ARTICLE D’OPINIÓ
Lídia Brun, economista i militant d’ICV Sabadell
Delfina Rossi, economista i candidata jove d’ICV al Parlament Europeu
Les polítiques d’austeritat i retallades imposades per la Troika i adoptades alegrement pels governs de la UE no fan més que certificar la tendència neoliberal de les últimes dècades a Occident. Si des que Reagan i Tatcher van inaugurar el cicle de neoliberalisme als 80, l’Estat del Benestar ha anat minvant i les condicions de vida de la majoria de la població han estat cada vegada més precàries (o no, però a costa de grans deutes personals), la resposta a la crisi en forma d’austericidi està acabant definitivament amb ell.
Les polítiques de retallades han destruït els pilars bàsics de la societat del Benestar (educació, sanitat i serveis socials) i reduït drets laborals i llibertats civils. Aquest fet ha agreujat la situació que moltes persones vivien a causa de la crisi, i en comptes de donar-los cobertura social, les ha deixat pràcticament sense recursos per a poder viure i sobreviure, causant un increment brutal i injustificat de la pobresa, i fent d’una crisi econòmica una d’humanitària.
Rescatant el sistema financer sense cap tipus de penalització, regulació ni contrapartida, els governs europeus s’han avingut a pagar la festa de l’especulació dels que han causat la crisi, socialitzant les seves pèrdues, comprometent i supeditant el patrimoni col·lectiu i la garantia pública als interessos d’una minoria. Després que els Estats (és a dir, tota la ciutadania) hagin hagut de pagar la factura tan alta per tapar el forat del sistema financer, se’ns diu que el problema és el deute públic i que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i per tant, la resposta és retallar. Se’ns diu que ho hem de fer perquè sinó “els mercats” no ens prestaran diners. No deixa de ser pervers que a més de pagar el gran deute dels bancs amb un cost zero per ells, és ara el propi sistema financer qui fa xantatge i pretén dictaminar les polítiques públiques.
Que l’Estat del Benestar és insostenible és una afirmació rotundament falsa. El problema no és un sistema educatiu universal i públic que garanteix el dret al coneixement i a l’esperit crític, o l’accés de tothom a la millora de les capacitats personals per a un futur millor i una democràcia més reforçada. El problema no és un sistema sanitari universal i públic, que garanteix l’accés a la cura en cas de malaltia i a una vida saludable per tothom. El problema és un sistema capitalista desregulat i antidemocràtic, que aconsegueix imposar les mesures d’austeritat en contra de la majoria de la població, beneficiant als de sempre. El problema és una Europa que amaga aquest sistema sota un complicat tramat burocràtic que dificulta la rendició de comptes i els debats ideològics.
Que l’alternativa a l’austeritat no existeixi és també una fal·làcia. L’austeritat és l’opció política de les elits financeres que volen seguir fent milions a costa del patiment de la gent. I perquè saben que una economia capitalista aguanta molta desigualtat i se n’aprofita d’aquesta, com succeeix als Estats Units, a l’Índia o a Llatinoamèrica.
La defensa a ultrança de l’Estat del Benestar europeu ha de ser el centre de les nostres lluites per construir una alternativa a Europa. Ho hem de defensar des de l’internacionalisme, entenent que el capital actua a tot el món i per tant la solució de la crisi del deute requereix una modificació del sistema financer internacional i de com el posicionem a favor de les persones.
Tot això que dieu està molt bé. Però hi ha una prèvia. Ès possible fer el que voleu en el marc de l’euro? Dit d’una alta manera, pel que sembla ICV està pel manteniment de l’euro. Si és així, deixeu de fer brindis al sol. La única possibilitat de supervivència per l’economia catalana i l’espanyola, és sortir de l’euro. Tota la resta és pura retòrica. El paper ho aguanta tot (també la pantalla d’un ordinador conectat a internet). Ara bé, un atur del 54 per 100 als joves o d’un 27 per 100 al conjunt de la població és com per deixar de fer retòrica i afrontar els reptes, de debò.
No és retòrica, és una qüestió d’unió fiscal i altres coherències. Però em sembla realment molt important que tinguem aquest debat!
Hola Loko Motiv,
efectivament el debat sobre si sortir o no de l’euro és dels més rellevants i interessants que s’està plantejant a l’esquerra i a Europa ara mateix.
Jo sóc de les que creu que la solució passa per construir una Europa social més forta, a la que cedim la sobirania fiscal perquè pugui establir mecanismes federals que ajudin a reciclar els desequilibris macroeconòmics i les divergències entre les diferents economies europees. Tot això paral·lelament a una reforma del sistema fiscal i financer, que contempli per una banda la mutualització del deute públic a nivell europeu (compartint riscos) i l’auditoria del deute perifèric per repartir els costos de la crisi de manera més justa entre creditors i deutors.
