Dolors Pallàs és la presidenta des de fa dues dècades d’Andi Down, entitat que l’any passat va complir-ne 30, i que atén i reivindica els drets i deures de les persones amb Síndrome de Down. Va arribar al projecte d’Andi cercant un espai on la seva filla petita, la Laia, pogués fer amics i dur a terme activitats i hi va trobar el que ha esdevingut la seva casa.

Pallàs és una de les cinc finalistes del Premi Sabadellenc de l’Any 2024. Podeu votar AQUÍ pel vostre finalista favorit.

Dolors, el primer que et volia preguntar és que ens expliquis una mica la teva trajectòria.
Vaig néixer a Barcelona. Hi vaig estar vivint fins que va néixer la meva filla petita, la Laia, que és la que té síndrome de Down. Llavors vàrem buscar un entorn una més acollidor per viure-hi. Tenia dos fills més grans i havia d’estar amb ella. Jo era mestra i tenia una amiga a qui havien traslladat a Sant Llorenç Savall. La vam anar a veure visitar i ens va agradar el poble. Ens hi vam traslladar. Vaig estar allà més de 20 anys fent de mestra i els últims anys era la directora de l’escola. Fins que em vaig jubilar. Paral·lelament, vaig venir a Andi. Feia un parell d’anys que s’havia creat, la Laia tenia 14 o 15 anys i començava a reivindicar que ella volia conèixer nens i nenes com ella. És el que ella deia. Ella anava a l’escola del poble i va estar allà molt bé, però també necessitava veure’ls iguals. I llavors em vaig acostar a Andi, demanant a veure si es podien formar grups de lleure, perquè ella volia sortir a les tardes. Em van dir que cap problema però que m’hi quedés i comencés a organitzar-ho. I em vaig afegir a la junta d’Andi. El primer que es va crear va ser un grup de lleure. Sortien nois i noies de 16 anys i una mica més grans, en companyia de voluntaris.

No era una entitat especialitzada només en l’atenció a les famílies i a les persones amb síndrome de Down, sinó que era en capacitat d’atenció a persones amb discapacitat en general, oi?
Andi es va crear a partir d’un grup de pares i mares que anaven a estimulació precoç a la clínica del Nen Jesús. Amb el temps ens vam quedar moltes famílies que teníem fills i filles amb síndrome de Down i discapacitat intel·lectual. Els que tenien paràlisi cerebral van anar cap a una altra banda. I es va quedar l’entitat atenent a persones amb síndrome de Down i altres discapacitats intel·lectuals, que és el que fem ara.

Quines eren les necessitats en aquell moment? En el cas de la teva filla, buscava una certa relació entre iguals, però segurament també hi havia certes mancances. Què faltava en aquell moment per donar una embranzida a aquestes persones?
Jo vaig detectar en aquell moment que la Laia volia conèixer altres persones com ella, altres nens i nenes, i volia sortir amb amics. En aquells moments ens faltava això, perquè ella va anar a l’escola del poble, a l’escola Josep Gras de Sant Llorenç Savall, després va anar a l’institut Escola Industrial, després va fer un mòdul de formació i va formar-se per entrar a treballar i porta més de 20 anys treballant aquí a la Companyia d’Aigües.

Quins serveis oferiu, quin és el vostre esforç?
La filosofia d’Andi és promoure el creixement de les persones amb discapacitat al màxim de cada persona en funció de les seves capacitats. Fem atenció a famílies fins i tot durant l’embaràs, atenció a nadons i infants, quan van creixent, grups de lleure, inserció laboral a l’empresa ordinària i el programa de vida independent, que passa per pisos amb suport i pisos de formació. L’usuari més gran ja està jubilat i tot!

A més a més, hi ha moltes altres activitats que ajuden al creixement, que són activitats artístiques, per exemple, teatre, ball… Tenim un grup de música, els Cracs d’Andi. Hi ha bàsquet adaptat, hi ha formacions diverses, una que en diem reactiva, que és pels més grans, que és estimulació cognitiva, hi ha ràdio en català, per promoure que llegeixin i que parlin, i amb l’excusa de la ràdio ho fan millor, hi ha anglès… Anem creant respostes en funció de les necessitats. I la nostra filosofia seria fer que les persones amb discapacitat puguin fer una vida com qualsevol altra persona, però, si necessiten suports, donar-los aquests suport.

Quants usuaris o quantes famílies passen per aquí? De quines zones?
En aquests moments com usuaris n’hi ha un 120. Al cap de l’any poden passar més famílies, perquè a vegades en passen, però el recurs que ells necessiten nosaltres no el tenim, per tant els orientes a un altre lloc, els dius em sap molt greu però no et puc ajudar. Atenem persones de Sabadell i Barberà del Vallès sobretot, però també hi ha un parell de persones que venen del Bages, o del Barcelonès.

