“Qu’importe la surdité de l’oreille quand l’esprit entend ? La seule surdité, la vraie surdité, la surdité incurable, c’est celle de l’intelligence”
Victor Hugo
Diumenge 14 va ser llarg, molt llarg. La fina pluja que queia sobre Catalunya era proporcional a les fines fileres de persones que s’acostaven als col·legis electorals per exercir el dret a vot. Mai no sabrem si la por al contagi, el fàstic per deu anys d’incompetències, la seguretat que els separatistes ja no ho tornaran a fer, o aquesta mateixa climatologia van ser el desencadenant de tanta abstenció. O potser una conjunció de tot plegat. El cas és que ja vam poder anar a descansar amb les dades a la mà i amb una preocupació menys. Bé, això no és molt exacte. La preocupació ve quan algunes ja comencen a posar data a la declaració d’independència, altres, línies vermelles, altres, cordons sanitaris, altres, la confrontació com a base de la política, i els fugats de bronze, creient-se vencedors.
Dilluns 15 hauria de ser ja una altra cosa. El coixí i el matalàs haurien d’haver acomplert la seva funció i, conseqüentment, una ment reconfortada, començar a valorar la jornada anterior i treure’n conclusions, especialment per no convulsionar més la societat, per aconseguir redreçar l’economia, per posar les bases d’una nova etapa que pugui restablir la fractura social que s’està perpetuant. Crec ferventment que cal passar pàgina; molts ho han repetit en campanya fins a l’avorriment. No obstant això, tertulians amb l’estómac i els comptes plens segueixen ancorats en les falsedats, en futurs imperfectes i impossibles i en monòlegs de cartó pedra. Els comptes donen per a una aposta transversal, en què prevalgui el ciutadà i no aquesta fe a una simbologia d’aspecte sinistre i de caràcter excloent. Em consta que hi ha propostes en aquest sentit, de sindicats, de petits empresaris, de moviments i entitats que des de 2010 pateixen retallades i menyspreus per part d’aquells que veuen en el precipici l’única sortida. ERC, atrapada en el bucle, és incapaç de mirar cap endavant, encadenada a Puigdemont i als càrrecs i sous dels seus representants. No hi ha ideologia que valgui, encara que pugui semblar això. Els diners manen i hi ha por a perdre-ho tot si es pacta amb qui no et dona el pa.
Com dic, dilluns 15 és dia d’anàlisi. Coincideixo amb un amic independentista amb qui crec que em puc sincerar i exposar-li la meva visió de la necessitat d’un pacte d’esquerres, és a dir, de la suma de PSC, ERC i En Comú Podem. Em respon que membres de la junta militar s’han vacunat de manera irregular. Li dic que cal començar a gestionar un país on la pobresa infantil es cronifica i ens situa en primer lloc a Europa. Em respon no sé què dels elefants de Botswana. Li explico que els instituts de Catalunya es troben a la vora del col·lapse, amb una retallada del 50 per cent en les seves assignacions anuals des del 2008 i amb una manca de manteniment total. Diu no sé què de Hasél i de la llibertat d’expressió. Insisteixo. Les llistes d’espera per a una operació de cataractes, per exemple, s’eternitzen, els ambulatoris no poden absorbir les demandes dels usuaris i no tenen els serveis més essencials. La seva resposta és contundent: la filla del Rei marxa a estudiar fora i li ho pagaré jo.
Intento per tots els mitjans tranquil·litzar-me i tornar a l’inici, respirar i reconduir la meva ment cap al diàleg. Li pregunto si no creu que cal trobar un punt de trobada entre tots els catalans. Em mira i assegura que el màster de Cifuentes és un exemple de la corrupció que campa a Espanya. No em dono per vençut i li argumento que els ciutadans volem bons serveis, que cal establir prioritats en una Catalunya devastada per la crisi, en què milers d’empreses se n’han anat, altres han fet fallida i on la pandèmia ha fet créixer aquesta situació. Que necessitem polítics que siguin capaços de gestionar els fons europeus que han d’arribar. La seva mirada dona a entendre que, per fi, s’avé a entrar en un diàleg constructiu; però dels seus llavis surt una frase: “el 30 de gener de 1938, Espanya va assassinar 42 persones, entre elles 20 nens, a la plaça Sant Felip Neri”. No, no. No van ser espanyols, van ser feixistes, li replico. M’adono que he caigut en la seva xarxa, en el seu parany. Em retorço i surto airós. Escolta, no creus que hem de mirar cap al futur, el teu propi, el dels meus familiars? Sí sí, respon, però el 1714 els espanyols van massacrar l’estat català, van matar a milers de catalans i ens van impedir ser un país independent.
Estic esgotat. No pretenia imposar les meves conviccions a aquest amic; ni tan sols recriminar-li la seva opció política. Sí que volia, és veritat, traspassar-li la meva inquietud en adonar-me que ERC segueix ancorada en postures immobilistes i es deixa portar per posicions de confrontació perpètua. Que és una oportunitat per demostrar que aquesta “ampliació de la base”, aquesta “transversalitat” de la qual parlaven en campanya, es veiés reflectida en un pacte d’esquerres. Que aquest pragmatisme que molts ens vam creure passés a l’acció en forma de govern; un govern que ens tingués en compte a tots, en el qual aquest “únic poble” fóssim tots i no només la meitat. Faig un últim intent. Escolta, has llegit l’últim informe de la Taula de Tercer Sector en la qual es posa en relleu l’augment de la pobresa absoluta a Catalunya? T’has assabentat de l’augment exponencial dels desnonaments en l’últim any? Has pogut adonar-te de les cues de la fam que s’accentuen davant les portes dels Bancs d’Aliments i de la Creu Roja? Saps el que és un Banc d’Aliments? Em mira, somriu i respon: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer”.