Potser que tot això que et sona impossible però cada vegada hi ha més veus que reclamen el mateix. Aquí tens una “proposta modesta” escrita pels economistes Galbraith i Varoufakis per sortir de la crisi de l’euro:
http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/vargal.pdf
A l’últim número de la revista treball, en Raül Romeva n’ha fet un resum:
http://issuu.com/iniciativaverds/docs/treball205/1?e=1970467/6774948
Aquí tens el Vicenç Navarro opinant en el mateix sentit:
http://blogs.publico.es/dominiopublico/8035/salirse-del-euro-2/
I aquí un artícle d’Econonuestra que explica els costos del mite de la sortida de l’euro:
http://blogs.publico.es/econonuestra/2014/02/14/euro-periferia-y-cesion-de-soberania/
Finalment un altre article:
http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/ramirez.pdf
Hem de ser conscients que el capital està globalitzat i que per controlar-lo quan més gran sigui l’àrea política que l’abarqui millor, però això només ho podrem aconseguir construint una Europa verdaderament democràtica, amb control per part de la ciutadania de les polítiques que s’apliquen i rendició de comptes. Per alguna cosa es diu allò de “treballadors del món, uniu-vos!”
És un debat molt interessant i important, encantada de seguir-ne parlant!
http://www.scoop.it/t/textos-by-diggers/p/4016263299/2014/02/19/por-que-el-euro-no-es-el-problema-ni-salirse-de-el-la-solucion
És cert que cal debatre sobre l’Euro, com a mínim entre aquells que ens preocupem pel futur del nostre país i dels seus habitants. Malhauradament, no tinc tan clar que aquest debat estigui ara mateix dintre de les formacions polítiques espanyoles i europees. Tampoc en les que es situen en l’espectre de l’esquerra. Voleu dir que a ICV, o a EUiA, o a IU, o a ERC, o a BILDU, per exemple, es debat sobre això? Em temo que no. Ja veureu com això no forma part de l’argumentari de l’Urtasun durant la propera campanya a les Europees. Ja ho veurem tots plegats.
Un país (un poble) que no controla la seva moneda no és (ni pot ser mai) un poble sobirà. I menys amb les condicions de Maastricht (que ICV va defensar amb un “si crític”), agreujades amb la darrera reforma de la Constitució espanyola. No deixa de ser curiós que amb una crisi económica tan duradora i forta, com la que estem patint, l’Euro sigui una moneda tan forta. Bé, enlloc de dir l’euro hauríem de dir el marc alemany. Per això, si s’aconsegueixen rebaixar els costos laborals (baixant els salaris, com s’ha fet) això no serveix per guanyar competitivitat internacional perquè aquest guany s’ho menja una moneda forta.
Obviament, sortir de l’euro no és la panacea. Però és part de la solució. És un bon punt de sortida. Dintre de l’euro no és possible fer el que dieu que voleu fer. No us autoenganyeu: no hi ha cap possibilitat de fer polítiques redistributives si no es trenca el marc actual. Ja no parlo de polítiques d’esquerres; em refereixo a polítiques keynesianes, per exemple.
Qualsevol demòcrata el que demana és que el poder estigui en mans del poble. I qualsevol cessió de sobirania és, per definició, antidemòcrata. O sigui que dotar de més poder un macro-estat europeu, amb una moneda com l’euro no pot ser la solució. Seria part del problema.
Com ho fareu per fer el que dieu que voleu fer? Per molt que confieu en l’efecte Tsipras, les formacions que esteu a l’esquerra del socio-liberalisme no sereu capaces d’aconseguir un canvi de rumb. El BCE és totalment autònom i l’ortodoxia d’Angela Merkel no permetrà ni unions fiscals ni bancàries, com les que defenseu tot somiant. I a més, la composició del Parlament Europeu serà la que serà: els grups Popular, Liberal i Socialdemòcrata seguirant essent majoritaris.
Amb l’euro ja sabem el que tenim (atur, precarietat, manca de futur pels joves, …). Ja coneixem quin és l’escenari actual. L’alternativa no pot ser pitjor. No podem aguantar cinc anys més així.
Jo també us recomano que llegiu els arguments d’un altre economista. I no parlo del gurú de Sinpermiso sino d’en Costas Lapavitsas, que va estar fa poc per aquí. Podeu trobar més informació en aquest enllaç:
http://www.espai-marx.net/es?id=8344
O podeu veure els raonaments de Pedro Montes, economista del Banc d’Espanya i membre d’IU. Els seus arguments són per reflexionar:
http://www.cronicapopular.es/2012/07/pedro-montes-salir-del-euro-la-mejor-opcion/
Ja sé que no variareu el vostre discurs. Però també sé que el debat de veritat vindrà després de les eleccions. I sempre és millor una sortida ordenada de l’euro que no pas un cataclisme. El Patró-Or (que era un mecanisme monetari molt semblant) també va esclatar.