La sabadellenca Rosa Renom va guanyar el Premi Butaca l’any passat a la millor actriu protagonista pel seu monòleg La majordoma, que va representar amb èxit durant mesos, recalant a Sabadell al juliol dins el Fresc Festival. La seva trajectòria està plena de teatre i televisió, també cine, des que va arribar a les arts escèniques una mica de rebot i amb paper protagonista per a Belles Arts. D’ençà fins ara dècades de teatre i televisió i una calmada però ferma defensa de les arts escèniques, la cultura i el pensament crític.
La infància de Renom recorda el Sabadell desaparegut entre el sector Creueta del Centre i el sud de La Creu Alta. “Ara m’impacta recordar com la ciutat feia olor de teixit, de telers. Passava molt temps amb els avis, que vivien a la plaça Taulí. Aquella olor estava per tota la ciutat. Recordo sobretot les quadres del cuartel [la caserna de la Guàrdia Civil] i les vies de la RENFE, que encara passaven per fora”. Ella va néixer a la desapareguda Maternitat del carrer Illa (a la que va tornar més endavant quan va ser l’Escola Illa i ella volia ser artista plàstica). L’escola de la seva vida va ser la Nostra Llar, ubicada llavors a l’actual seu de Ràdio Sabadell, on ens cita per l’entrevista.
Renom va arribar al teatre una mica per casualitat, fora dels cercles formatius habituals a la ciutat com el Centre Parroquial Sant Vicenç o la Joventut de la Faràndula, del que han sortit tants actors professionals o per afició. “Jo estava a l’Escola Illa. Ajudava a pintar els espectacles. Un dia feien un espectacle, els faltava un paper petit i me’l van oferir. Em van liar, vaja. I a Belles Arts vaig començar amb el Francesc Ventura i la Paquita Company, que encara són els meus xivatos del que passa a la ciutat. En aquell grupet hi havia l’Anna Güell, que va començar a l’Institut del Teatre de Terrassa i vaig entrar-hi amb ella però una mica de rebot. M’atreia que el teatre era més de grup mentre que la pintura era més individual”. Güell, el també sabadellenc Jordi Boixaderas, el dramaturg Mario Gas o Vichy Peña formen el seu cercle escènic. “El temps i els Conway, amb Mario Gas (1993), va ser una mica el punt d’inflexió. Vaig trobar una gent amb qui em vaig avenir molt bé i sempre hem seguit treballant junts”.
“És important sortir del niu”
Amb el temps, Renom va marxar a viure a Barcelona. “Si volies dedicar-te al teatre havies d’anar a Barcelona. I l’he gaudit molt. Defenso que és important sortir del niu una mica”. Però sempre connectada amb Sabadell, ja sigui a través del matrimoni Ventura-Company, o per la seva família. “Durant molt de temps amb en Ramon Madaula i el Jordi Boixaderas dèiem que Sabadell era molt lleig. Som una mica feréstecs. S’han tirat a terra moltes coses maques. Fa ràbia. Som una mica destralers, però s’estan fent coses: més places, més verd, recuperar el riu està molt bé. Recuperar Can Feu seria maco”, desitja en un moment vital en que es planteja tornar a viure a Sabadell.
Amb més de 30 anys de trajectòria a les esquenes, Renom segueix alternant tele i teatre. “Quan fa molt temps que faig teatre el cos em demana tele perquè és canviar de registres, d’horaris i de cop tens horari de persona normal. L’audiovisual és més esportiu, més espontani. Però no controles tant el procés. Al teatre tot acaba sent responsabilitat teva, hi ha més temps per treballar a fons les obres, es treballa més en grup, hi ha més temps de preparació i això m’agrada. La màgia és el directe. El teatre és viu. Si sues, la gent ho veu. Si el públic riu, tu ho notes. Aquesta connexió és màgica i l’audiovisual no la té”. Ha dit que no a alguna proposta professional? “Amb el temps m’he fet més selectiva. Una mica sí. He tingut èpoques que he pogut dir no, i altres que no hauria d’haver dit no a res però ho he fet. A vegades alguna proposta m’ha semblat infumable. No cal que sigui un gran text però almenys que el text s’aguanti, que tingui un bon director, o un bon equip de companys. No seria capaç de fer teatre si no crec en la proposta perquè l’has de sortir a defensar cada dia”.
“L’ofici ja era precari però ara se n’ha tornat molt més”
Renom viu al marge de les xarxes socials (“no en tinc; em fan una mica de por; no saps qui les controla ni qui ens controla”) i una mica “preocupada” pels efectes de la intel·ligència artificial (“ja hi ha actors a qui han agafat la veu i la utilitzen com volen”). I tot i així el seu discurs d’acceptació del Butaca es va viralitzar: “no tenia res pensat però em va sortir de l’ànima; tothom diu que hi ha més diners per la cultura però les nostres condicions són les mateixes o les pitjors que fa 10 anys. Cada cop s’assaja menys, les produccions cada cop són més curtes. L’ofici ja era precari; ara s’ha tornat molt més precari. D’acord que hagi de ser vocacional però la cultura no pot ser només un aparador que no tingui en compte les condicions”. “La cultura fa por. És gent que pensa. Gent que discerneix. Es prefereix gent més mansa perquè la cultura espanta”.
“Això és una carrera de fons”
Què li aconsella als que comencen? “No soc gaire de donar consells però els diria que no es fiïn de les pampallugues de la cosa fàcil. Això és una carrera de fons. La gràcia és que et permet créixer com a persona, entendre més el món, que hi passa, que hi venim a fer. Són preguntes que et vas fent a mesura creixes. Els diria que paciència i a treballar-hi molt”.
Del 23 al 27 de febrer publicarem un perfil personal de cada un dels finalistes a la 5ª edició del Premi Sabadellenc de l’Any. L’ordre serà alfabètic i el calendari el següent: Aïcha Camara (23 de febrer), Josep Dalmau (24 de febrer), Marc Mendoza (25 de febrer), Rosa Renom (26 de febrer) i Eulàlia Sánchez (27 de febrer). Podeu votar el vostre favorit fins el 4 de març, quan farem la Gala del Sabadellenc de l’Any (19 hores; Teatre Principal; invitacions gratuïtes a partir del 25 de febrer a la web de Sabadell Cultura i retransmissió per Ràdio Sabadell i el canal de Youtube de iSabadell). Entre els votants, sortejarem una nit d’hotel amb encant i accés a l’spa a l’Hotel Sant Roc de Solsona.
