“El que passa amb els arguments a favor de la independència o del federalisme és que a partir d’uns fets, uns dedueixen que les coses s’han de fer d’una manera i altres, d’una altra. Uns creuen que no hi ha res a fer i prefereixen anar-se’n i altres preferim seguir dialogant encara que sigui difícil. Hi ha una insatisfacció compartida però no ens posem d’acord sobre el que cal fer. Cap de les dues opcions és racional, el que hi ha darrere són sentiments. I sentiments no compartits per tots, per això és complicat”.
Victòria Camps, catedràtica emèrita de Filosofia Moral i Política de la UAB
Tres anys ha trigat TV3 en oferir Federal, un magnífic documental dirigit pel periodista Albert Solé i que posa damunt la taula el federalisme com a eina per tal d’abordar els conflictes identitaris a Europa i trobar-ne una sortida. Conceptes com empatia, solidaritat, respecte, diàleg i consens, són inherents a un sistema polític que té com a base els valors de la multiculturalitat i el plurilingüisme. Personalitats de reconegut prestigi com Emma Bonino, Victòria Camps, Romano Prodi i Javier Solana incideixen en el fet de la necessitat de la construcció d’una Europa federal on els populismes, tot i el seu poder, quedin destruïts en base a la força de la convivència democràtica.
No val la pena dir res més sobre el boicot que TV3 ha exercit sobre aquest muntatge, l’emissió del qual es produeix després que l’entitat Federalistes d’Esquerres decidís recórrer fa un mes al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) la decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de Catalunya (CCMA) de no programar Federal. Tot plegat, una prova més de la parcialitat i el sectarisme dels mitjans que depenen de la Generalitat i que, de manera dictatorial, emeten només allò que els convé, només allò que està en la línia de la confrontació i de la separació. Una mostra de la manca d’escrúpols, de la manca d’empatia i de sensibilitat a la pluralitat del nostre país.
Federal és una barreja d’història, de petits anecdotaris i de bones intencions. La tria dels participants ha estat exhaustiva i plena de connotacions humanistes, diria jo. Tots ells i elles participen d’un ideari comú que, malgrat tenir diferències ideològiques demostrades, coincideixen en la necessitat del pacte, del respecte a la diversitat cultural i lingüística d’Europa, la qual cosa enforteix inexorablement la convivència entre els seus habitants. No falten els exemples de comunitats dividides i que gràcies a construccions administratives més o menys de caire federal, han pogut sobreviure. Un d’ells és el de Bèlgica, un país bilingüe amb dues comunitats separades i que es donen l’esquena d’una manera brutal; una de francòfona i una altra de flamenca. Aquesta última, tot i saber francès, prefereix l’anglès per comunicar amb un turisme que, quan arriba, se n’adona de la profunda divisió de la ciutadania belga. Malgrat tot, la clau de la convivència es troba en la capacitat de la societat civil en desmuntar l’acció política que tendeix, com en el cas de Catalunya, a dividir. Interessant en aquest sentit, la proposta de dues companyies de teatre infantil belgues, una valona i l’altra flamenca, que treballen conjuntament per trobar un idioma comú entre aquestes dues comunitats que des de la Segona Guerra Mundial no són capaces de mirar en la mateixa direcció. Aquest vincle és possible gràcies a les emocions. Les seves representacions teatrals contenen molt poc diàleg i molt de mim, però l’objectiu es compleix al poder integrar en una mateixa sala grups de nens i nenes de diferents llengües. És, en definitiva, el desig de fer-se entendre i no el de saber llengües diferents. La constatació de la diferència com a símbol de respecte i enteniment.
Federal parla també de la situació al Canadà, on no hi ha un interès d’obrir un debat constitucional. Després de dos referèndums d’autodeterminació perduts per les forces secessionistes del Quebec, la situació ara per ara es manté estable, però la desafecció dels ciutadans francòfons cap a l’estat canadenc és encara molt evident. La fractura social s’ha enfortit. Pel que fa a Espanya, fa un balanç històric que no deixa indiferent i que serveix per entendre l’evolució de la nostra societat i cap a on hi hem d’anar. Ja al 1873, hi va haver un projecte de constitució federal que no va arribar a ser aprovada per les Corts i que tant la primera com la segona repúbliques van recuperar. Al 1931 es va parlar d’”estat integral”, que no era més que un sinònim d’estat federal i on es feia palesa la necessitat de donar visibilitat a les comunitats històriques de l’estat espanyol. La guerra civil va acabar amb aquesta idea que començava a tenir forma, convertint Espanya en un estat hipercentralista.
Josep-Lluís Carod-Rovira intervé en aquest reportatge considerant les autonomies com una solució d’emergència, un invent ni federal ni centralista que ha portat més tensions que una altra cosa i que va ser adoptat després d’una dictadura on no es podien prendre decisions massa agosarades.
El reportatge carrega contra l’exaltació de les tensions identitàries, contra un odi que és creat, que és construït per polítics, però també per entitats supremacistes, per mitjans de comunicació i per personalitats que només volen tapar la corrupció i l’agenda social. El mateix Carod-Rovira confessa que el procés a Catalunya ha estat profundament negatiu i que cal restablir el camí cap a una construcció “cívica, no ètnica, no nacionalista, integradora i plural”.
Malauradament, les amenaces externes (siguin aquestes reals o inventades) uneixen, tot i que, paradoxalment, com indica el documental Federal, el terrorisme, el Brexit i els nacionalismes populistes i xenòfobs són una oportunitat per a la construcció d’una autèntica identitat europea. L’escola és un dels pals de paller d’aquesta construcció que creu en un sistema d’empatia entre europeus, una plataforma que ha d’impulsar el federalisme cooperatiu, la solidaritat interna i la filosofia del pacte com a eina exclusiva de treball.
Cal, i urgentment, desmuntar les actuacions de presumptes líders que basen els seus postulats en la deslleialtat, en el frau, en l’odi cap a aquells que no entren en els seus paràmetres racials, lingüístics o polítics. Aquesta desactivació només pot venir del treball conjunt en un món ja globalitzat, dirigit a ensenyar i a valorar la pluralitat de la nostra història comuna, la d’Europa. Federal no és més que la constatació de la radicalitat excloent que s’està instal·lant a Europa, i conseqüentment, a Espanya i a Catalunya, i la necessitat d’una sortida, anomenada “federalisme” que acabi amb les mentides, amb les manipulacions i amb la llavor de l’odi. “No diguem que no tenim res a veure perquè això no es veritat”, diu una de les participants en el reportatge. És més el que ens uneix que el que ens separa. Europa no es pot permetre que individus amb clares arrels feixistes trenquin setanta anys d’entesa entre antics enemics i que han sabut organitzar un sistema de convivència democràtic. Ni Puigdemont, ni Salvini, ni Le Pen tenen cabuda en una Europa que camina cap a una federació, cap a un reconeixement de la diversitat que valora els seus veïns i no els menysprea. Visualitzar l’entesa, el diàleg i el respecte no és “sexi”, com diu Victòria Camps, però el futur és treballar junts o el desastre.
