ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Vilaró, periodista

Els onze titulars d’aquell partit van ser Almunia, Lakabeg, Dot, Genís, Emiliano, Juan Carlos, Egoitz, Jaume, Antonio, Molist i Carles Gago. Plovia. Plovia moltíssim i érem molt pocs espectadors a la Nova Creu Alta. Poquíssims. Era un divendres al vespre i el rival era l’Alzira. Feia molt mal temps, l’horari era poc habitual i diria que el partit era televisat.

Però jo hi era, tot i que de rebot. M’havien suspès l’última classe de la tarda a la universitat i vaig decidir agafar el tren des de plaça Catalunya per plantar-me a l’estadi. M’hi va acompanyar un amic de la facultat, en Dídac, de Premià, que no era ni del Sabadell ni havia vingut mai al camp. El vaig enredar.

El club, amb bon criteri, va obrir l’accés a la tribuna a tot el públic a causa de la pluja. La resta de les grades van quedar buides, silenciades, desolades. El Sabadell s’hi jugava entrar al playoff d’ascens a la Segona A i faltaven només quatre partits per acabar la Lliga. És un objectiu que ara semblaria més o menys evident, però no en aquella època en què el club sortia d’un llarg període d’ostracisme i d’orgull empassat en forma de drames econòmics i de promocions de descens contra filials de clubs que no hauries dit mai que tenien filials.

La il·lusió, però, s’havia recuperat en aquella temporada 2000-2001. El pressupost era el més baix de la categoria, però l’equip va començar a encadenar victòries i es va instal·lar a la zona alta de la classificació. Entre tots vam començar a pensar que l’any següent podríem tornar a estar al futbol professional i aparèixer a les travesses.

La pluja continuava caient amb força aquell vespre i érem molt pocs espectadors. Poquíssims. El partit havia començat feia estona però el gol no arribava. L’Alzira no donava el braç a tòrcer i els jugadors notaven la llosa d’una història plena de decepcions. D’aquell partit, senyores i senyors, han passat més de 20 anys. Déu meu que vell que sóc ja!

Fa només uns dies, el Sabadell va tornar a jugar en divendres al vespre. El rival, aquest cop, va ser el Vila-real B i el partit no era tan transcendental perquè tot just estem a l’inici de la competició. La temperatura era molt més agradable i un total de 2.702 espectadors vam anar a l’estadi, malgrat el dia i l’hora del partit, malgrat la pandèmia i malgrat ara ja tots els partits es televisen per alguna o altra plataforma de pagament. El partit va acabar amb una derrota per 0 gols a 1 i amb nervis a l’estadi perquè ja fa temps que la dinàmica és negativa.

Però no ens desviem. Han canviat moltes coses entre el partit de l’Alzira i el del Vila-real B. Moltes. Però n’hi ha una de molt important: que ens ho hem cregut, que ens ho creiem i que no ens dona la gana passar-nos la vida en aquest pou que és la Segona B, ara amb aquest nom eufemístic de 1era RFEF. El club ha arribat al rècord històric de 5.000 socis i ja fa temps que la massa social és fidel i més que considerable. És un bon moment per tornar a pensar en gran i mirar cap amunt sense complexes. És hora d’aprofitar aquesta embranzida.

Hem tastat la mel del futbol professional i hem jugat de tu a tu contra grans històrics del futbol estatal. I què coi: els hem tingut contra les cordes. Som exigents i en tenim l’obligació de ser-ho, perquè si no ho fóssim faríem mal al nostre club. La campanya comunicativa de captació de socis ha estat molt bona, però ara toca administrar aquestes bones xifres i mantenir-les, amb decisions valentes i encertades, per evitar caure en el desànim que de tant en tant aflora al voltant del club.

El suport de la gent serà incondicional. Alguna cosa em diu que un partit en divendres al vespre amb pluja i fred i amb l’ascens en joc a falta de quatre jornades tindria ara molt més bona entrada que aquell de fa 20 anys.

Però tornem, tornem a aquell vespre. El Sabadell va marcar l’1 a 0 a les acaballes de la primera part. L’autor del gol va ser Antonio, un davanter que no havia gaudit de massa minuts perquè la dupla ofensiva d’aquell any era espectacular: Diego Torres i Xavier Molist. La segona part va ser agònica i inquietant, però per alguna estranya raó es va anar creant una connexió màgica entre el públic i l’equip. Els minuts van anar passant, el resultat no es va moure  i les opcions van començar a ser evidents. No ens ho creiem però ens ho podíem començar a creure: acariciàvem els play offs. La gent va començar a saltar i cantar, alguns sota la pluja. Vam acabar xops i feliços. Una nit espectacular. Una nit estranyament màgica.

L’equip va acabar aconseguint la plaça pels play offs tres setmanes després en un altre partit per la història, el Novelda 3- Sabadell 3. L’ascens no va ser possible aquell any, però alguna cosa havia començat a canviar. L’ascens, finalment, va arribar l’any 2011 en el que va suposar un punt d’inflexió definitiu en la història recent del club.

Ja fa temps que he perdut el contacte amb en Dídac, però fa uns anys el vaig trobar en alguna xarxa social. Facebook, diria. No vaig poder evitar enviar-li un missatge. “Te’n recordes d’aquell partit?”. Resposta: “I tant! Va ser espectacular”. He buscat l’aforament d’aquell dia. La xifra oficial va ser de 1.000 espectadors. Ja us dic ara que en vam ser menys.