Al costat de diverses portades de revistes científiques sobre la recerca que l’ha convertit en un neuròleg de referència internacional i la invitació per entrar a l’Acadèmia de Medicina dels Estats Units, Josep Dalmau guarda amb devoció entre les prestatgeries del seu despatx al Clínic quatre llibres d’anatomia de tapes negres que li van comprar els seus pares quan tenia 12 anys. “Aquests llibres em van fascinar”. Des de ben petit volia ser metge “no sé ben bé perquè”.
Dalmau va néixer al sud del barri de Gràcia, ben a prop de les vies del tren, en aquell moment encara no soterrades, al carrer de Domènech i Muntaner. “Una família molt humil. La típica família de l’època que apostava pels estudis dels fills”, recorda. “La meva infantesa és el record d‘un lloc molt rural que ara es fa difícil d’entendre. Les vies del tren, tot sense asfaltar… a partir de certa edat vaig anar als Maristes. La seva forma d’ensenyar no m’agradava. Una educació memorística, que no incentivava gens la creativitat, una cosa avorrida. Era una època gris en el sentit de la història del país. Però era el que hi havia. Probablement allà se’m va formar la idea que havia de marxar. M’agradava l’entorn social, la família, els amics però a nivell de país tot em semblava molt grisós i volia fer més coses”.
De caràcter molt autodidacta, Dalmau va passar pel Cor de Maria abans de fer el preuniversitari i estudiar Medicina a Barcelona, primer a l’hospital de Sant Pau, després a la Vall d’Hebron. “Tot va anar escalant. Jo llegia molt i cada cop m’agradava més la neurologia per una banda i l’oncologia per l’altra”. Després de fer la mili a València i la residència a Sant Pau li van començar a interessar les complicacions neurològiques dels pacients amb càncer. “Volia ser neurooncòleg. Però a Espanya no n’hi havia i va ser quan vaig de dir de marxar”, recorda. Va donar veus i va mirar de creuar l’Atlàntic per anar als Estats Units. Acabava de formar-se l’actual hospital Parc Taulí i ell en va ser el primer neuròleg. “Però tenia al cap marxar, almenys per un any. Al Taulí ho van entendre. I vaig tenir sort. A la vida has d’estar preparat però hi ha un factor important que és la sort. El pare de la neurooncologia em va acceptar a Nova York. Vaig anar allà per un any. Però me’n vaig estar 23”, somriu.
“Vaig anar als Estats Units per un any. Però me’n vaig estar 23”
El sabadellenc va trobar un ecosistema fantàstic per a la recerca, i una gran relació entre el laboratori i els pacients. “Em feia una il·lusió tremenda estar als Estats Units. L’enfoc de la neurologia era molt diferent. Anar més ràpid. Més directe. Al gra. Veure malalts i fer recerca a la vegada. Em va obrir tot un ventall de possibilitats molt engrescadores”, reconeix.
Dalmau va estar-se primer a Nova York, després en un hospital per a malalts de càncer a Arkansas i finalment una dècada a l’hospital de la Universitat de Pennsilvània.
El seu Eureka va ser l’any 2007. Dalmau i el seu equip van descobrir una nova malaltia, l’encefalitis autoinmune NMDAR. Una malaltia minoritària molt greu que causa la inflamació de l’encèfal. D’aquella primera troballa se’n derivar 16 més, de les quals el seu equip n’ha descobert una dotzena. “Persones que de cop i volta desenvolupaven un trastorn psiquiàtric, una psicosi, tenien crisis epilèptiques, alteracions de moviments, que podien entrar en coma i que acabaven mesos i mesos a curses intensives o acabaven morint”. Dalmau va descobrir com alguns malalts desenvolupaven anticossos que atacaven els receptors del sistema nerviós. És a dir, que els anticossos que havien de defensar el propi cos acabaven atacant el cervell. “A vegades passava de forma espontània, a vegades perquè el malalt tenia un tumor i enganyava el sistema immunològic”.
La tasca de Dalmau va canviar la vida de les persones que pateixen aquesta inflamació neurològica i les seves famílies. El cas de la periodista del New York Post Susannah Cahalan és paradigmàtic. Tenia 24 anys i va entrar de cop en un estat de deliri i paranoia. Seguint el seu símil, que després va ser un best seller i una pel·lícula, tenia el cervell en flames. No podia dormir. Veia insectes que li picaven. Se li adormia mig cos. Comportaments psicòtics. Una doctora de l’equip que la va atendre va sospitar que la seva dolència podia estar relacionada amb els casos descrits pel sabadellenc Dalmau. L’any 2009 els pares d’una nena canadenca de tres anys, Jayden, van contactar directament amb Dalmau. La seva filla portava diversos dies hospitalitzada. Tot havia començat caminant de forma estranya. Després van venir els espasmes. Els metges no trobaven el motiu mentre la nena empitjorava i ja no reconeixia els seus familiars o fins i tot es mostrava agressiva amb ells. L’equip de Dalmau la va atendre i es va recuperar. Amb 17 anys, la pròpia Jayden va entregar-li a Dalmau un premi de l’American Braind Foundation l’any 2023. “Avui dia el 85 per cent dels malalts o bé es cura o milloren de forma molt important”, resumeix.
