Podríem començar el perfil d’Eulàlia Sánchez per la seva vocació per la música, per la passió per la docència, pel seu tracte humà, per la seva connexió i arrelament al barri de La Creu Alta. Però ho farem per la seva vessant d’emprenedora real. I és que tenia 19 anys quan va començar amb la seva parella, en Llorenç, la història de l’Escola de Música Creu Alta, que va superar les quatre dècades de vida l’any passat. Tota una història de lideratge, convicció, però també sacrifici i hores. Moltes hores. De dilluns a diumenge. Matí, migdia, tarda, vespre i nit. “El dia que em jubili, no sé com m’ho faré. No hi vull ni pensar”, reconeix.
Quan era petita ja volia tocar el piano. Va començar a aprendre-hi però el que li va canviar la vida va ser la seva mestra, Maria Teresa Auferil. “Ella va portar de Suïssa una metodologia musical que em va obrir els ulls. És la rítmica Dalcroze. Vaig veure que la música es podia ensenyar de forma que es gaudís. No donant notes i memoritzant-la. Vivint la música, movent-te… això implicar portar la música molt a dins perquè mentre ensenyes estan improvisant al piano tota l’estona. Els nens aprenen vivint-ho: cantant, saltant, ballant però el piano sempre està allà. Per entendre i aprendre la música primer la vius”. No gaire més tard, quan encara era una nena (“devia tenir uns 12 anys”) va dir que volia fer una escola per ensenyar així la música. “I he aconseguit fer el que volia!”, somriu.
“Vam començar molt joves. Amb 18 vaig acabar l’últim curs de piano i amb la meva parella, el Llorenç, ens vam enredar la manta al cap. Vaig començar en una habitació, a casa dels meus pares, amb un piano i tres alumnes. Ells en aquella habitació saltaven i ballaven. Després vam fer la primera escola de música Creu Alta al carrer Ribot i Serra, on visc ara. Tenia 19 o 20 anys. Ens vam casar i vam fer una escola més gran. Ens arrisquem. Amb hipoteques… sempre hem estat hipotecats per fer l’escola. Va sortir la possibilitat de llogar un local a l’avinguda i vam obrir justament on hi ha ara el Caprabo [a l’avinguda Onze de setembre]. Canviar de Ribot i Serra a l’avinguda ens va fer augmentar els alumnes, ens va donar empenta i mica en mica hem anat creixent. Vam poder ampliar als dos edificis al davant de l’avinguda i després va sortir la possibilitat d’estar en aquest local”. Qui dia passa any empeny, i n’han passat 40.
“Milers de gent que han passat per aquestes aules”
En quatre dècades, han passat “milers” d’alumnes per l’escola. “Hi haurà pocs que viuran de la música però en tots la música els hi haurà quedat a dins per sempre”, diu. Només aquest curs, 2025-2026, tenen 1.200 alumnes i uns 70 professors. “Però pel camí han passat molts més. Tinc pares de nens d’ara que havien estat alumnes. Milers de persones que han passat per aquestes aules. No t’ho sé dir!”.
L’Escola de Música Creu Alta ha assolit dues fites importants en els darrers anys. La primera va ser l’any 2019. “Hi havia alumnes que volien anar més enllà, i tenir uns estudis oficials. Vam demanar la possibilitat de ser conservatori, i per tant, tenim les dues vessants: gaudir la música més light o els estudis més professionals. Això ens va obligar a tenir nous espais, mestres titulars… ara som conservatori des de l’any 2019”. La segona fita és més recent, des que s’han constituït com a fundació. “Això fa entendre la gent que una escola de música no és un lloc amb afany de lucre. D’afany en tenim molt però de lucre no gaire”, riu. “Ser fundació ens ajuda a fer veure això i ens soluciona la continuïtat, la successió, que serà més fàcil. Volem que això segueixi sent una escola de música i ho hem blindat”.
L’any passat van celebrar el 40è aniversari omplint matí i tarda el Palau de la Música Catalana. “2.500 persones, orquestra simfònica, 400 nens cantant més 150 adults cantant… una moguda impressionat. Personalment això és el que m’enduc. Quan puges tota aquella canalla i veus els que havien pujat al Palau de petits i que ara 10 anys després tenen 18 anys… veus tot el procés i això m’emociona. Em dona molt plaer veure els nanos gaudint de la música”.
“Èxit? L’evolució de l’escola ho és”
Què t’atreu per seguir dia a dia després de 40 anys?, li pregunto. “Què em fa venir cada dia després de 40 anys? Veure els nens. Segueixo fent una classe de nens de petits, amb 6 anys, quan comencen a llegir. Vull estar amb els petits. I després tinc tots els adolescents, amb qui parlo d’una altra manera. Veure els nens de 6 anys i després de nou amb 15 o 16 i que segueixen volen anar amb l’Eulàlia m’omple molt. El que sí faig molt és de pianista acompanyant les bandes, els cors… tinc molta facilitat en la vista i per això acompanyo molt els intrumentistes. Venir als assajos de la coral d’adults del vespre em ve de gust. Sortim d’aquí a les 11 de la nit. Tot el dissabte al matí estem aquí assajant amb les bandes de joves, amb els cors de joves… el dia que em jubili em moriré i no vull ni pensar-hi. No sé com ho faré per no venir cada dia a l’escola”.
I és que l’escola és la seva forma de vida. “Ens passem els set dies de la setmana. Hi ha gent que ens diu? No viviu? Clar que sí, però és que vivim aquí. És una forma de viure. Ja ens hem acostumat. Èxit? Amb l’evolució de l’escola sí que puc dir que ho és. Passar de 10 alumnes a 1.200 i que la gent segueixi venir. Potser sí és èxit. Però sobretot som feliços per la part social que hem portat al barri, la gent ve a trobar-se, tenim un equip, toquem els més grans amb els més joves. Felicitat, molta, però darrera de la feina.
Sánchez interpreta la nominació a Sabadellenca de l’Any com “un reconeixement a la feina que hem fet, que penso que és una gran feina”, tot i que amb afany de discreció reconeix que “prefereixo estar al darrer de l’escenari amb el piano i que la música parli per mi”.
