Aquest any, la millor cambrera d’Espanya és de Sabadell, té 25 anys i es diu Mireia Riba. La quarta edició del Concurs Cambrer de l’Any l’ha reconegut com a tal i l’encara estudiant d’hostaleria ha sumat un premi més al seu palmarès. La millor cambrera del país ha superat les proves de sala i de barra en la final disputada ara fa uns dies a la Fira Alimentària de Barcelona. Actualment, Riba fa vida a Manresa, on compagina els estudis a l’escola Joviat amb la feina al restaurant BAGES 964, però en el seus inicis també va estar una temporada al mexicà Panchito Sabadell.
La sabadellenca Mireia Riba explica com ha evolucionat la seva carrera professional fins a ser proclamada la millor cambrera de l’any. Riba es va presentar a aquest concurs amb només 21 anys i, després d’una aturada obligada per la pandèmia, ara n’ha guanyat la final, fet que li ha obert més d’una porta. De moment, però, ella continua centrada en els seus estudis a l’escola Joviat (Manresa), amb qui, per cert, va guanyar el Premi Joves Cuiners/es i Cambrers/es l’any 2019.
Quan i per què va entrar en el sector de l’hostaleria?
Vaig començar Turisme amb 18 anys, però vaig veure que no m’agradava. A mi m’agradava molt la pastisseria i vaig pensar per què no professionalitzar-me en aquest sector. Els meus pares em van proposar fer primer cuina i serveis perquè així tindria els tres títols (cuinera, cambrera i pastissera), però vaig començar amb cuina i serveis i ja m’hi vaig quedar.
Això ho vaig estudiar a la Joviat i he fet tant classes de cuina com classes de sala. Aleshores ja vaig començar a veure que el món de la sala m’interessava més que el món de la cuina, però quan vaig començar a fer concursos, va ser quan vaig adonar-me que el món de la sala era el que realment més m’agradava. Per això vaig acabar fent només sala.
La primera prova de sala que hi havia en aquest concurs era el muntatge d’una taula. Quins detalls va tenir més en compte?
Jo crec que la simetria entre els elements que posis a la taula és molt important. Si és una qüestió de mil·límetres no passa res, però si tens tres dits de diferència queda lleig. I, sobretot, posar a la taula el que realment és essencial per al client. No cal posar coses de més per si de cas. Jo crec que s’ha de posar una taula simple i, si falten més coses, ja les aniràs afegint.
La següent prova era la tria d’un vi per decantar-lo. Com identifica quin vi pot ser problemàtic o, per contra, amb quin pot aconseguir un bon resultat?
Hi ha vins que se surten de la norma, però normalment, els vins que han estat molt temps embotellats o que tenen llargues criances en bóta són vins que necessiten respirar. Per tant, quan tu fas la decantació, l’has d’oxigenar una mica. I també cal tenir en compte els sediments que pugui tenir l’ampolla. Realment, la decantació serveix per evitar els sediments que pot tenir el recipient.
Imagino que els nervis juguen un paper important en aquest tipus de proves on s’ha de tenir un bon control del pols.
En la primera prova que faig fer, el muntatge de la taula, quan vaig agafar el mantell per tirar-lo, vaig veure que realment estava molt nerviosa. Aleshores vaig pensar que si continuava així, les proves no em sortirien bé perquè em tremolaven molt les mans. La meva manera de tranquil·litzar-me és respirar profundament i pensar que hi havia anat per gaudir. Sí que em sentia una mica petita perquè era la més jove de totes i molts tenien negocis importants, però vaig fer aquest canvi de xip.
Una altra prova era ‘cantar’ un menú degustació i preparar dos còctels, un d’aperitiu i un de sobretaula. Creu que la majoria de cambrers coneixen els ingredients que porten els plats dels menús i de les cartes dels seus establiments?
Jo penso que si ets un cambrer professional o un cambrer que vol treballar bé, sí que ho saps i t’interesses per això. Però les persones que van a fer de cambrer per guanyar diners, no tenen la mateixa implicació i, per això, no saben què porten tots els plats o no ho saben amb la mateixa quantitat de detalls.
Un motiu important per conèixer bé la carta és el de les al·lèrgies. Si el cambrer sap quins ingredients porta cada plat, no caldrà que ho vagi a preguntar a cuina cada cop que un client li faci alguna pregunta, no?
