcelona. No les va veure mai. O Maria Carmen, que encara busca un fill desaparegut a l’Aliança de Mataró el 1974. O el d’Ana, qui busca una filla desapareguda al néixer a la Vall d’Hebron l’any 1981. També es mostren les històries de la Dolores, a qui li van robar un fill el 1960 al Clínic de Barcelona, la Nuria, el mateix el 1964 a la clínica Nostra Senyor de Lourdes de Gràcia a Barcelona, i la Montse, el cas més tardà de desaparició forçosa, el 1987 a la Vall d’Hebron. Mitja dotzena de casos d’una pràctica que van patir centenars de persones. En tots ells, mares a qui en la sala de parts els van dir que els fills havien nascut morts i no els van deixar veure les despulles. Creuen que els hi van robar. Fa anys que els busquen.
Els nens robats
Malauradament, la desaparició forçosa de menors -el robatori de nens- s’ha donat al llarg de la història entre diverses societats. A partir de 1938, quan Franco ja gairebé ha guanyat la guerra, va agafar especial rellevància a Espanya com una pràctica de repressió sistemàtica a les presons de dones. El règim franquista, si no afusellava les dones republicanes, les apartava dels seus fills menors de tres anys, sovint entregant-los a famílies afectes al règim dictatorial. Tot en estricta col·laboració amb la jerarquia catòlica.
A partir dels anys 50, la pràctica va seguir. En aquests casos es va separar dels nadons les dones més pobres, sovint vingudes del món rural a servir a les ciutats. Mares menors d’edat, mares solteres, dones que havien quedat embarassades al ser violades, persones desafectes al règim o amb conductes socials perseguides pel nacionalcatolicisme eren les principals víctimes. En aquest moment es comença a parlar, i generalitzar la por, de tenir un ‘nen mort’. Al darrera hi havia la mera substracció del nadó per part de metges, infermeres, monges o llevadores que cobraven per tenir organitzat un sistema d’adopcions irregulars. Hi ha nombrosos casos de dones que van infantar amb més de 50 anys, cosa biològicament molt improbable en aquells anys. En alguns casos s’aprofitava per exemple les catàstrofes naturals, com les riuades del Vallès del 1962 -a Terrassa hi ha casos denunciats- o les nevades del mateix any, per fer desaparèixer nens que ja no van poder ser localitzats.
Malgrat la mort de Franco l’any 1975, l’aprovació de la Constitució de 1978 o l’entrada d’Espanya a la Unió Europea l’any 1986, les desaparicions de nadons van seguir fins ben entrats els anys 90 del segle passat.
Una llei aprovada… però paper mullat
Ja al segle XXI les famílies es van organitzar, sovint amb protestes al carrer, sovint amb denúncies judicials. En el cas català, es va aprovar la llei catalana 16/2020, de la desaparició forçosa de menors a Catalunya, per proporcionar instruments i recursos per la justícia i reparació de les víctimes de desaparició forçosa. Es preveia quedar una base de dades d’identificadors d’ADN i una oficina d’atenció, entre altres mesures. Però la llei està aturada per falta de pressupostos i el propi conseller de Justícia, Ramon Espadaler, va reconèixer el passat estiu que no s’havia fet res en cinc anys.
