Infància i aprenentatge són dos termes que van de la mà. Al principi es tracta d’una unió de fet, la simultaneïtat amb què transcorren els primers anys i les experiències formatives es considera una cosa natural. Amb el temps, però, la convivència mútua acaba enterbolint-se, ja sigui perquè la infància està sotmesa en tots els casos a un límit temporal, ja sigui perquè l’aprenentatge cessa, com a regla general, per falta de voluntat i excés de displicència.

El fonamental és que el què aprenem en la infància roman fixat en la nostra memòria de manera més vehement i sobreviu a la tirania de l’oblit amb major rebel-lia. Per això, tots recordem el primer petó, el primer ball, el primer viatge o la primera borratxera, perquè acostumen a ser experiències lligades a la infància i perquè ens ensenyen alguna cosa de la vida que servirà de pauta per a posteriors conductes.

Erri de Luca novel-la l’etapa d’aprenentatge d’un jove en el que podria haver estat un estiu qualsevol, però que serà l’estiu aquell en que tot passarà: el primer amor, la primera baralla, la primera decepció, les primeres nocions de justícia, fidelitat i sofriment. Els 10 anys del protagonista han estat anys de teoria, d’aprenentatge de la llengua per comunicar-se i de la literatura per conèixer-se i, totes dues, llengua i literatura, han estat fonts de coneixement del funcionament de la vida, de tal manera que la seva idea de les pulsions humanes ha estat modelada per lectures i gramàtiques. Però la vida és una altra cosa, sortir de la closca teòrica a la realitat pràctica li permetrà acarar l’autèntic valor de les paraules i el seu significat real més enllà de novel-les i diccionaris. La infància és el germen de tot el que serà, el viver d’on s’alimenta el nen per modelar el que serà l’home i, en aquest sentit, literatura i vida comparteixen les seves veritats per configurar l’adult que sap com absorbir-les.

Els peixos no tanquen els ulls delata en el seu estil al seu autor, un Erri de Luca, ex-paleta i ex-camioner, que escriu tal com ha viscut, a cops, entenent que les experiències viscudes et formen, però que no són res sense el corpus teòric que donen els llibres i el seu potencial formatiu. D’ací que l’escriptura, la translació del viscut al paper, sigui una doble forma de veritat, una amalgama entre el carrer i la lletra, i no hi ha millor manera de plasmar aquesta veritat doblement avalada que amb un estil rotund, sec, gens retòric, en què cada frase és una sentència inapel-lable que no deixa lloc per al dubte. El passat existeix, la infància hi és, però davant la possibilitat que s’esvaeixi en el temps o que pateixi la vulnerabilitat del dubte, l’escriptura afirma rigorosament que allò va passar i que va passar d’aquella determinada manera, sense adorns ni embuts, amb l’autoritat que atorga dir amb fermesa el què és breu i amb brevetat el què és ferm.

Un excel-lent descobriment per als que hem ignorat a Erri de Luca i un esperó per recuperar el que ja s’ha publicat i esperar amb impaciència noves mostres d’aquest talent seu per fixar la seva memòria en la nostra memòria.

Esteve