Vora dels 60 anys, en Roberto es defineix com a “una persona normal que ha tingut una mala vida, i que ara està intentant canviar aquesta situació”.
És fill únic, va anar perdent el contacte amb els seus pares i ara ja fa uns anys que el van deixar. Va ser aprenent de pelleteria i s’hi va dedicar durant molts anys, va residir a d’altres ciutats com Santander o Bilbao, es guanyava bé la vida i disposava de recursos econòmics suficients. Tenia una parella amb la què va tenir un fill.
La vida trontolla
Els seus problemes amb l’alcohol van comportar que deixés la seva feina com a pelleter “si et tremolen les mans, no pots tallar les peces correctament, no fas be la feina”. Va treballar en d’altres feines, que feien compatibles la seva addició a l’alcohol: “de guarda de Seguretat, m’era igual, del que em sortís, del que fos”, mantenia certs ingressos econòmics però la seva fixació encara era el beure. Mica en mica la situació va deteriorar-se, passà moltes hores al carrer, als bars i la convivència familiar s’esmicolà.
Durant tot aquest trajecte comença a ser usuari d’alcohòlics anònims i de centres de desintoxicació, però això no impedeix que hagi de viure com al carrer, sol, sense llar, sense un sostre, sense ningú amb qui recolzar-se o demanar ajuda: “la primera nit vaig dormir en un banc, ho vaig passar molt malament”.
Al carrer
El seu trajecte vital com a sense llar és un llarg i difícil periple de dos anys. Des de la primera nit en un banc al descobert, cercant un cobert on dormir, o en ocasions ocupant pisos, locals o naus abandonades amb o sense companyia. “De vegades només estava acompanyat de les rates que es passejaven per davant meu sota un pont”. Descriu l’hivern i la tardor com les èpoques més complicades per a passar la nit. El fred i les condicions dures es sumaven al fet de viure amb por. De vegades anava a dormir amb d’altres persones per a sentir-se més segur i en companyia. Però arran de la medicació que prenia havia patit episodis en què va ser víctima de robatoris, ja que dormia massa profundament i no es donava compte de res…
La voluntat d’estar alerta el va empènyer a deixar la medicació, però no descansava bé, no podia dormir, no se sentia a gust ni trobava la seguretat que necessitava en companyia d’altres persones: “em sentia molt abandonat, ho passava molt malament al carrer”.
En una visita al metge, s’espantà quan li van dir que acabaria malament més aviat del què es pensava. Això l’impactà i va començar a plantejar-se més seriosament la seva situació. Es va convèncer que calia fer un canvi perquè no tenia ganes de deixar aquest món. Va reprendre la medicació i va seguir els consells mèdics: “cada dia lluito contra les ganes que tinc de beure, tinc clar que no em ve de gust ni vull que em vingui de gust”.
Començà a fer ús de serveis per a persones sense llar de la ciutat com els de Càritas i d’altres entitats. Com a usuari del servei d’esmorzars del carrer Duran i Sors, es relaciona i comparteix l’estona amb els professionals, els voluntaris i els usuaris “em serveix per sentir-me com una persona”.
Tenir algú al costat
Al cap d’un temps, l’educador de l’entitat li proposà passar de ser només usuari a ser també un voluntari. Se li va explicar que amb el seu caràcter proper i tranquil podia ser d’ajuda per al servei i que li aniria bé anímicament assumir responsabilitats i integrar-se en l’equip de persones amb les qui compartir la gestió de l’espai.
Valora molt positivament l’experiència, diu que la responsabilitat i la relació amb les persones usuàries, voluntàries i professionals l’ajuden a tenir pensaments més positius i més proactius per tal d’afrontar la seva situació.
“Ser voluntari significa tenir una ocupació, és un compromís diari que em serveix per a sentir-me útil i estar actiu”.
A la seva experiència com a voluntari hi suma el recolzament, l’orientació i l’acompanyament que ha rebut per part de l’entitat. Durant una conversa amb l’Educador Social que té com a referent a l’entitat, preguntà per la possibilitat d’accedir a una de les places dels pisos compartits de Càritas. Es va valorar el seu cas i ara fa tot just un mes que comparteix pis. Accedir a un habitatge li ha donat l’estabilitat i la tranquil·litat que li han permès deixar enrere les pors del carrer.
Perspectiva
Remarca que té clar el què vol “vull tornar a ser qui era però sense la part negativa, deixant enrere el que em va empènyer a aquesta situació i al Roberto que no m’agrada”.
Sobre com veu la situació d’altres persones sense llar reflexiona “fa falta ajuda i accés a un entorn que permeti tenir tranquil·litat, que permeti posar-li ganes i treballar per a poder crear-te un nou entorn de vida i poder motivar-se per sortir endavant”.
