• La banda catalana omple l’escenari del Fresc
• Revolució de melodies en autoanomenat folk pedant

La Ludwig Band ha estat una de les propostes d’aquest Fresc24 que ha començat amb força. I la d’aquests nois és espectacular. Melodies ballables, intenses, amb l’omnipresència del saxo, lletres senzilles, però a la vegada colpidores. Una barreja triomfadora que ha fet les delícies d’un públic entregat a la causa.

El perfil del públic que entrava als Jardinets potser no feia preveure que aquell vespre seria màgic. Gent de totes les edats es disposava a participar en un espectacle d’una vitalitat extraordinària; això sí, la majoria coneixia les lletres de les cançons d’una banda que ha sortit a l’escenari amb una indumentària com a mínim peculiar. Això no havia d’importar gaire perquè aviat s’ha vist la qualitat musical de tots i cada un dels membres de La Ludwig Band.

Ells, contents de trobar-se a Sabadell, han iniciat el concert amb la cançó El meu amor se n’ha anat de vacances, pertanyent al seu últim àlbum Gràcies per venir, com la majoria dels temes que han interpretat. Acords directes, clars, entenedors, barrejats amb unes lletres també simples, plenes de detalls quotidians, de paraules d’amor, de desamor, on l’amistat té un punt a vegades amarg. Un punt que es pot copsar en la veu ronca i esquinçada del seu cantant, Quim Carandell, que li serveix igual per mostrar la pena, l’enuig o la desesperació, com l’alegria i la disbauxa.

Aquesta mena de folk urbà s’ha fet palès també en Per allà Lesseps i en Marta, aquesta última d’una potència extraordinària, un tastet d’allò que havia de venir després. Cal destacar la presència aquí del saxo i del clarinet del Lluc Valverde, que també ha estat cabdal en la majoria de melodies. Desembre, amb un ritme cadenciós i tranquil, ha tornat a tocar el tema de l’amor, amb aquella incomprensió tan patent, i Trenta monedes el d’uns diners que ves a saber d’on venen i que cal gastar o enterrar. El públic a començat a engrescar-se i a taral·lejar la lletra de la cançó que ha tingut un moment especial amb el solo de piano del Pau Esteve.

El saxo del Lluc Valverde ha tornat a ser protagonista a Contraban, un tema que vol recordar el de Glory Days de Springsteen i que va agafant ímpetu gràcies a l’energia de la bateria i els acords de l’orgue, amb un final on la melodia del saxo recorda al de Dancing in The Dark. I novament una pausa, la serenor de El teu noi, com si La Ludwig Band volgués ficar el públic en una muntanya russa on també hi ha moments de tranquil·litat, també de poesia. Perquè, les seves lletres són plenes de poesia urbana, de retrets, de sarcasme, com en El dia que et perdoni, pura i dura, crua, fins i tot. Així és la vida.

Tot i la gran participació del públic assistent amb palmes i seguint les lletres de les cançons, no ha estat fins al tema S’ha mort l’home més vell d’Espolla que s’ha aixecat i ja no ha tornat a seure fins al final. Novament, el clarinet ha estat un element essencial en un text que enalteix el record a les persones que ens deixen, un crit a la vida, a l’existència humana, a saber també apreciar el que tenim. Irònic i punyent El fill del rei, però també Les calderes d’en Pere Buteru. Totes dues cantades per la majoria dels presents.

El concert prenia la recta final i ho ha fet en gran. Primer perquè el lletrista del grup, Quim Carandell, s’ha plantat sol amb la seva guitarra i ha cantat un dels grans temes de l’àlbum que es presentava, El gronxador, una crítica a les modes musicals, a l’èxit que aclapara i que després baixa fins a enfonsar la persona. La fortuna és una nòria, i la sort, un gronxador, afirmen. Una mateixa manera de dir que la fama cal saber-la orientar. El racó del romaní i Manela, no vull currar per vostè, sempre amb el públic dret i cantant, han estat les triades per acabar un espectacle que ha estès una quantitat enorme d’alegria, de barreja de sentiments, de melodies amb músics de primera categoria. Als ja esmentats Quim Carandell, Pau Esteve i Lluc Valverde, cal afegir a l’Andreu Galofré al baix, al Gabriel Bosch a la guitarra i al Roger Cassola a la bateria. Tots plegats, La Ludwig Band, una mena de barreja entre Manel, Pau Riba i Jaume Sisa, segons la majoria dels entesos, han creat un ambient únic als Jardinets. Pels que ja els coneixien, no hi ha sorpreses més enllà del gaudi de les seves melodies. Pels nouvinguts, un descobriment interessant, una música que ni és moderna ni actual, més aviat popular, i aquí hi cap tot des de Eva María se fue fins a Bruce Springsteen, com han afirmat en alguna entrevista. I segurament per això, triomfen.

Foto de portada: Quim Carandell, de la Ludwig Band. Autor: David Jiménez.