Una quarantena de persones han ocupat des de fa setmanes la caserna de la Guàrdia Civil. L’Ajuntament els exhorta a abandonar l’equipament per manca de seguretat i de salubritat. Ells asseguren que no tenen cap més alternativa. Es tracta de diferents tipologies de persones: des de famílies amb menors, persones amb discapacitat o sense papers que comparteixen el fet de no tenir sostre on viure.
En Daniel és peruà, soldador i porta un any i mig residint a Espanya, sempre a Sabadell. Vivia al Poblenou de la Salut amb la família del Jason, també peruà. Ara viu amb els seus dos fills i la seva parella a la caserna.
“Estàvem al carrer i no teníem on anar. La sort ens va acompanyar. Passàvem per aquí, va sortir el Tino [el primer ocupant, que ha acabat esdevenint el representant de les famílies], li vam explicar la nostra situació i ens va oferir entrar. Vam entrar i netejar l’habitatge. Tinc dos nens de sis anys i de tres mesos. Portem tres setmanes. Si no estiguéssim aquí, estaríem al carrer”, assegura mentre la seva parella, la Natàlia, alleta la nena a la cuina del pis que ocupen dins de complex de la caserna.
En el seu company, Jason, que assegura que treballa com a perruquer, afegeix que pagaven 650 euros per família per una habitació en una casa del carrer de la Cisa, al Poblenou de la Salut.
“Era una casa amb cinc habitacions i vivíem 20 persones amb un bany, una cuina molt deteriorada. La propietària no volia que gastéssim llum ni poséssim la calefacció. Vam tenir problemes amb ella i al final ens va fer fora”, diu Jason.
Un dia el Jason passava pel carrer Vilarrúbias i va veure gent entrant a la caserna. “Vaig preguntar qui s’encarregava i vaig conèixer el Tino Ferreira, que em va dir que agafés el pis que volgués perquè tenia nens. Vaig entrar. El vam netejar. Vam portar els llits, els matalassos, em vaig comprar una cuina i em vaig portar els companys de pis [la família del Daniel]. Ens vam venir tots junts. Dues famílies, nosaltres som cinc i ells són quatre”.
“Si no hagués trobat això estaríem al carrer. I si ens fan fora, no tinc on anar. Treballo i puc pagar 500 o 600 euros de lloguer. Tenim papers, treballem els dos del que ens surt. Cuidem els fills, estan escolaritzats. Si m’ofereixen un pis pagant 650 euros, 750 euros, fins a 850 euros el puc pagar. Però no el trobem. Si el trobem, marxem d’aquí. Estar aquí no és plat de bon gust. No hi ha llum. No hi ha aigua. Però que no diguin que caurà perquè l’edifici és segur”.
I és que l’Ajuntament els exhorta a abandonar l’edifici en els propers dies per risc estructural.
“No hi ha esquerdes. No fa fred. Les finestres tanquen bé”, assegura la seva parella, Desiré, que treballa com a manicurista. “Abans que la propietària ens fessin fora de l’habitació, ja vam demanar suport a Serveis Socials, a la plaça del Gas, amb la meva companya i la nena en braços. Vam explicar que la propietària ens volia fer fora i ens van dir que estava en el seu dret. Vam dir que no teníem on anar però no ens van ajudar. No vam passar del mostrador. Ahir em van trucar de serveis socials i em van oferir una habitació amb cinc llits per una nit. Ens aquestes condicions no ens mourem d’aquí”, diu.
“El que demanem és que si ens fan fora d’aquí ens donin alguna alternativa. Estem empadronats a Sabadell des de fa anys, tenim els papers en regla i tenim fills menors. Demanem un sostre, per no passar fred, per no estar al carrer. Necessitem un sostre”, diu.