Andi està impulsada per una quarantena de persones, entre professionals i voluntaris. El seu programa d’inserció laboral beneficia prop de mig centenar de persones. El de vida independent algunes desenes.

I en aquest programa de vida independent quanta gent se’n beneficia, quants pisos teniu, com funciona?
Bé, hi ha set o vuit persones que fan el pis de formació de cap de setmana. Després hi ha nou més, quatre que van de dilluns a divendres, i ha cinc que viuen a casa seva de forma independent. En aquest grup també hi ha els que en diem els autogestors, que són joves que d’alguna manera reivindiquen els seus drets com a persones amb discapacitat, el dret a ser escoltats, el dret que els faciliti entendre les coses, per exemple, amb lectura fàcil, i el seu dret a fer la vida que ells volen. Aquí, bé, n’hi ha que ho aconsegueixen i n’hi ha que no, perquè a vegades les famílies també tenen pes.

La mirada de la societat cap a les persones amb síndrome de Down ha canviat en el temps que porteu?
Va canviant. Però el canvi es produeix a partir que ells siguin presents i els vegin. Que van en autobús. Que van al cine. Que se’ls veu treballant en una empresa. Llavors, tot això fa que la mirada vagi canviant.

Creus que s’ha evolucionat positivament?
Es va evolucionant positivament. Però és molt lent. Queda molt. Queda molt perquè hi ha fluctuacions. A nivell escolar, per exemple, hi ha hagut temporades que ha costat molt que anessin a l’escola ordinària. Ara ja torna a haver-hi un decret que sembla que ho facilitarà. I les empreses? Hi ha d’haver una persona que va picant pedra, buscant a veure qui vol contractar. Però els números canten: hi ha un tant per cent molt petit de persones amb discapacitat que treballen. I a l’empresa ordinària són poquíssims.

Quins diries que són els principals reptes a dia d’avui per a la inclusió de les persones amb síndrome de Down?
La inclusió encara és una mica una utopia. Realment. Sí que és veritat que alguns estan treballant, no? La inclusió arribarà el dia que hi hagi una inclusió real molt important a l’escola. Perquè al final són els nens que s’han educat amb altres nens i que viuen la discapacitat com a alguna cosa normal. Però això fins ara no s’ha donat gaire. Nosaltres, per exemple, hem provat diverses coses. Tenim un grup de teatre, i voldríem que el grup de teatre fos inclusiu, és a dir, que hi hagués cinc persones o 10 amb discapacitat i 10 sense. Clar, els 10 sense discapacitat se’n van a un altre grup. Puntualment hi ha algun voluntari o ha vingut algun germà… Però no ho hem aconseguit.

Encara hi ha una certa separació.
Sí. És així. Hi ha dificultats de comprensió, no? Falta empatia. No entenem les dificultats de l’altra persona. Ara últimament, per exemple, es parla molt ràpid. Això per ells és una dificultat. Ells necessiten paraules senzilles, que parlis una mica tranquil·lament, i llavors la societat en aquests moments no ho facilita. Alguns necessiten fins i tot la imatge per poder entendre. I, en canvi, es parla molt i es posa molta lletra. És complicat. La discapacitat no és tan important com les barreres que es troben, que són grans. Si jo que ja soc gran no puc pujar escales i em poses escales, soc discapacitada? Si et parlen molt de manera que no ho entens, no te’n surts. Si trenquéssim totes aquestes barreres, ells podrien anar molt més tranquils per la vida.

Què és el que us empeny a continuar?
Entre altres coses, perquè són els nostres fills i filles, no? Hem passat èpoques de crisi però hem aconseguit mantenir-nos. Però és que ho fas per ells. Si viuen sols necessiten suport. Si l’entitat desapareix, s’acaba el suport. Aspirem a que els petits que venen puguin demostrar que poden arribar a adults com qualsevol altra persona.

Per acabar: d’aquests 30 anys de trajectòria d’Andi, en què creus que heu estat més útils? Amb què estàs més satisfeta? En què creus que heu estat més útils?
El que ens satisfà més és veure’ls créixer, evolucionar i sobretot que acabin sent feliços i acabin sent persones com qualsevol altra. Vull dir, com qualsevol altra persona. Sent feliços un dia, però un altre dia seran desgraciats perquè s’han barallat amb no sé qui. Amb una manera d’actuar com qualsevol altre adult de la seva edat. Això et dona molta satisfacció, no? És aquí quan pensem que has posat el teu granet de sorra, col·laborant perquè totes aquestes persones puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats i puguin tenir una vida pròpia.

Foto portada: la presidenta d’Andi, Dolors Pallàs, a l’exterior de l’entitat, ubicada al carrer de la República. Autor: D.Jiménez.