Angelina Puig, historiadora i autora de 'El paper de les dones al moviment veïnal de Sabadell'. Autor: cedida

“Les dones han estat sempre en el moviment veïnal, inclús abans que les associacions”

El moviment veïnal de Sabadell ha defensat nombroses reivindicacions en les últimes dècades. Les diferents associacions de cada barri es van coordinar i unir en una mateixa federació a les acaballes del franquisme i ara, més de 40 anys després, la doctora en història Angelina Puig analitza l’evolució d’aquest organisme a través de la perspectiva de gènere. La principal conclusió d’El paper de les dones al moviment veïnal de Sabadell és que encara no s’ha assolit la plena igualtat entre homes i dones dins de les juntes de les AA.VV i, per fer-ho, cal adoptar una predisposició més definida al respecte.

Angelina Puig és una historiadora que ha centrat bona part de la seva recerca a Sabadell. La seva tesi doctoral va estudiar l’èxode del poble andalús Pedro Martínez al barri de Torre-Romeu (majoritàriament) entre el 1920 i el 1975 i ara ha posat l’ull sobre el paper de les dones al moviment veïnal de Sabadell. En aquesta entrevista, la doctorada en història per la Universitat Autònoma de Barcelona n’explica els detalls.

L’estudi que ha fet es basa, principalment, en 12 dones sabadellenques. Quins criteris ha seguit per fer la selecció d’aquests testimonis?
Les dones que vaig entrevistar per fer aquest informe no les he escollit jo, en realitat. A excepció de dues, les ha escollit la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell (FAVS). No podia entrevistar una dona de cada associació perquè a Sabadell hi ha molts barris i hagués estat impossible; no hauríem pogut donar l’abast a tant. Són entrevistes en profunditat, no són com un qüestionari, i per això em van proporcionar el nom d’activistes que havien estat (o que encara estan) en les associacions de veïns.

Són dones que tenen, o han tingut, una responsabilitat dins de les juntes de les AA.VV. A aquestes, jo en vaig afegir dues més perquè tenia ganes d’escoltar dones que haguessin tingut una relació amb el moviment veïnal per la seva activitat dins la ciutat, però que no estiguessin dins el mateix moviment veïnal. Per això vaig entrevistar també a Remei Bona, que va ser una assistenta social després del franquisme, i a l’Anna Sánchez, que estava molt vinculada a Comissions Obreres (CC.OO). El moviment obrer va tenir molta relació amb el moviment veïnal. Les altres són dones que van estar en les juntes de les associacions veïnals o que hi havien estat al llarg del temps que comprèn l’estudi (1976-2018).

També ha incorporat fonts documents i bibliogràfiques per apuntalar el relat d’aquest conjunt de veus. Què demostra l’estudi entre tot plegat?
El moviment veïnal sempre ha estat format per homes i dones; les dones del moviment veïnal sempre han participat en les lluites i en les reivindicacions dels barris i de la ciutat. Per tant, l’estudi pretén demostrar que les dones hi han sigut des del principi, inclús abans que hi hagués associacions veïnals.

Aquest banner sempre ha d'enllaçar AQUÍ (del 14 de març al 13 d'abril). https://bit.ly/3Gesfime

Al llarg del temps, sobretot a partir de les Jornades Catalanes de la Dona del 76 a Barcelona, que van tenir una repercussió arreu de Catalunya, en els pobles i ciutats han sorgit grups de dones així com vocalies en les associacions dels barris. Però, més enllà d’això, el que vol reivindicar l’estudi és sobretot allò que se suposa que ha de fer una associació de veïns: lluitar pel benestar de totes les persones que viuen en un barri. Doncs això és el que han fet les dones abans que hi hagués les AA.VV.

És de sabut que Sabadell és una ciutat de barris. La majoria són barris que provenen de la immigració i que han crescut des de zero: no hi havia res, no tenien llum, aigua, clavegueres, asfalt, no tenen servei, escoles… i en aquests barris, el benestar de les persones consistia en cuidar de les criatures quan se n’anaven les mares, en acollir a altres persones nouvingudes a casa teva per més precària que fos… això és treballar als barris, això és el moviment veïnal que amb el temps se li ha dit activisme o fins i tot militància.

Algunes diuen ‘sí, els homes sempre estaven davant les pancartes o eren qui anaven a negociar amb les administracions o amb l’Ajuntament, però qui fèiem la feina de veritat érem nosaltres’. Un altre exemple és el d’una dona que se sorprèn quan al cap dels anys es troba una persona i no la recorda en lluites on hi eren els dos. I es pregunta per què. Potser perquè era dona, potser perquè era molt jove… però no recorda que ella fos una líder d’aquella lluita. És estrany descobrir que havia estat invisible. En les associacions de veïns les dones van salvar tot allò que la societat imposava a les dones: ser mare, ser esposa, ser cuidadora de la llar. I això a vegades les treia de l’associació.

