- “Europa ha perdut l’oportunitat de construir un espai lliure d’aliances militars. Lliure de l’OTAN i de la tutela de Washington”.
- “Ja sabem qui és Putin i com se les gasta; i enlloc d’asseure’s a parlar, el que ha fet l’OTAN és apretar. Ell no es farà enrere”.
La tensió entre Rússia i Ucraïna és elevadíssima i, a hores d’ara, Occident està a l’expectativa de les diferents maniobres internacionals que intenten desinflar aquest suflé. Olga Merino és una historiadora i escriptora catalana que va viure durant cinc anys a la capital russa, Moscou, en un context especialment delicat també: va ser testimoni de la caiguda de l’URSS i les experiències viscudes com a corresponsal durant aquest temps la van impulsar a escriure. La cronista ha visitat el Librerío de la Plata aquest dijous a la tarda, just el dia que ha començat l’atac rus a Ucraïna, per presentar la seva última obra i firmar alguns exemplars. Abans, però, hem parlat amb ella sobre l’actual conflicte entre Rússia i Ucraïna.
Cinco inviernos (Alfaguara, 2022) és el darrer llibre que ha publicat Olga Merino. L’autora omple gairebé 300 pàgines de tragèdies, alegries, misèries, històries i reflexions que va experimentar durant bona part del gruix dels anys 90 a Moscou. La societat i context històric que descriu en aquest dietari poden ajudar a entendre l’actual guerra oberta per Vladímir Putin.
Vostè va viure cinc anys a Moscou, des del 1992 fins al 1997. Aleshores ja es respirava aquest clima tan calent entre Rússia i Ucraïna?
No, aleshores això no es percebia perquè prou feina teníem a Rússia. Quan acaba de caure l’URSS, el problema és la guerra civil que s’origina dins del país. De fet, durant els anys que vaig viure allí, el president del moment [Boris Ieltsin] va atacar amb tancs el que seria el Parlament perquè obstaculitzava les seves reformes. El problema aleshores era a dins de Rússia perquè van voler introduir un seguit de reformes a tope, de seguida, sense tenir en compte que allò era un altre país.
Rússia és un país immens amb forces molt diferents. Vam passar del comunisme a l’ultraliberalisme d’un dia per l’altre. Aleshores era una societat molt violenta i el procés de privatització que hi va haver va ser molt bèstia. Màfies, tirotejos, extorsions… el problema era a dins. Però sí que es va perdre l’oportunitat aleshores.
Com s’ha arribat a aquest punt?
Quin ha estat el problema? Que en aquells moments, als anys 90, quan encara hi havia Gorbatxov, es van tirar las camapanas al vuelo. Es va dir ¡por fin se ha terminado la Guerra Fría! i que aleshores construirien ‘la gran casa europea’. Molta palabrería, però l’OTAN es va anar eixamplant cap a l’est. Aleshores, com que Rússia ja tenia prou feina amb la guerra interna, no se’n va fer gaire cas i jo crec que, en els darrers 30 anys, Europa ha perdut l’oportunitat de construir un espai lliure d’aliances militars. Un espai lliure de l’OTAN i de la tutela de Washington.
Per tant, creu que és tard perquè Occident pugui intervenir en aquest conflicte?
El 17 de desembre, Putin va fer un cop de puny sobre la taula i va presentar una sèrie d’elements a l’OTAN: demanava que Ucraïna i Geòrgia (antigues repúbliques soviètiques) no entressin a la NATO, retirar l’armament i tornar a les fronteres del 97. No ho han acceptat.
La diplomàcia és com jugar al pòquer. Ja sabem qui és Putin i com se les gasta; i en lloc d’asseure’s a parlar, el que ha fet l’OTAN és apretar. No estic pas justificant a Putin, ni molt menys, però ara ell no es farà enrere.
Per tant, em temo que sí que és una mica tard. Estem en un moment molt perillós. Ara qualsevol moviment en fals pot ser tremendo. Qui pagarà les conseqüències de tot això? Els europeus: apujaran els preus dels hidrocarburs i, per contra, les sancions a Rússia no seran tan importants. La prohibició de vendre hidrocarburs als mercats europeus els pot molestar, sí, però si no els vénen aquí a Europa, els vendran a la Xina.
Si la intervenció d’Europa o d’Estats Units no pot frenar a Putin, què ho pot fer?
