ARTICLE D’OPINIÓ
Quim Carné, membre de Junts per Sabadell.
Tanco els ulls i el veig, un home prim amb barba i cabells blancs, ulleres i un aire intel·lectual, sovint amb expressió entre preocupat i enfadat. El nostre Joan Oliver. Fa pocs dies vaig gaudir, amb una colla d’amigues i amics, d’una passejada teatralitzada per la Vall d’Horta i ens hi va acompanyar l’esperit de Joan Oliver.
Un recorregut poètic, interessant i emotiu, per la vida de Pere Quart, poeta dramaturg que va sacsejar la societat del moment, va aportar modernor, desacomplexant la cultura catalana. Els que som de Sabadell el sentim molt nostre i l’hem de posar en valor. Us recomano de tot cor, que aneu a veure en Josep Mª Roviralta, us farà una immersió meravellosa en el món i la vida d’Oliver.
La Infantesa de Joan Oliver està lligada a l’escola on tinc l’honor de treballar, l’escola pia (els escolapis en aquells temps). S’explica als alumnes la seva obra, el seu sentit de l’humor, descobrir els tocs irònics i el sentit de la sàtira, s’explica tot, tot menys les seves particulars revolucions del caos, com ara el llançament de tinters per la finestra. Això no.
Fent camí a prop de la casa del Marquet de les Roques, sabem de les trapellades de la joventut, sense filtres, gairebé sense límits. On el Diari de Sabadell té molt protagonisme. Autèntiques fake news implicant a personatges importants de la ciutat, obituaris ficticis on el mort s’assabenta del seu suposat traspàs, veient des del bar, com passen els seus compungits veïns. En fi, una bona col·lecció d’històries que també s’obvia als alumnes de secundària per no donar idees.
La pujada pel camí de pedres ja ens posa en situació. Deixem darrera un trosset de vida on l’amistat i la intensitat creativa ha donat moments divertits i feliços. Però l’esclat de la guerra estronca bruscament les seves vides, tres amics inseparables, tres destins ben diferents. Som davant la Font del Llor, l’espai ens recull i som conscients de l’immens dolor que produeix l’exili. El silenci, la terra, la pena, l’enyorança, l’esperança.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Corrandes d’exili (Xile 1947)
La baixada és una mica més fàcil, el camí s’obre quan tornem a ser davant la casa, el Marquet de les Roques, casal modernista protegit com a bé cultural d’interès local, ara en procés de restauració. Esperem que sigui tant aconseguit com ho va fer l’arquitecte Juli Batllevell, sabadellenc i escolapi -deixin m’ho dir- que al 1895 va fer la reforma de la casa.
En Joan Oliver és ara un combatent implicat. Antifranquista, crític amb la transició democràtica, ja va tenir l’oportunitat de declamar “Llibertat” i “Amnistia”. Compromès convençut contra el frau, la impostura i la injustícia dels poderosos. Les seves armes les paraules. Ùnicament les paraules.
Enamorat de la seva llengua, Carles Riba el va definir com un narrador amb humor a la sabadellenca, va fer catalanitat durant tota la vida, aquí, a França i a l’altra banda de l’Atlàntic. Pere Quart es defineix amb la seva poesia honesta i divertida, pensada per comunicar. 36 anys després de la seva mort, Pere Quart és tan actual com necessari.
I no patiu, al final del camí, retroba el seu amic, Francesc Trabal i s’han fet aquella abraçada que va quedar pendent. Jo així ho vull pensar.
