Amb 37 anys, Aleix González porta més de mitja vida divulgant el patrimoni al voltant de la Torre d’en Feu i reinvidicant-ne la rehabilitació. Ha escrit tres llibres al voltant del món Can Feu i a través de l’Associació Cultural Can Feu ha denunciat el seu mal estat de conservació i reivindicat la seva protecció patrimonial. L’any 2024 va publicar el seu tercer llibre, Can Feu i l’heràldica nobiliària. El mateix any que la Generalitat va catalogar, a petició de González i de l’Associació Cultural Can Feu, la Torre d’en Feu com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Des de l’exterior de la seva estimada torre, no gaire lluny del barri que el va veure créixer, González explica la seva passió per aquesta peça arquitectònica. És un dels cinc finalistes del Premi Sabadellenc de l’Any 2024. Podeu votar AQUÍ pel vostre finalista favorit.

Volia és que m’expliquis el teu bagatge. Què vas estudiar, a quin barri has estat vinculat, a quina escola vas anar?
Jo vaig néixer el 1988. Vaig estudiar a l’Escola Balmes Lope de Vega i he sigut sempre un noi de barri. Jo soc de Merinals. Vaig néixer aquí als Merinals, pràcticament al costat de la Torre d’en Feu. Em quedava el castell molt a prop, per tant sempre hi havia una vinculació emocional molt gran.

De petit jugava molt amb Playmobil, amb l’Exin Castillo. Sempre m’ha interessat molt la història i l’arquitectura. Potser soc un arquitecte frustrat, en el bon sentit de la paraula. Un cop vaig fer batxillerat tecnològic vaig estudiar un Grau superior de maquetisme i modelisme. Vaig construir una maqueta de tot el castell que per cert està a dins del castell i estarà fatal la pobra.

Quan i per què vas arribar a la conclusió que valia la pena ser insistent per intentar preservar el castell?
La meva vinculació amb la torre d’en Feu es remunta a quan jo era molt petit. Venia aquí molts dissabtes a la tarda amb els meus pares o els meus avis. A mi els castells sempre m’han cridat l’atenció. Inclús amb la meva família quan anàvem de vacances a algun lloc sempre preguntava si hi havia algun castell per visitar. Encara que fossin dos pedres, sempre m’agradava visitar-les i transportar-te, una cosa així bastant de somni.

La meva vinculació és bastant d’infància. Tot va quedar estancat com un record d’infància. Però llavors des del 2004 fins ara em vaig reenganxar perquè l’Ajuntament feia visites guiades amb Mas Duran [el propietari del castell fins l’any 2018, quan va passar a ser municipal].

Has fet desenes, potser centenars de visites a dins quan es podia entrar i ara a fora de la torre. Què ens podries destacar d’aquest edifici? Per què és singular? Per què cal preservar-lo?
Aquesta torre és única. L’element més significatiu radica en dos àmbits. La història familiar té gràcia: la família propietària eren descendents, segons la llegenda catalana, dels pastorets que van trobar la Mare de Déu de Montserrat a la muntanya.

A nivell arquitectònic, és un edifici del 1800 amb una reconstrucció romàntica de 1879. Té un aspecte de castell de fades que el fa únic. Tothom reconeix la Torre d’en Feu a la primera. L’arquitecte, l’August Font, va ser important. Va ser professor de Gaudí a l’Escola d’Arquitectura, i va fer edificis molt importants a Barcelona, com la façana de la catedral de Barcelona o la plaça de toros de Les Arenes.

Malgrat el seu estat, l’any 2024, l’any passat, el castell va ser declarat BCIN, Bé Cultural d’Interès Nacional. Què significa aquesta protecció?
Vam fundar l’Associació cultural Can Feu l’any 2013 i sempre hem tingut una idea clara que volíem preservar al màxim l’edifici, a nivell de llei, de normativa, de patrimoni… Finalment, el 2024 vam aconseguir la catalogació de BCIN per part de la Generalitat. El màxim component de llei. Va ser una alegria, perquè són anys i anys de lluita.

Però qui guanya és la ciutat. Hi ha molta gent que ens preguntava si val la pena que la torre fos un bé cultural. Ara ja no ho diem nosaltres, ho diu la Generalitat de Catalunya. És trist que moltes vegades ens han de dir de fora que el castell o la torre tenen valor. Hauríem de començar a estimar-nos una mica i estimar més el patrimoni, perquè Sabadell té molta potència a nivell cultural, però a nivell patrimonial hi ha moltes cases que estan en ruïnes.

L’Ajuntament ha d’apostar, igual que aposta per altres iniciatives, per conservar i donar-li un ús. Ser Bé Cultural Nacional ajuda a tenir subvencions tant a nivell d’Espanya com a nivell de Generalitat. L’edifici ara està al top dels millors monuments d’Espanya. I això a molta gent encara es queda en xoc quan ho sap.

