Catalunya ha guanyat 1,7 milions d’habitants en un quart de segle, passant de 6,2 milions a més de 8. Només Luxemburg, Malta, Xipre i Irlanda han viscut un ritme de creixement més gran a la Unió Europea, segons dades del Banc Mundial analitzades per l’ACN. El salt demogràfic s’ha degut sobretot a la immigració, que avui representa el 25 per cent dels residents a Catalunya i que majoritàriament han poblat la Gran Barcelona i la costa. El fenomen no ha evitat l’envelliment poblacional -l’edat mitjana ha passat de 40,6 a 43,7 anys- ni tampoc el despoblament als micropobles. A escala local, la població sabadellenca ha crescut un 22,2 per cent en el que va de segle, passant dels menys de 184.000 habitants a més de 224.000 en 25 anys.
Malgrat la davallada sostinguda de la natalitat, Catalunya ha guanyat gairebé un 30% d’habitants en 25 anys, i les projeccions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) apunten que la població seguirà creixent: augmentarà en 541.000 persones els pròxims 10 anys fins a arribar als 8,55 milions d’habitants, un 6,8% més que avui. I això, malgrat que el creixement natural seguirà sent negatiu (-113.000 persones), és a dir, hi haurà més morts que naixements. De nou, seran els immigrants els que faran créixer la població, amb un saldo migratori estimat de 654.000 persones el decenni entrant.
Context europeu
Catalunya ha experimentat un creixement demogràfic molt per sobre de la UE, d’un 4,9 per cent de mitjana. El club comunitari ha saltat dels 430 als 450 milions en l’últim quart de segle. En números rodons, un de cada deu nous habitants viu a Catalunya. De fet, només quatre dels 27 països membres de la Unió Europea mostren un ritme de creixement poblacional més elevat que el català. Són Luxemburg (55,3%), Malta (47,2%), Xipre (43,3%) i Irlanda (41,4%).
Catalunya està per sobre de la pujada espanyola (20,3%), i també per sobre de tots els grans països de la Unió, com ara França (12,5%), Itàlia (3,6%) o Alemanya (1,6%). Hi ha una desena d’estats que fins i tot pateixen una pèrdua d’habitants, tots ells dels Balcans o bé de l’Europa de l’Est.
Creixement metropolità i costaner
De forma general, la població ha crescut sobretot a les comarques i municipis més metropolitans i costaners, amb algunes excepcions. Només hi ha tres comarques que hagin perdut habitants respecte a l’any 2000, la Terra Alta (-6,1%), el Ripollès (-1,1%) i les Garrigues (-1%). Els grans creixements són a Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb el Barcelonès al capdavant, que ha guanyat més d’un quart de milió d’habitants i ara en compta 2,35 milions; el Vallès Occidental n’ha guanyat també 242.000, i això suposa un creixement percentual superior (d’un 34%) que la situa com la segona comarca més poblada amb més de 960.000 veïns; el Baix Llobregat experimenta un creixement també significatiu (+25%), de més de 170.000 persones, per un total de 848.000. I el Maresme i el Vallès Oriental guanyen encara més població -en termes relatius- amb un 37% i 38% més d’habitants, respectivament, amb 472.572 habitants avui al Maresme i 426.653, al Vallès Oriental.
En aquest sentit, el Segrià és l’única comarca de fora de l’entorn costaner i metropolità que ha guanyat més de 50.000 habitants en aquest temps, un 32% més de població.
Creixen els municipis de més de 10.000 habitants
El creixement de la població i la seva ubicació en municipis cada vegada més grans ha engreixat el llistat de localitats catalanes de més de 10.000 habitants. Fa 25 anys n’hi havia menys d’un centenar a tot Catalunya, i ara n’hi ha 38 més i la llista arriba als 132. Només hi ha un sol municipi de més de 10.000 habitants que hagi reculat en termes de població durant aquest període. És Badia del Vallès, que en aquest temps ha perdut el 16% dels seus habitants i ha passat de 15.500 veïns a 13.000.
Un 40% dels micropobles perden veïns
L’altra cara de la moneda són els municipis petits, de fins a 1.000 habitants, altrament anomenats micropobles, que simbolitzen el despoblament: són el 88% de tots els municipis catalans que han perdut població en 25 anys, és a dir 194 de 219. Aquesta xifra, els 194 micropobles que han perdut veïns, representen el 40% de tots els micropobles.
Envelliment i transformació de la piràmide
L’evolució demogràfica del país en aquest últim quart de segle també està marcada per l’envelliment, per una combinació de factors, com a baixada de la natalitat, l’allargament de l’esperança de vida i l’arribada a edats avançades de la generació del baby boom.
En aquest sentit, l’edat mitjana de la població ha crescut tres anys, dels 40,6 als 43,7 anys, i els residents de 65 anys o més han crescut dos punts i ja estan a la ratlla de representar un de cada cinc catalans (20%). Per contra, els infants i joves d’entre 0 i 14 anys estan en mínims històrics, al 13%, i els que tenen entre 15 i 29 anys han retrocedit cinc punts i ja són menys d’un 20% del total, cosa que no havia passat mai.
Com ja s’ha explicat sovint, les persones nascudes a l’estranger han fet un salt important en representació dins de la societat. De fet, el gener d’aquest 2025 van arribar per primera vegada a la ratlla del 25 per cent dels residents, és a dir, un de cada quatre catalans ha nascut a l’estranger. Fa 25 anys, representaven tot just un 5% de la població, és a dir, el percentatge s’ha multiplicat per cinc. La primera gran crescuda es produeix en la primera dècada del segle, i després s’estabilitza degut a la crisi econòmica. No és fins entrada la segona meitat dels anys 10 que l’afluència de persones estrangeres torna a créixer, i amb més intensitat després del parèntesi de la covid els anys 2020 i 2021.
Actualment, en determinades franges d’edat el percentatge de nascuts a l’estranger és especialment acusat, com en el cas de les persones entre 30 i 40 on se supera el 47% d’estrangers (48,8 entre 30 i 34).
Un 18% dels residents tenen nacionalitat estrangera
En termes de població de nacionalitat estrangera, el salt també ha sigut pronunciat però no tant, ja que molts dels nascuts a l’estranger que resideixen a Catalunya han anat adoptant la nacionalitat espanyola, o bé ja la tenien. En aquest sentit, si l’any 2001 poc menys d’un 5% de ciutadans eren de nacionalitat estrangera el percentatge és ara del 18%.