“Em preocupa que els estudiants se’n vagin i no tornin”
Quatre anys després de la primera descripció, Dalmau va tornar a Catalunya. A Nova York va conèixer la seva dona, qui estava enamorada del país. “Sovint les persones tenim les prioritats al revés: jo sempre havia volgut marxar als Estats Units i ella que era de Nova York volia venir a viure aquí; després de 20 anys als Estats Units vam penar que era un bon moment per tornar”. Dalmau es va incorporar llavors amb una posició de l’Institut Català de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps) de l’hospital Clínic, amb una vintena d’investigadors de tot el món, en qui Dalmau s’emmiralla i recorda els seus inicis. Manté, no obstant, la seva posició universitària als Estats Units.
Després de dues dècades als Estats Units, va mirar de combinar l’enfoc nord-americà amb la tradició europea de Catalunya. “Has d’agafar el millor de cada lloc. No m’agraden gaire els horaris. Quan jo estava al laboratori als Estats Units treballava un any fent clínica i un any al laboratori. L’any del laboratori ningú mirava quan investigaves. Jo treballava de nit i de dia. Em va semblar molt estimulant. Als Estats Units aboquen molt més recursos a la recerca. Però aquí tenim coses millors, sobretot a Catalunya. El sistema públic de medicina l’hem de preservar, que no es privatitzi com està començant a passar a Madrid. I els metges d’aquí ja no tenen res a envejar als de fora, i abans això no passava. Però em preocupa que els estudiants se’n vagin i no tornin. Els incentivo a marxar, però també a tornar. Hem de fer tot el possible perquè acabin tornant al país”, diu preocupat per la fuga de cervells.
Dalmau segueix al peu del canó amb 72 anys. A la universitat. A l’Idibaps. Impulsant el nou CaixaResearch Institute, finançat per l’entitat bancària i el Banc Europeu d’Inversions, que vol ser el primer centre de recerca d’Espanya dedicat íntegrament a la immunologia interdisciplinària i aplicada. Què el segueix motivant? “El més important ha estat la connexió amb els pacients, fer una recerca que es pogués aplicar, que tingués els pacients a prop. Fer recerca per ajudar el malalt: començar a partir del malalt, agafar mostres, anar al laboratori, estudiar els resultats, trobar el que tenen, fer-nos una idea del que passa, tornar al pacient… aquest anar i venir del laboratori a la clínica em manté entusiasmat. Contestar correus, parlar amb els joves del laboratori, aprendre d’ells, escriure científicament… això em manté”.
“Si tornés a néixer faria neurociències”
I és que, després de tota una vida estudiant el cervell, té clar que hi ha encara molt per saber. “Quan jo vaig néixer, l’any 1952, no sabíem absolutament res de com funcionava la memòria. Res. Es donava per impossible. I hem entès els mecanismes. Doncs bé, encara estem igual amb la consciència. Saber que estic despert, que estic físicament en un espai, ser conscient. Tot està per descobrir. És fascinant”, assegura.
Dalmau no para. L’any passat va rebre el Premi Nacional de Recerca en Medicina i Ciències de la Salut del ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Ha dedicat bona part de la seva vida a la relació entre el cervell i el càncer. Ara bé, si hagués de començar de nou ho tindria clar: “al càncer li anem guanyant la batalla. Però en les neurodegeneratives com l’Alzheimer coneixem molt poc. Sempre els hi dic als joves que si ara tornés a néixer faria el mateix, més ràpid, amb les idees més clares. Però si ara tornés a néixer tinc clar que ara faria neurociències”.
Del 23 al 27 de febrer publicarem un perfil personal de cada un dels finalistes a la 5ª edició del Premi Sabadellenc de l’Any. L’ordre serà alfabètic i el calendari el següent: Aïcha Camara (23 de febrer), Josep Dalmau (24 de febrer), Marc Mendoza (25 de febrer), Rosa Renom (26 de febrer) i Eulàlia Sánchez (27 de febrer). Podeu votar el vostre favorit fins el 4 de març, quan farem la Gala del Sabadellenc de l’Any (19 hores; Teatre Principal; invitacions gratuïtes a partir del 25 de febrer a la web de Sabadell Cultura i retransmissió per Ràdio Sabadell i el canal de Youtube de iSabadell). Entre els votants, sortejarem una nit d’hotel amb encant i accés a l’spa a l’Hotel Sant Roc de Solsona.