Les dues famílies peruanes viuen en un dels pisos de la primera planta del bloc central, es primer que va ser ocupat. Porten prop d’un mes a la caserna. Les famílies peruanes van ser de les primeres en arribar. Després van venir altres persones, la majoria de les quals viuen soles. Tino Ferreira va obrir un segon bloc, més proper a la Gran Via, ara ocupat per persones africanes, la majoria en situació irregular.
I fa uns dies un tercer, més proper a la plaça Taulí, ocupat majoritàriament per joves magribins, amb problemes de drogaddicció i amb antecedents penals en alguns casos. Han protagonitzat baralles. El passat cap de setmana una persona va precipitar-se des del primer pis al carrer. “Vam escoltar baralles. Nosaltres mateixos vam trucar a la policia. Però en el nostre bloc hi ha gent que estudia, que treballa, els nostres fills van a l’escola. No som drogaddictes. No som alcohòlics. Som persones treballadores que hem acabat aquí per falta de sostre i d’oportunitats. Si no fos pel Tino estaríem al carrer”, apunta Desiré. Ferreira insisteix van fer fora els causants dels aldarulls.
A la plaça baixa del bloc hi resideix Andrea, de 53 anys i nacionalitat brasilera, que en porta una dècada a Espanya. Segons el seu relat va treballar molts anys com a cambrera en un establiment de La Seu Urgell. Va perdre la feina al contraure un càncer de mama que la va portar a ingressar a la Vall d’Hebron. Al rebre l’alta mèdica, es va veure sola i sense feina i va acabar al carrer.
Andrea ha estat dormint en una tenda de campanya al riu Ripoll durant setmanes. “Un dia va pedregar i vaig haver de sortir corrent a l’hospital, on vaig fer nit”. Relata agressions físiques i vexacions de tot tipus, fins i tot sexuals. Ha estat tres mesos amb les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta però al cap d’aquest temps va haver de sortir i ha anat a petar a la caserna. Andrea ha demanat el retorn voluntari al Brasil però diu que el tràmit triga uns mesos. “No volem estar aquí; volem estar en un habitatge digne però no tenim cap alternativa més”, ha indicat a aquest digital.
Elvis ha dormit set mesos en un vehicle abandonat del carrer del Doctor Balari, a la zona industrial entre els barris de Gràcia i Campoamor. Té 42 anys, nacionalitat camerunesa i seqüeles a la part esquerra del cos a causa d’un ictus. Acredita una discapacitat del 66 per cent. Viu en el tercer bloc, ocupat majoritàriament per africans en situació irregular. “Estic espantat si ve la policia perquè no tinc papers i no sé on anar”, diu.
Totes les persones que resideixen a la caserna desconfien que l’edifici estigui en risc. La majoria recela també dels serveis socials. Veuen els edificis absolutament segurs, malgrat que no hi ha llum ni aigua, o els vidres trencats d’algunes finestres i la runa acumulada a les zones comunes. “Entrem i sortim tranquil·lament i amb cortesia. Els meus fills també se senten segurs. Demanem una alternativa. Si aquí no podem estar, hem d’anar a algun lloc”, finalitza la Desiré.
Aquest divendres treballadors socials de l’Ajuntament acompanyats d’agents de la Policia Municipal s’han desplaçat a la caserna per parlar amb els ocupants. No els han deixat entrar i han dialogat a través de la tanca exterior. L’Ajuntament busca sortides, especialment per a les dues famílies amb menors. L’entitat Ningú sense sostre demana una alternativa habitacional per a tots els ocupants o, si més no que se’ls deixi estar a la caserna fins que trobin una solució. Després de la baralla el passat cap de setmana en el bloc més problemàtic, Ferreira apunta que ja no deixaran entrar ningú més a la caserna, a no ser que siguin famílies. De moment, la tenen tancada amb pany i forrellat i controlen les entrades i sortides de l’equipament.
Foto portada: el Daniel amb dos dels seus fills, en una de les habitacions del pis que ocupen amb l’altra família peruana. Autor: J.d.A.
