Nando Caballero: “‘L’últim salt’ és el projecte de major envergadura que he fet”

L’últim salt és una pel·lícula que desprèn sabadellenquisme per tots costats: està rodada íntegrament a Sabadell, la dirigeix una persona molt familiaritzada amb la ciutat des de fa anys i està vertebrada majoritàriament per vallesans. El film es va estrenar al Festival de Cinema Independent d’Elx ara fa dos mesos justos (12 de juliol), però per primera vegada es projectarà a una sala i aquesta serà la de l’Imperial. El darrer treball de Nando Caballero narra la història d’una fotògrafa que deixa la seva feina i també la seva ciutat després de la mort de la seva parella i estarà en cartellera el 14 i 15 de setembre.

Nando Caballero és un artista sabadellenc que ha impulsat molts projectes audiovisuals al llarg de la seva trajectòria professional, però ara arriba el que considera la seva obra de major envergadura: L’últim salt. Actualment està bolcat en aquest film de 88 minuts, però prèviament va escriure una novel·la, va fundar La Produktiva Films i també dedica el seu temps lliure a la música i a la fotografia. De fet, aquesta Festa Major va tocar a l’Arteneu.

La pel·lícula ha vist la llum aquest any, però quant temps ha estat treballant-hi?
Pels tempos que es mouen al món del cinema, hem anat molt ràpid: el 2020 vaig començar a fer el guió i el 2021 ja estàvem rodant. He de dir, però, que la nostra producció és modesta i senzilla. Està autofinançada i ens ho hem fet tot nosaltres; per això hem pogut tenir aquest tempo. Aproximadament van ser sis mesos de guió i sis mesos de preproducció; després ja van venir el rodatge i el muntatge. Ha estat un any i escaig molt intens.

Per tant, tota en època Covid. La pandèmia us va fer endarrerir el calendari?
Sí, però no gaire. Primer estava una mica acollonit perquè era aquella època que les coses canviaven constantment. A finals del juliol passat ja érem bastant al final de la pandèmia, però hi havia la possibilitat que tot canviés de cop.

Hi ha un moment de la pel·lícula, per exemple, on hi ha un concert al Balboa i no vam poder-lo omplir amb tota la gent que volíem per les restriccions. Jo volia omplir-lo i bé, va quedar com va quedar.

Però al final podem dir que hem tingut sort perquè no ens van afectar gaire les restriccions. A més, ningú va donar positiu en tot el rodatge, i això que va durar 25 dies (la majoria al juliol i uns altres dies solts al setembre).

Els plànols són de Sabadell, la protagonista és de Sabadell, el director, de facto, també ho és… i per què l’estrena va ser a un festival d’Elx?
(Riu). La veritat és que m’hagués agradat estrenar-la a Sabadell, però les pel·lícules acostumen a tenir un primer recorregut a festivals i després a cinemes. Aleshores, clar, la prioritat eren els festivals. Molts festivals no volen que la pel·lícula ja s’hagi vist a cinemes. És un món particular.

Alguns dels espais que hi surten són Les cases de Cal Garcia (a Sant Oleguer), la Ronda Zamenhof, el Wild Geese (popularment conegut com l’irlandès de la plaça de l’Àngel), Belles Arts i altres espais privats, com un terrat i un estudi de pintura al carrer d’en Font. Té algun vincle amb ells?
No! No tinc absolutament cap vincle emocional ni res per l’estil amb els espais que surten a la pel·lícula. És una proposta estètica i, de vegades, el motiu és poder quadrar els espais i horaris de les gravacions: si rodàvem a un lloc, aprofitàvem algun altre espai que estigués a prop.

Una de les tecles que toca vostè és la de la càmera, igual que la protagonista de L’últim salt. En aquest cas, hi ha algun vincle entre la pel·lícula i la seva història personal?
Tampoc! Lo de la fotografia ho faig per hobby i per això no puc dir que m’hagi motivat a fer que a la protagonista fos fotògrafa. La idea surt de les ganes que tenia de parlar dels neguits que tenen les dones artistes. A partir d’aquí vaig començar a escriure i a treure el guió, però tampoc és que tingui un motiu super definit i super clar.

Dimecres 14 s’estrena als cinemes Imperial. Quines expectatives té tenint en compte que juga a casa?
Espero que vagi bé, la veritat. Les projeccions que hem fet a festivals han estat molt guais, la gent ha reaccionat molt bé i ens felicitaven a tots dos [a ell i a la protagonista, també present a l’entrevista]. Ens agradaria que la gent valori l’esforç que hem fet. Jo crec que darrerament s’ha creat una mica d’expectació i que almenys aquí podrem omplir bastant la sala. Potser no fem sold out, però jo crec que tindrem una mitjana alta.

La qualificació és de 12 anys però és una pel·lícula que tant pot agradar a grans i petits?
Sí, i tant! La protagonista viu una experiència que pot passar a qualsevol edat.

L’últim salt, però, no és la primera història que escriu: fa gairebé 10 anys va publicar ROCANROL. Què el va motivar a iniciar-se en el món de la literatura sent tant d’audiovisuals?
El llibre va ser molt semblant al de la pandèmia: jo vaig tenir la meva pandèmia particular, vaig tenir un infart i una posterior operació de cor, i vaig estar un any a casa. Havia començat la novel·la, però feia anys que no passava de les deu planes.

Quan em vaig trobar a casa fent el repòs de l’operació, vaig dir ‘Nando, ara és el moment de fer la novel·la’. La idea inicial era fer una trilogia, però… (esbufega). Quan va arribar la pandèmia, però, m’ho vaig plantejar, eh. Em dedico a fer la pel·lícula o em dedico a fer la segona part de la novel·la?, vaig pensar.

Però tenia moltes ganes de fer la pel·lícula i vaig tirar per aquí, al final. Tot i que he de dir que m’agraden molt les trilogies: amb els discos també n’he fet.

Té intencions de convertir L’últim salt en la primera pel·lícula d’una trilogia?
No! Per ara, almenys. De moment no hi ha cap segona part, però mai es pot dir que no perquè vés a saber.

Tot i això, s’atreviria a dir que L’últim salt és el projecte de major envergadura que ha fet fins ara?
I tant. He fet moltes coses (discos, muntar concerts, festivals, llibres, poemes…), però la complexitat de muntar una pel·lícula i organitzar-ho tot és molt més gran. I sobretot quan tens un equip petit i amb poca experiència, com és el nostre cas.

Mirant una mica més enllà, té algun nou projecte en ment o entre mans?
Ara estem centrats en la pel·lícula i en intentar que surti a més festivals i cinemes perquè arribi a tota la gent possible. És una feina molt complicada i feixuga perquè tampoc tenim distribuïdora, ens ho fem nosaltres sols.

Foto portada: Nando Caballero abans de l’entrevista. Autor: David B.