Queen continua sent un dels grups més exitosos de la historia de la música. La quantitat de cançons conegudes per tothom és ben llarga, de la mítica Bohemian Rhapsody a la elegíaca Show must go on passant per himnes com We Will rock you, We are the champions, Radio Ga-ga, Hammer to fall, Somebody to love, Another one bites the dust, I want to break free, Crazy Little thing called love, I want it all o Under pressure son solament un grapat dels títols que tothom té instal·lats a la memòria col·lectiva. 30 anys després de la mort de Freddie Mercury, el llegat del grup segueix ben viu fins i tot entre les generacions més joves.

No és d’estranyar doncs que sigui també un dels grups amb més bandes tribut dedicades a ells. N’hi ha de qualsevol lloc del món, algunes que intenten imitar amb vestuari i caracteritzacions els membres del grup – els argentins Dios salve a la reina són els que solen arrencar més aplaudiments en aquest aspecte- i d’altres que interpreten el repertori fugint de disfresses i imitacions -el madrileny Momo Cortés és un dels més populars en aquest terreny -. En aquesta ocasió, el festival Observa ha portat a Sabadell els Play the game, que tot i fer alguna picada d’ull escènica al vestuari dels originals – i més concretament, al mític concert de Wembley de 1986, amb la icònica jaqueta groga de Freddie i el jersei a ratlles blanques i negres de Roger Taylor- , no intenten disfressar-se més del compte i deixen espai a la seva pròpia personalitat. Això sí, la guitarra  és una rèplica oficial de l’autèntica Red Special, sense la qual la imatge escènica del grup quedaria realment coixa, si bé a les darreres cançons  del concert és substituïda per un altre model.

Poques bandes tribut a Queen s’aventuren a interpretar temes del catàleg menys conegut de la banda, i opten directament per una selecció dels grans èxits que van acabar configurant la triple col·lecció Platinum. És quelcom que els fans acèrrims acostumen a trobar a faltar en aquest tipus de concerts, grups que s’atreveixin a tocar Liar, Brighton Rock, Lily of the valley, Take my breath away o White Queen (as it began), entre moltes altres, i els Play the game no ho han fet tampoc. La comercialitat mana i són les cançons com les mencionades a l’inici,  i altres com la que dona nom al grup Play the game, Tie your mother down, Tear it up, One vision, Seven seas of rhye, Who wants to live forever, Lap of the Gods (revisited), Now I’m here, Friends will be friends i A kind of magic entre d’altres fins arribar a 24, les que han farcit les dues hores de concert. De fet, un repertori molt similar al del concert de Wembley ’86, amb alguns canvis d’ordre, això sí -el més xocant, acabar amb Somebody to love en lloc de We are the champions-, i ometent alguns temes com les balades Love of my life i Is this the world we created, que aquí no han sonat, optant per un repertori més rocker, i en canvi afegint dos temes d’àlbums posteriors que Freddie mai va cantar en concert, –I want it all i The show must go on-, a més d’un tema de la carrera de Mercury en solitari, Living on my own,  i la conegudíssima Don’t stop me now, que paradoxalment no van tocar a la seva última gira en vida de Freddie, tot i que May i Taylor sí la inclouen en els seus actuals concerts amb Adam Lambert com a vocalista. 

Play the game està integrat per  Nacho Rosselot (veu), Martí Sánchez (bateria),  Jorge Carrasco (Baix), Wally Vonhaus (teclats) i Joan Sánchez (guitarra). Per la seva banda, el festival Observa continua la seva programació amb l’actuació de Don Patricio -Divendres 10 de juny a les 21.00 hores-.

Foto portada: el vocalista de Play the Game. Autor: J.d.A.