Crec que s’hauria de fer una cimera per parlar i discutir els papers del desembre que et comentava. A mi no em sembla tan descabellat fer d’Europa un espai així. Per què l’OTAN s’ha anat eixamplant cap a l’est? Perquè té els seus propis interessos militars. No ens enganyem del que hi ha darrere de la NATO.
És molt complicat. Ucraïna és un estat sobirà independent? Per descomptat. Però, clar, des de l’òptica russa és una part intrínseca de la seva zona d’influència. Els imperis en declivi, com el soviètic, són molt perillosos i Putin vol passar a la història com el que ha tornat l’orgull a Rússia després de la humiliació que va suposar la caiguda de l’URSS.
Les vivències que relata a Cinco inviernos poden ajudar a entendre el conflicte actual?
Sí. Part del que ha passat és conseqüència d’aquells anys. Va ser un fet molt dolorós i, a vegades, la història passa molt de pressa. Allà dins hi ha molt patiment, la gent ho va passar molt malament amb la caiguda de l’URSS.
Imagina’t que els estalvis de tota una vida es converteixen en xavalla, d’avui a demà. Les màfies apoderant-se de les fàbriques, violència cada dia… la humiliació que caigui un imperi com el de la Unió Soviètica és molt gran. Ara s’entén que Putin intenti tornar als russos aquella autoestima.
Vostè va viure tot això quan tenia 27 anys. Imagino que la va marcar molt.
Molt. Jo era molt jove quan vaig arribar allà i no havia vist mai cap mort, no havia vist mai cap cadàver. Allà vaig saber el que era la mort, la violència extrema, el poder, la injustícia… al final tot això és combustible per l’escriptura. Aquests són els grans temes de la vida: el poder, l’ambició, la mort i l’amor.
Això, per una banda. Però, per l’altra, també he de reconèixer que em vaig enamorar terriblement de la cultura russa. Allà vaig començar a llegir i a descobrir autors meravellosos. Allà va ser on vaig escriure la meva primera novel·la, Cenizas rojas. Després de tot el que vaig viure allà, vaig pensar que ho havia d’escriure.
L’últim llibre que ha escrit és Cinco inviernos. Amb quines històries es trobaran els lectors?
El llibre és un dietari íntim. Jo vaig arribar allà quan la Unió Soviètica acabava de caure i sempre havia mantingut un diari personal on apuntava les meves vivències. Aleshores estava en un moment històric molt important, on veia molta pobresa i molta violència, i tot això també entrava al meu dietari. He vist àvies fent cua per comprar ous trencats perquè eren més barats que els sencers. Coses així. Tot això està en aquelles llibretes, que han estat repassades per la dona que sóc ara.
Quin va ser el moment més dur que va viure?
La guerra de Txetxènia, sens dubte. Jo no tenia cap vocació de corresponsal de guerra, però vivia a Moscou i es va declarar la guerra contra Txetxènia perquè es van declarar independents unilateralment. I clar, em vaig veure motivada a anar cap allà per informar sobre això. Va ser tremendo. Jo no havia estat mai a una guerra i què t’he d’explicar? Destrucció, sang… res tenia sentit, i qui acabava pagant sempre era la mateixa gent.
Això va ser del 94 al 96 i, després, n’hi va haver una segona que la va començar Putin. Aquella sí que va ser tremenda, però res comparat amb el que està passant ara amb Ucraïna. Allò va ser una guerra de debò.
Com s’ho feia per fer entendre el que es vivia a Moscou a un públic que no coneixia la realitat de dins el país?
Primer ho intentes entendre tu, documentar-te, parlar amb la gent d’allí, contrastar la informació… el periodisme no té secrets. Es tracta d’explicar les coses de la manera més clara possible. Putin ha fet una bestiesa, però la NATO no ha volgut escoltar. No el defenso, però no entenc per què no ens hem assegut abans. La diplomàcia és això: jugar al pòquer.
I per què va decidir deixar la corresponsalia?
Bé, han passat 30 anys i la vida de corresponsal és molt sacrificada. Jo ja vaig cobrir la meva etapa i ara estic en una altra. Ara escric llibres, que era el meu somni de sempre.
Foto portada: Olga Merino, escriptora i abans corresponsal a Moscou. Autor: David Chao.