Sí. Jo en el menú degustació no vaig preguntar al·lèrgies perquè tenia molt poc temps i havia d’explicar moltes coses. A més, era inventat. Però, després, en el plat davant el client, sí que vaig preguntar al·lèrgies perquè ho havien de provar. De fet, jo vaig fer un tacó de gamba i un membre del jurat era al·lèrgic a la gamba.
I què la va impulsar a presentar-se a un concurs d’aquest nivell, amb professionals de renom i molta més experiència que vostè, amb només 21 anys?
Jo justament aquell any vaig fer altres concursos i n’hi havia un que s’hi assemblava bastant. Sí que hi havia proves totalment diferents, però algunes coincidien. Jo estava estudiant i el meu professor em va dir que hi havia un concurs similar i em va preguntar si el volia fer.
Jo li vaig dir que d’acord i quan els del concurs es van posar en contacte amb mi i vam començar a parlar, vaig veure a quin concurs m’havia presentat. Inicialment, no ho sabia i vaig dir ‘ostres tu, a on m’he posat?’.
Vaig anar a la semifinal pensant que no guanyaria perquè la gent contra qui concursava portava molts anys al sector i jo hi portava molt poc, però vaig pensar que almenys coneixeria gent i m’ho passaria bé. A més, també era una manera d’ensenyar com treballo i obrir portes.
A la Fira Alimentària, igual que en el concurs, hi havia professionals del sector que segurament es van fixar en vostè. Li han ofert alguna proposta laboral o de col·laboració ja?
Sí, sí. És un lloc obert al públic; de manera que hi ha molta gent que et veu i el jurat està format per persones importants en el sector. Si els agrades, ells intenten jugar les seves cartes perquè et quedis amb ells. Però, clar, jo estic estudiant i hi ha algunes ofertes que no les puc acceptar perquè no vull deixar de banda els estudis.
I què li sembla la idea d’obrir el seu propi negoci?
Per una part, sí; però, per una part, no. Sí perquè ha de ser molt xulo tenir el teu negoci i fer les coses com a tu t’agrada i com tu vols, però també sé que és molt complicat i necessita molta implicació. Per això no li tanco la porta, però la tinc mig oberta.
Quins criteris creu que va tenir en compte el jurat per puntar-la?
Jo penso que es fixen en la teva manera de vendre perquè, al cap i a la fi, un cambrer ha de saber vendre i en la teva manera de treballar (si ets net, ordenat i polit). Jo crec que es fixen més en el procés d’execució que no pas en el gust dels còctels, per exemple.
Hi havia molta rivalitat?
Sorprenentment, jo em pensava que en un concurs com aquest hi hauria molta rivalitat perquè sí que és cert que a la semifinal hi havia força rivalitat entre companys. Jo pensava ‘bueno, a veure, a qui hem vingut a gaudir; tampoc cal anar a machete’.
No sé si també és per la manera de ser de les persones, però en aquesta final hi havia un companyerisme super maco i, per exemple, vaig ajudar a un company que tenia un problema i ells també em van ajudar a mi en algunes coses. Hi havia molt companyerisme, ens vam deixar material i va ser molt maco.
Al ser una final estatal, tots vam dir que podríem haver anat cadascú a la seva i va ser al revés: ens vam ajudar i vam fer molt equip, però, al cap i a la fi, érem rivals.
Què és el més difícil d’aquest ofici?
Jo penso que per dedicar-te a aquest sector has de tenir molt clar on t’estàs posant perquè aniràs sempre al revés de la gent. I, sobretot, que ho has de fer perquè ho gaudeixes. En el moment que ja no ho gaudeixes, és millor que ho abandonis o facis un respir. Si no ho passes bé, ho rebotes als clients i qualsevol cosa que et diguin, ho patiràs i li contestaràs d’una manera que no toca.
S’esperava guanyar?
Esperar-m’ho, no. Però sí que quan vaig acabar el concurs, vaig pensar que tenia probabilitats de guanyar per alguns comentaris que m’havien fet els del jurat o els meus companys. Fins que no t’ho diuen, però, no ho tens clar. A més, jo no vaig poder veure la resta de companys i tampoc sabia com ho havien fet els altres, però sabia que jo ho havia fet dins del temps (que era una de les coses que més em preocupaven) i que el resultat m’havia sortit bé. Jo estava satisfeta i contenta; de manera que, independentment de si guanyava o no, jo ja estava contenta per haver arribat fins allà.
Foto portada: La sabadellenca Mireia Riba, reconeguda com la millor cambrera d’Espanya. Autor: cedida.
