Disputar uns Jocs Paralímpics és una experiència única, però plena de sacrificis. A banda del talent necessari per competir amb els millors de cada disciplina, sovint els esportistes han de fer front a una manca de recursos que complica la possibilitat de compaginar la vida esportiva amb la personal. Amb els Jocs de París a tocar, la Biblioteca de Ponent ha acollit aquest dijous una taula rodona amb quatre protagonistes de primer nivell que han compartit les llums i ombres de la seva experiència paralímpica.
Esther Eroles acabava de fer 15 anys quan va volar cap a Seül per participar als Jocs Paralímpics de 1988, on va aconseguir quatre medalles de plata en natació adaptada. Tot i que encara quedava molt camí per recórrer, exposa que l’esdeveniment va ser el principi del canvi. “Crec que Seül va ser el primer pas cap al que tenim ara, va ser la primera seu on es van fer els Olímpics i els Paralímpics junts, utilitzant les mateixes instal·lacions”, recorda. Malauradament, no va poder repetir experiència vuit anys després.
“Em van fer triar entre anar als Jocs d’Atlanta [1996] o deixar d’estudiar. Jo acabava d’entrar a enginyeria, uns jocs són molt bonics, però no podia deixar de crear-me un futur, més amb una discapacitat que és més dificil trobar una feina”, recorda.
El terrassenc Carles Millera va competir a Barcelona 92′. “Fer uns jocs a casa el millor que té és que pots viure tot el procés previ”, explica. L’ambient que es respirava aquells dies era indescriptible. “Estem acostumats a fer competicions de natació i de bàsquet on ens venen a veure només les famílies, però a Barcelona va ser un èxit, totes les instal·lacions estaven plenes, va ser brutal”, explica.
I de les graderies plenes a vessar, als seients buits de Tòquio 2021. Montse Alcoba va competir en halterofília adaptada als Jocs de la Covid-19, passant per una bombolla prèvia al CAR de Madrid. “Crec que encara ho estic assimilant, és una oportunitat que hi ha gent que està tota la vida esperant i no li arriba mai”, comenta. Una mostra de la precarietat del sistema és que la sabadellenca va haver de pagar-se de la seva butxaca el viatge al torneig classificatori.
“No existeixes durant quatre anys, però de cop i volta arriben els Jocs i tens de tot. Això psicològicament és dur per a molta gent, perquè tens molta pressió”, coincideixen els ponents.
Els èxits d’Alcoba parlen per sí sols: es va emportar un diploma de Tòquio i té el rècord estatal d’halterofília (115 quilos al Campionat d’Espanya del 2022). Tot i això, es va veure obligada a renunciar a París. “El coordinador nacional d’aquell moment va decidir que no volia gent amb càrregues familiars i em vaig veure obligada a escollir, però jo ja havia demostrat que amb família i fills podia arribar a uns jocs”, explica.
La taula rodona també ha comptat amb el testimoni d’Óscar Salguero, un dels esportistes més llorejats de la història de la ciutat. Amb 18 anys es va penjar la medalla d’or a Rio 2016 i, cinc anys després, la plata a Tòquio. “Ara que soc més gran valoro encara més l’or als jocs, potser encara no era conscient del tot del que estava vivint”, assegura el nedador. Ara afronta la recta final de la seva preparació per a les paralimpíades, assaborint cada moment per quan toqui deixar la piscina per posar-se la bata blanca de medicina, els estudis que té a punt d’acabar. “Per sort, amb el Centre d’Alt Rendiment el meu entrenador sempre ha prioritzat els estudis i s’ha adaptat als nostres horaris”, comenta.
Foto de portada: els quatre esportistes, després de la xerrada. Autor: Jordi M.
