Fa uns dies, algú s’atrevia a demanar que la Bussi, aquesta mena de criatura, barreja de Cobi i de Curro, una mica grassonets (han passat ja uns anys) esdevingués “patrimoni immaterial de Sabadell i que l’hauríem de veure Rambla amunt i avall fent-se fotos i selfies amb els vianants”. No sé jo… Ja hem patit prou les brometes dels nostres veïns egarencs amb allò de la ceba i els ceballuts que ara tenen un motiu més per fotre’s de tots nosaltres. De fet, ja no ens importa gaire fer el ridícul. Potser hem de començar a adonar-nos que aquí, a Sabadell, passa alguna cosa, perquè no s’arriba a consensuar res, que hi ha una mena de desídia que fa que tot tiri cap endavant sense pensar en les conseqüències de tot plegat, fins al punt que ens hem d’agafar a una taula de salvació (en castellà, l’expressió és més potent, “agarrarnos a un clavo ardiendo“), encara que aquesta representi un nyap, un tragicòmic que diu molt de la nostra nul·la capacitat de trobar referents més cohesionadors.

La Bussi no és més que un exemple del recorregut que ha pres aquesta ciutat. Sense idees, sense plans estratègics consensuats, sense participació real de les poques forces vives que en queden, sense posades en comú creïbles i allunyades de la parafernàlia propagandística, sense un referent polític o social que arrossegui la massa adormida, sense propostes engrescadores que ens impulsin com a ciutat. I potser la Bussi farà vessar el got de la paciència, potser és la que, amb aquesta imatge aterridora, ens obre els ulls i fa que reaccionem davant unes accions que no tenen ni cap ni peus. M’imagino algú dins l’ajuntament demanant al Mariscal un suport per parar la riuada d’opinions negatives a aquest engendrament tan curiós.

Casualment, la mateixa setmana on es demana aquesta exaltació de la Bussi, llegeixo un gran article del periodista sabadellenc Josep Gisbert on fa un repàs exhaustiu de tot el patrimoni que Sabadell ha perdut, deliberadament, una tendència que es perpetua en el temps. La llista d’edificis desapareguts és tan llarga com aterridora i torna a posar el crit al cel en aquesta deriva destructora de la nostra història passada.

Les ciutats no són perfectes; molt menys la nostra; però cal una reacció en forma de cop de puny damunt la taula que aturi els despropòsits que s’estan produint. A Sabadell hi ha molta gent que està fent una feina increïble, començant a preocupar-se per l’estat d’inapetència i desinterès de la ciutadania i intentant buscar solucions. És cert que encara no hem aconseguit un grau de cohesió que ens enforteixi i que els barris són com petites ciutats dins Sabadell i no participen de la vida social i cultural del que anomenem el centre. És, sense cap mena de dubte, el repte més important que tenim com a col·lectivitat i no és la primera vegada que ho expresso.

Per això, per la força i l’empenta de tanta gent, és tan rellevant cuidar les formes, cuidar els detalls. Una cagada pot malmetre la feina de molts anys. Recorden el polèmic vídeo Compra en Sabadell? Algú va dir que havia estat idea d’algú de Terrassa per fer-nos mal, per deixar-nos en ridícul. No dubto de les bones intencions dels promotors, però allò ens va marcar de manera no gaire satisfactòria, tot i que, perquè no, si ens ho prenem com una xarlotada que no serveix per res més que per passar-ho bé, doncs això, ja està bé.

Casualment també, estic llegint el llibre del meu amic Sergi de Orte Poética y Política, el relato de un desencuentro en el que planteja i es pregunta, entre altres qüestions, si “es pot gestionar des de l’administració els punts a seguir per a un poeta, novel·lista, músic o compositor”. Com ell mateix diu, “l’equilibri entre l’art i el fet de saber governar sempre ha estat fràgil per la incomoditat d’anhelar la llibertat i el d’assegurar el control de les coses”. Aquestes reflexions em fan pensar en la necessitat d’un control, no entès des de la perspectiva dictatorial, sinó més aviat en un consell d’experts que valorin els efectes de determinades decisions. Algú podria dir-me que en una ciutat tan gran com la nostra és gairebé impossible revisar-ho tot, però potser val la pena posar una primera pedra d’un consens que ara per ara és inexistent. Repeteixo que una pífia, com la que pot representar la Bussi, pot significar també una taca inesborrable i persistent que es cronifiqui en el temps. Exagero?

No és fàcil desprendre’s de marques negatives que ens assenyalen; de fet, algunes són inevitables, però caldria posar ordre en les que sí que es poden controlar. De fet, a mi m’agradaria que la meva ciutat fos coneguda per grans actes literaris, en els quals es lloa la figura de Carlos Ruiz Zafón, Almudena Grandes o Jordi Sierra, sortint de l’exasperació d’aquest provincianisme que s’ha entestat a mirar-se el melic. O que, per exemple, aplaudís, juntament amb Terrassa, Granollers o Sant Cugat, una de les obres de teatre més importants de la temporada, Una noche sin luna, dirigida per Sergio Peris-Mencheta i interpretada pel magnífic actor Juan Diego Botto. A Sabadell, ni hi és ni se l’espera. I m’il·lusionaria poder entrar en un Castell de Can Feu rehabilitat, orgull de la ciutat, visitat per milers de persones l’any i no ser coneguts perquè l’exalcalde ha entrat a la presó o quatre matats han robat al Mercadona del seu barri, incapaços de sortir de les seves muralles, no sigui cas que se’ls enganxi alguna cosa en barrejar-se amb la xarnegada que trepitja Sabadell. Ni s’imaginen el que pot marcar a una ciutat petites accions comeses per alguns ciutadans, perquè les cadenes de televisions abonades a tot allò que és nociu i morbós, no pararan de repetir les imatges d’aquests “antisistema” cofois de la seva proesa en bicicleta.

Per això, considero que la Bussi és l’exemple de la desorientació, de l’anar tirant, d’anar fent a tort i a dret sense tenir les idees clares. Una situació que s’enquista dia rere dia sota la mirada d’indiferència de la gent que recula d’una nissaga de polítics, tècnics i funcionaris sense cap mena d’empatia. I mentre algú no agafi el bou per les banyes i es deixi de propaganda i posats fotogràfics, no començarem a creure que en aquesta ciutat s’ambiciona alguna cosa més que subsistir, que sobreviure com sigui. Ignoro si el que cal és il·lusionar-se o fer màgia; en qualsevol cas, les individualitats ens perjudiquen. O potser, no ho sé veure, ja ens va bé que se’n riguin de nosaltres. És, en definitiva, una altra manera de visualitzar-se, de mostrar que, en el ridícul, també som vius.

Foto portada: Sabadell des de l’aire.