Dedicat als veïns de la Meridiana, de Sant Andreu i, conseqüentment, a tots els barcelonins.
Són dos quarts de set del vespre i no més de 30 persones s’apleguen ja a l’alçada del Passeig de Fabra i Puig per, segons ells, demanar la llibertat dels “presos polítics”. Res més lluny de la realitat. L’objectiu principal és tocar els collons, impedir la normal circulació de vehicles i persones per una via d’entrada i de sortida cabdal a Barcelona. Arriben carregats de simbologia groga, de banderes ja desgastades i de frustracions acumulades. Aquesta protesta ja no és més que la imatge del fracàs, de la decepció; el fruit d’anys d’enganys i de mentides dels dirigents que encara són aplaudits per qui tanca els ulls a la veritat.
No soc capaç d’albirar un futur diferent a Catalunya. Sembla que tot fa pensar en una direcció pragmàtica, més acord amb els problemes dels catalans, amb menys simbologia i més tocar de peus a terra. Malgrat tot, els frikis de la Meridiana segueixen apostant per la “confrontació intel·ligent”, aquell oxímoron que tant agrada als partidaris de tirar pel dret obviant la majoria del poble català, dels ciutadans de Catalunya. Precisament, malgrat l’evidència de la minsa capacitat de convocatòria, de quatre gats mal comptats, reivindiquen que són un sol poble, que només ells tenen la raó. El pitjor, compten amb la connivència de la policia i de l’Ajuntament de Barcelona, que ignora, una darrera l’altra, les peticions que això acabi. No podem imaginar el desastre econòmic que significa aquesta acció per als comerciants, per als bars, per a tota la xarxa de botigues i serveis, per a les persones en general que, una hora abans de la concentració d’impresentables, veuen estupefactes com aquests totxos ja tenen a la seva disposició un quilòmetre de via tallada. Un regal en safata del qual poden disposar cada dia des de fa gairebé un any sense moure ni un sol múscul del seu cos. No han d’utilitzar ni el cervell, doncs ja s’encarreguen altes instàncies del govern català de la renovació de les autoritzacions que els permeten mostrar la seva insidiosa malifeta.
Molts hem pensat el perquè de fer-ho a la Meridiana. Home! No ho dubto gens. A banda de tancar un carrer important, aquella zona és sospitosa de residents unionistes que impedeixen que Catalunya assoleixi el paradís. Com que són uns desagraïts que no volen recolzar la via eslovena, ni la kosovesa, ni l’estoniana ni l’escocesa ni… ja m’he perdut…, llavors han de patir el càstig de quatre eixelebrats que estan convençuts que aconseguiran els seus objectius a base de pals i més pals.
A aquests matons de la revolució dels somriures els importa un rave l’ampliació de la base, les argumentacions pausades, els consensos, el seny, la serenor en el tractament dels temes i, en definitiva, la convivència entre catalans que tenim idees diferents. No, ells no volen cap mena de pacte. De fet, la seva intel·ligència és tan curta que són incapaços d’entendre el significat de conceptes integradors i de tolerància. Per això cometen el seu delicte sota el paraigua de la llibertat d’expressió a la Meridiana; perquè sempre han pensat que els que allà hi viuen són poc menys que homes i dones del Neandertal, amb els seus pals i les seves pedres disposades a ser llençades contra ells. Esperaven una reacció violenta que els donés la raó i que els neguen els fets i les paraules. I ves per on, les més de 400 persones que es van reunir al mateix lloc a principis de desembre per tal de denunciar la tirania dels tanoques, van exercir el seu dret a les voreres, amb silenci només trencat per algun insult (és normal), però sense cap mena d’indici que portés a pensar que s’iniciava un brot violent. Ah! Que n’és d’aguda la intel·ligència humana… Aquells que alguns titllen de llords es comporten de manera assenyada; malgrat el dany que estan patint; malgrat la constant indiferència i la banalització de la democràcia que els menysprea.
Per això els pallussos dels talls de la Meridiana continuen allà. Perquè, en el fons, roman en ells una covardia innata que els impedeix fer-ho en barris benestants barcelonins. Allà, icona falsa de les bones maneres, no haguessin durat ni un parell de dies, perquè, malgrat els seus estudis, malgrat les seves fastuoses façanes i interiors de luxe, els seus habitants potser haurien tret les armes de guerra i no haurien estat tan benèvols. Quatre testos des dels balcons, quatre galledes d’aigua freda, haurien espantat els manifestants, que haurien acabat amb les seves provocacions.
Jo no us oblido, veïns de Sant Andreu i barcelonins en general. Sé que hi ha interès per part de molta gent, de partits polítics i institucions en obviar el mal que us estan fent. Us heu acostumat a aquesta desgràcia, sortint abans de la feina o fent una volta surrealista per arribar al vostre destí. A vosaltres, comerciants, se us acaba la paciència. No trobeu recolzament enlloc. El meu el teniu, però no crec que us serveixi de massa. Potser l’únic camí és plantar cara, dia rere dia, als quatre trastocats, demostrant que en som més i més madurs. Mentrestant, cal donar cops més forts a la casa de la Colau, a la casa gran. Perquè el mal el rep tota la ciutat. Si va tenir els vostres vots, també ha de rebre les vostres queixes. I aquesta és d’una contundència i d’una intensitat que clama al cel.