Tot això es desplega al llarg dels sis capítols en què s’estructura l’estudi. N’hi ha algun d’especial, però?
Bé, en el capítol cinc del llibre trobaràs un capítol una mica més diferent que la resta. Tots els capítols són història, són lletres per dir-ho d’alguna manera, però en el cinquè hi ha més números. En aquest capítol he analitzat quantes dones hi ha hagut en els consistoris democràtics de la ciutat per poder-les comparar amb les que hi ha hagut en el món veïnal. És a dir, he comparat el percentatge de dones i el d’homes que hi havia a les juntes de la federació i a les associacions. Aquí es veu claríssimament que hem avançat.

Algun exemple que demostri aquest avenç?
L’associació de veïns de Torreguitart, per exemple, té un 80 per cent de dones; però, en canvi, el president és un home. O l’associació de La Creu de Barberà, per exemple, té un 60 per cent de dones i la presidenta també és una dona.

Per tant, la conclusió és que s’ha avançat, però que encara no hi ha la paritat perquè n’hi ha on el percentatge és d’un 30 per cent o fins i tot una mica menys. Per tant, crec que perquè el moviment veïnal sigui més democràtic necessita introduir mesures autoimposades que ajudin a aquest atansament.

La comparació entre l’Ajuntament i el moviment veïnal és que a l’Ajuntament aquest anar cap endavant ha sigut progressiu: hem tardat molt a tenir una alcaldessa, 42 anys. La FAVS, en canvi, ja va tenir una presidenta l’any 88 i va ser-ho fins al 2000. Al 2000 va canviar i a partir d’aleshores va baixar una mica el percentatge de dones a la federació.

Presentació de l’estudi ‘El paper de les dones al moviment veïnal de Sabadell’ al Casal Pere Quart. Autor: cedida.

Quan em pregunto per què aquesta diferència entre el món polític i el món veïnal, penso que el món polític ha tirat endavant gràcies a la pressió del moviment feminista. El moviment feminista ha anat incorporant quotes i, més enllà d’això, les dones també han pogut figurar en les llistes i en llocs per poder sortir. En canvi, el moviment veïnal no s’ha autoimposat cap regla; sinó que ha sigut a mesura que la societat s’ha anat desprenent dels obstacles que tenien les dones, que l’associacionisme s’ha anat impregnant d’aquests valors i ha anat incorporant més dones a partir d’aquesta situació.

Però no s’ha autoimposat res, i això vol dir que depèn de les característiques o el tarannà de les persones que hi hagi en aquell moment, la seva participació ha augmentat o ha disminuït. Per això una de les principals conclusions és que si el moviment veïnal vol assolir una absoluta democràcia amb quotes de més paritat, potser haurà de pensar a autoimposar-se alguna cosa per aconseguir-ho.

Quants temps ha tardat en fer aquest estudi?
Dos anys, potser una mica més. L’Ajuntament em va demanar un estudi d’aquestes característiques a finals del 2019, vaig proposar el projecte, el van aprovar i me’l van encarregar al 2020. Però, ja saps que el 2020 ha estat l’any de la pandèmia i en un treball on les fonts primordials són les orals, o sigui les entrevistes, tot ha sigut més dificultós. El vaig acabar a finals de l’any passat, però es presenta ara perquè l’Ajuntament l’ha volgut incorporar en el marc d’activitats del 8-M.

Per acabar: vostè no és de Sabadell, però ha investigat molt la història de la ciutat. Per què s’hi ha interessat tant?
Cert, jo no visc a Sabadell, però m’hi vaig interessar en la primera recerca que vaig fer, per la meva tesi doctoral sobre la immigració en la segona meitat del segle XX, majoritàriament andalusa. Per coneixences i perquè ho tenia més a prop, vaig començar a fer les entrevistes al barri de Torre-romeu, que ha estat creat pràcticament amb les mans de la gent nouvinguda.

I quan l’Ajuntament buscava una persona per fer aquest estudi, van recomanar-li que parlés amb mi. Jo, molt contenta de fer-ho: sempre m’ha interessat la història de les dones i coneixia bé els barris de Sabadell per les investigacions que he anat fent.

Foto portada: Angelina Puig, historiadora i autora de ‘El paper de les dones al moviment veïnal de Sabadell’. Autor: cedida.