L’anomenada #primaveravalenciana, es quedarà en un període anecdòtic de la nostra història o pel contrari, serà el començament d’alguna cosa que no sabem ben bé què és i que portarà a un lloc desconegut fins ara? El que sí es cert és que olora malament a València.
Parlar de València, del País Valencià, de la Comunitat Valenciana, o de com vulguem o vulguin ells dir-li, no és fàcil. I no ho és, perquè, senzillament, la varietat i complexitat de les diverses maneres de pensar dels propis valencians fan que ara per ara esdevingui força complicat ficar en un mateix sac a tots els nascuts a aquella terra. Ja al principi de la democràcia es van barallar, o millor dit, no es van posar d’acord amb el nom de la seva pròpia terra. Aquí a Catalunya sempre l’havíem anomenat “País Valencià” i així ho continuem dient, també els companys dels mitjans audiovisuals. Ells van buscar alguna fórmula de consens arribant finalment a la de “Comunitat Valenciana”. Més tard també van tenir un problema en “valencianitzar” els noms de les ciutats i de les vil·les i cada Ajuntament va decidir fer el que la majoria governant havia votat, donant-se casos força estúpids, on era possible posar el nom d’una ciutat i els seus ciutadans dir-li d’una altra.
També l’escola va ser tocada per la divisió dels valencians, creant dues i fins i tot tres línies en cada centre, en funció si el valencià era o no llengua d’aprenentatge. Així doncs, en una escola de primària es trobava una línia en castellà, una altra en valencià i una altra on combinaven les dues llengües fent-ne ús a diverses matèries. Això no ha canviat gaire i el valencià com a llengua es ressent d’aquesta poca atenció de les autoritats.
Dues formes, dues maneres de veure un sol poble. Fins i tot han tingut presidents de la Generalitat que no parlaven una de les llengües oficials de la comunitat, el valencià, és clar. I presidents que s’han passejat en cotxes de carreres, fent veure a la gent que això era bo pel poble; i parcs temàtics per inflar les finances d’uns quants, i construccions exagerades per demostrar qui tenia el poder; i intents d’acabar amb barris plens d’història com El Cabanyal, i personatges de talla discutible amb un poder inigualable que han portat a una part de la societat valenciana a sortir al carrer. Perquè el que sí es segur és que la Comunitat Valenciana es troba al final de la llista de les comunitats autònomes amb menys despesa social, al principi de la llista amb més ajudes a les escoles i hospitals concertats i a la cua en despesa cap als sectors menys afavorits.
M’assabento que a les escoles de València han suprimit el paper higiènic. Una mesura més contra el poble. Què passava, que els alumnes i els professors el malgastaven? O és que està fet de materials caríssims, impossibles de mantenir? De pena. Quan una administració pren la decisió que la valenciana ha pres és que o bé no saben on van o bé saben perfectament a qui li han de treure perquè calli la boca. Només els i les valencianes tenen el poder per fer canviar les coses i tornar a gaudir de la llibertat que els dóna tan preuat paper. Però quan aconsegueixin que el famós rotllo torni als lavabos caldrà novament sortir al carrer i fer veure als que encara no ho saben que no tothom pot tenir un bolso de Louis Vuitton.