Com t’imagines el castell del futur?
Sempre hem apostat per fer un equipament polivalent. Hi ha moltes cases que són així acastellades que són restaurants a la planta baixa. Que vingui un restaurant potent i tota la planta baixa i els cellers que realment es puguin rehabilitar. Que la gent pugui venir, pugui dinar, pugui sopar, fer esdeveniments…

Recuperar el jardí romàntic és clau. L’any 2019 vam guanyar els pressupostos participatius amb aquests 100.000 euros per recuperar-lo. La ciutadania va votar i va voler recuperar el jardí. Però decisions polítiques no s’ha fet. Volem fer un jardí botànic. Tal com era. Tenim tota la informació. Vam publicar el llibre del jardí fa 3 anys [Can Feu i els jardins romàntics]. Era un jardí que no té res a envejar al jardí del Parc del Laberint d’Horta. A vegades anem a Barcelona a passar el dia i tenim aquí una hectàrea. La gent no ho sap.

La planta noble podria ser com la Casa Duran. Una casa museu. Com la Casa Ametller de Barcelona. Com la Pedrera. Una casa museïtzada. I la part de les golfes són sales diàfanes que podrien ser un coworking, sales d’exposicions, sales per les entitats del barri. El pati d’armes és un pati gran amb diferents sales amb un petit bar que doni accés també al jardí. Per nosaltres seria l’ús perfecte. Pots venir aquí, pots visitar-lo, pots quedar-te a sopar, pots fer teatre al jardí, i també, naturalment, millorar l’entorn, que ara està bastant demacrat, però podríem recuperar aquest tros petit del que havia sigut el bosc de Can Feu. Encara estem a temps però el temps juga a la nostra contra.

El temps s’acaba?
Sí, el temps s’acaba. El temps s’està acabant. No crec que la torre tingui gaires anys. Com a enamorat d’aquest edifici veure el seu declivi em fa molt de mal i m’entristeix. Sobretot pel potencial que té. Si això cau, l’Ajuntament dirà ‘oh, llàstima, ja no tenim aquest equipament ni aquest edifici’. Demano a tota la gent de les administracions que posi seny, que col·laborin amb nosaltres i que donin un ús a l’edifici respectant naturalment que ara és un bé nacional. És a dir, ara hem d’adaptar l’ús a l’edifici. No al revés.

Creus que algun dia ho veuràs? Què creus que passarà?
Tinc aquesta esperança. Tenim una idea molt clara de per on hem d’anar. Si hi ha consciència i hi ha voluntat, diners hi han. Altra cosa és que els destinis a altres llocs. Però diners hi ha. Haurien de ser un parell d’anys o tres d’invertir diners aquí. Després això es va com revertint. Qui agafi això tindrà guanys de diners. Però sempre amb el beneplàcit de la Generalitat i en benefici de la gent. Lluitarem fins al final. Estem desitjant que això sigui un equipament per Sabadell perquè Sabadell s’ho mereix i Sabadell no pot perdre més patrimoni. Realment és un edifici únic a tota Catalunya i a Espanya. Si lluitem i ens unim i hi ha ganes per part de les administracions el podrem salvar.

Portes molts anys batallant, reunint-te amb equips de govern diferents a Sabadell. T’ha comportat un cert desgast personal? Creus que pensen que l’Aleix és un torracollons i que no para d’estar tot el dia tocants els nassos amb el tema i que quina mania té amb el castell? Aquesta reivindicació constant ha tingut costos per tu o ho fas a fi de bé?
He tingut molt desgast. Moltes vegades he pensat en plegar. Moltes vegades. Penses ‘plego perquè no té futur o perquè no hi ha interès a nivell municipal’. Però és curiós: a nivell ciutadà hi ha interès però l’administració no té interès. La ciutadania que ve aquí a fer visites guiades per fora del castell s’hi estan quatre hores. Grups de 20 o 30 persones cada mes. I diuen: ‘tanta història té aquest castell’? Però hi ha tanta història per explicar i la gent se l’estima tant que no puc entendre com cap membre de l’Ajuntament no ho veu clar. Parlo de qualsevol partit polític, no del PSC o de Junts o d’ERC o de la CUP. No entenc com no s’inverteix en una cosa que la ciutadania vol, perquè tothom que ve o que es voten els pressupostos participatius del 2019.

A nivell personal això m’ha provocat molt desgast i pensar moltes vegades en plegar. Però després penso: ‘hi ha una altra cosa que t’ompli més que buscar, divulgar, transmetre aquesta passió que tinc a la gent? La resposta és que no. He trobat la meva passió en aquest edifici. Seguiré fins que em mori. Hi estaré vinculat fins a l’últim alè. El que més m’agradaria és veure’l restaurat i que algun dia pugui digui ‘ja no s’ha de lluitar, ja funciona, ja va rodat’.