Fa un parell de setmanes, va tenir lloc a la Facultat de lletres de la UAB una jornada d’estudi que va portar per títol L’Enseignement-Apprentissage plurilingue dans l’Union Européenne, organitzat pel Centre International de Phonétique Appliquée (CIPA). Com és natural, els diferents ponents i participants de les taules rodones van parlar de la necessitat de l’aprenentatge de llengües, de la diferència entre plurilingüisme i multilingüisme, de la burocràcia existent que impedeix avançar més ràpidament, d’experiències com els Erasmus i el doble batxillerat, anomenat a Catalunya Batxibac. No es va obviar la preponderància de l’anglès com a lingua franca en gran part de les universitats europees en detriment d’aquest plurilingüisme que fa rica Europa i que és incapaç d’aturar aquest tsunami que els més joves abracen. Malgrat tot, les xifres d’estudiants i l’augment d’escoles europees on sí que es treballa aquesta diversitat, suposen una mica d’esperança en l’ensenyament de diverses llengües alhora.

Tot i el component pedagògic de la jornada, on no van faltar elogis als intercanvis, als programes Erasmus i a tota activitat que posés en contacte els alumnes de llengües, països i cultures diferents, destacant-ne aquest component relacional més directe enfront unes pantalles que desvirtuen totalment la comunicació i l’enteniment, molts dels participants van destacar la necessitat d’impulsar els valors europeus, resumint-los en el respecte a aquesta diversitat lingüística que ens fa únics. A la necessitat de la llengua com a eina per a sobreviure, s’uneix la de salvaguardar un patrimoni mil·lenari que corre diversos perills, no només el de la instauració total, completa i irreversible de l’anglès, sinó la destrucció també total de la convivència entre els mateixos ciutadans europeus.

Les diferents experiències d’aquesta jornada, tot i que humils, no neguen aquest sentiment de tancament, de racisme, de negació de drets a les persones que recorre el món i també Europa, sense oblidar l’afectació que pugui tenir la implementació a gran escala de la intel·ligència artificial. L’escola torna a ser un dels pals de paller en la defensa d’unes aptituds lligades a l’enteniment, a la fraternitat, a la solidaritat, a l’humanisme, i que són atacades per totes bandes amb objectius no gaire clars, però que ens porten al desastre.

Un dels debats més interessants d’aquesta jornada la va protagonitzar la diputada belga al Parlament Europeu Olga Zrihen, que va manifestar, entre altres coses, el fracàs dels programes bilingües o trilingües en diferents estats d’Europa on s’havien impulsat propostes a mitjà termini amb la voluntat que tots els ciutadans europeus coneguessin almenys una llengua que no fos la del seu país. A la dificultat de construir una estructura dins els centres d’ensenyament que tingui en compte aquesta realitat, s’uneix, segons Olga Zrihen, que gran part dels estudiants no veuen algunes d’aquestes llengües com una eina de supervivència. En uns temps on prima el pragmatisme i l’utilitarisme, sembla que ja no s’aprèn per amor a l’art, pel pur plaer d’augmentar el propi coneixement, de cultivar-se i obrir la ment. No sembla que aquest sigui el camí en aquests moments de la història. L’interès esdevé únicament si aquest va unit a un guany del tipus que sigui.

Malgrat aquesta visió adversa, no podem menysprear l’esforç de milers d’educadors, de mestres, de professors i professores que, des de les seves aules, des de les seves participacions en jornades com la que va tenir lloc a la UAB, des de fòrums de tota mena, impulsen accions interculturals i interlingüístiques en favor d’aquests valors que molts veiem en perill.

No podem caure en un desànim que altres fomenten des de les xarxes socials o des de plataformes cíviques o polítiques que anhelen una aniquilació de la tolerància, de la coexistència de cultures i llengües a Europa. Sota la mentida de la contaminació s’amaga la discriminació que tard o d’hora pot afectar a algú de nosaltres, bé per manca de participació o perquè aquesta és activa.

Les llengües, sense cap mena de dubte, uneixen i no separen; les llengües són la punta de llança de la convivència, del respecte a qui tenim al davant, del que podem aprendre i molt. Les llengües fomenten una interculturalitat que no podem mai menysprear, precisament perquè, malgrat els atacs constants a la llibertat per part d’un gruix important d’elits i particulars, són l’arrel de la nostra subsistència. Una Europa tancada en si mateixa, aliena a allò que la conforma és ni més ni menys que la llavor de l’odi, la llavor de la indiferència, l’embrió de la seva pròpia desaparició. No ho podem permetre. Els “valors europeus”, dels que tant s’ha parlat i que molts estan pervertint, no poden ser ignorats. Per això és tan important i necessari que prenguem consciència de la necessitat de no caure en paranys separadors que actuen buscant altres objectius. Europa, malgrat les seves diferències lingüístiques i culturals, ha de ser més forta que mai en defensa dels drets humans. De moment, no ho estem veient. Sembla que som indiferents a les desgràcies humanes. Moltes petites tasques individuals en fan una de gran. Tant de bo.