ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.
L’ABB (l’actual Fira) i la fàbrica Artèxtil comparteixen molts elements. Ambdues són a la Gran Via, les dues al barri de Covadonga, a tres quarts de quilòmetre l’una de l’altra. Ocupen cada una l’espai equivalent a dues grans illes de l’eixampla local, fet ben poc usual. Van ser implantacions industrials destacades a la ciutat, amb edificis per damunt de la mitjana local, sigui pels requeriments tècnics (ABB), o per la voluntat de marca (Artèxtil). Les dues instal·lacions es van mantenir amb qualificació urbanística industrial en el darrer Pla General del 1993 de forma que no es van definir com altres velles fabriques tèxtils destinades a ser reconvertides a residencials i una part en dotacions. En aquest cas, el planejament urbanístic va optar per mantenir l’emblema industrial dins la trama urbana central. O sigui, no es va renunciar a que fossin seu d’activitat productiva.
Ambdues també han seguit el mateix camí de la substitució i d’eliminació de l’activitat econòmica, amb sengles operacions urbanístiques ‘a la carta’, pactades de forma individual per l’ajuntament Bustos. La única diferència ha estat el decalatge en el temps, primer l’ABB (inici 2001) i després l’Artèxtil (inici 2008). La requalificació no deixa de ser un tracte de favor a un particular al marge de la lògica del Pla General. Un camí que, fora de la coherència del planejament urbanístic, deixa sempre oberta la justificació de la justícia del seu context. Perquè sí aquí?, hi tenen dret d’altres?, etc.
En ambdós casos hi vam fer al·legacions en el període de la informació pública en el sentit d’intentar millorar-ne almenys les expectaves públiques, si la decisió de la seva transformació no semblava possible de ser revertida. I en ambdós casos les alternatives foren rebutjades. Ara bé, els resultats de les dues operacions urbanístiques difereixen notablement.
La segona operació ocupa dos expedients urbanístics, no un com la primera i de l’ordre de dotze vegades més de gruix de paper i, no obstant, el seu contingut és més precari. Informes i més informes, de Patrimoni a Sabadell, de Cultura de la Generalitat,… socials, de mobilitat,… i res no ha servit ni per a preservar els volums al centre de la façana a la Gran Via, ni per a un equilibri urbanístic comparable. Dues operacions discrecionals i, a més, de resultat aleatori. Els volums conservats a l’Artèxtil només són la nau simple, sense els volums que la completen, i s’ha preferit sòl cedit net que amb edifici. Un purisme sense justificació.
A l’ABB o Fira, el sòl fet públic és del 75 per cent del conjunt, a l’Artèxtil també, però comptant amb una cessió d’equipament esportiu situat lluny, al mig de les cases de Sant Oleguer i reservant com a privades les oficines de la part sud de la nau de la Gran Via. Des d’un punt de vista de ciutat, aquesta cessió no té cap sentit. Potser sí la tenia per al veïnat, però no per a la ciutat i, com a màxim, podria haver estat una torna, no el cos principal de la cessió. Així doncs, de la fabrica Artèxtil es cedeix el terç central, el fan pisos al terç nord i es manté privat el terç sud, com a “indústria de noves tecnologies” (que sempre sona bé). Només que al final aquesta part ha acabat adquirida per l’ajuntament al preu de 2,3 milions d’euros. El terç cedit no justificava, ni de bon tros, la requalificació urbanística del conjunt. Posats a ser discrecionals, com a l’ABB, tres quartes parts d’aquest immoble haurien d’haver passat a mans municipals, lliures i sense càrregues i amb diners en mà per a una part de la rehabilitació. És inexplicable el perquè de dues operacions tant contrastades, portades ambdues des de l’Ajuntament Bustos, però la segona assumida pel l’actual, sense esmenar-ne el camí, esdevinguts excessivament presoners d’allò que van rebre.
Si el contrast en la relació públic/privat (o cessions/especulació), ja és desequilibrat entre ambdues operacions, el cas es reafirma en els sostres a construir. A l’ABB tot el sostre era residencial lliure, en el segon s’hi introdueixen alguns tipus d’habitatge protegit i una cessió del 10 per cent que la Fira se’n va escapar pels pèls en la normativa de l’època. Però no estem davant únicament d’una major pressió pública en els continguts residencials, com correspon als signes dels temps actuals, sinó que els aprofitaments a l’Artèxtil són clarament majors que els de l’ABB si entenem que parteixen d’uns sols de cessió marginals que mai es podien valorar amb el mateix pes.
A la fi de tot plegat, la Fira és avui un equipament singular, mentre que són plenament vigents els dubtes i les temences sobre quin serà el destí final de l’Artèxtil, quan de forma simultània contemplem un enderrocament desproporcionat. El govern municipal està obligat a situar-hi un destí públic de primera magnitud. Està obligat a revertir un camí deplorable amb una solució de categoria. Quedem a l’espera.
