Orzala Nemat, activista afganesa, ha tornat recentment a l’institut Pau Vila de Sabadell, on va realitzar una de les seves primeres ponències fa aleshores 25 anys. Nascuda el 24 de maig de 1977 a l’Afganistan, Nemat actualment dirigeix el Centre de Lideratge de Dones i Joves, permetent que joves puguin obtenir permisos i recomanacions per estudiar a les universitats fora del país.

L’institut Pau Vila ens acull per realitzar l’entrevista en la que Orzala Nemat ens parla de com viu a l’exili, de la seva tasca i com veu el futur de les generacions afganeses. Tanmateix, ofereix el seu punt de vista internacional de la qüestió talibana, també relacionada amb els darrers comicis nord-americans.

Residint fora del país com a exiliada, té por de represàlies externes per part del règim?
Per descomptat. A qualsevol moment, a qualsevol lloc, inclosa Europa. El règim té ulls i orelles i s’expandeix de formes que, malauradament, mai no es poden detectar del tot. Ara, el terrorisme global sobre el qual ja alertàvem en el passat té una cobertura a nivell mundial, tenen presons arreu i et poden trobar en qualsevol lloc i causar-te problemes.

No obstant continuo amb una part del meu activisme de base, donant suport a programes educatius per a nenes i dones dins l’Afganistan. També dirigeixo programes de lideratge i pensament crític per a joves. Estudio diferents temes relacionats amb el desenvolupament, el conflicte i la violència en qüestions de gènere. Participo en conferències acadèmiques i presento els meus escrits.

És la directora i fundadora del Center for Women and Youth Leadership. Quines són actualment les seves funcions?
El Centre de Lideratge per a Joves i Dones que vaig fundar el 2012 va ser una manera molt pràctica de permetre que molts joves i líders femenines aprofitessin l’oportunitat de connectar amb mi. Tanmateix, que rebessin orientació i cartes de recomanació per accedir a universitats, obtenir beques i rebre formació per al seu desenvolupament.

Quan jo era una jove líder, molta gent de la meva regió no em prenia seriosament. Aquí, en canvi, rebia un gran respecte com a dona que inspirava moltes persones. Però a la meva societat i a la meva regió la reacció era diferent: ‘Ets massa jove per estar aquí, per què no ets a la universitat? Per què no et preocupes del que et toca i deixes aquests grans debats?’. Això em va ensenyar una lliçó: havia de canviar aquesta situació per a les noves generacions.

Aleshores vaig dir: ‘Escolteu, tinc aquesta xarxa de contactes, conec persones, i si em demostreu que sou mereixedors d’una beca o d’un programa, us escriuré una carta de recomanació’. D’aquesta manera, he ajudat molts joves afganesos a accedir a programes de doctorat, màsters i fins i tot graus universitaris a tot el món. I la majoria, perquè jo havia estat una font d’inspiració per a ells, van estudiar a l’estranger i després van tornar a l’Afganistan per continuar la seva tasca.

Però la situació ha canviat des que els talibans han tornat al poder. Ara intentem aconseguir beques per a joves afganesos que són dins del país, però molts d’ells ja no poden tornar. Per això, una de les meves activitats diàries actualment és organitzar cursos i classes en línia per a aquells que encara es troben a l’Afganistan.

Com de difícil és fer això per als joves, tenint en compte que ara el règim talibà ha tornat? Com de rellevant és animar-los a participar en aquests programes?
No faig cap esforç per animar ningú, perquè la demanda entre la majoria dels joves afganesos, tant homes com dones, és altíssima. Ells saben que el que diuen els talibans no és correcte, saben que no és Islam, que no és tradició afganesa, saben que és opressió, que aquest règim és opressor.

Així que busquen una sortida, i jo no els prometo treure’ls físicament de l’Afganistan, però els prometo educació i empoderament a través de l’ensenyament en línia. No és tan efectiu com l’educació presencial, però només el fet que jo dediqui dues o quatre hores a la setmana a fer sessions amb ells i ensenyar-los alguna cosa, per a ells és com una finestra al món. Els explico coses diferents del que veuen als mitjans oficials i en altres llocs, els introdueixo a noves habilitats, noves formes de pensar i nous mètodes d’aprenentatge. I llavors ells es converteixen en pioners i fan el mateix amb la resta de les seves comunitats.

Com veu el futur de les noves generacions en l’activisme? Creu que s’enfronten a una oposició encara més gran per part del govern?
Com estan creixent ara, estan aprenent i absorbint de manera més silenciosa. A llarg termini, crec que la generació jove que avui és activa a l’Afganistan es convertirà en els líders socials més poderosos dels pròxims 10 o 15 anys, sempre que se’ls donin aquestes habilitats i oportunitats, és clar. Intento ensenyar-los valors com la humanitat, els drets humans i el respecte per tothom independentment d’on vinguin o en quina situació es trobin.

No obstant, en paral·lel hi ha un rentat de cervell sistemàtic de la nova generació, tant d’homes com de dones, dut a terme pels talibans. Així que és una lluita constant, i els joves han de triar entre dues opcions: acceptar aquest adoctrinament i les seves promeses d’un paradís amb 72 verges després de la mort. Però hi ha una altra via, que és la d’entendre els valors que realment han de respectar en aquest món, creure en la justícia i en com podem canviar la realitat.

Les seves famílies són conscients que participen en aquest programa o tracten d’evitar-ho per por a patir represàlies?
La majoria de les famílies ho saben, però n’hi ha algunes que no en són gaire conscients. Treballo amb noies que tenen poc més de 20 anys, així que, legalment, estic tranquil·la perquè ja no necessiten permís de la seva família.

En general, la reacció de les famílies és positiva, però la seva por principal és que les autoritats ho descobreixin, perquè podrien empresonar-les i castigar-les. Ja hem vist casos en què han castigat persones simplement per estudiar, han castigat organitzadors i estudiants, i els han exigit que diguin qui hi ha darrere d’aquests cursos.

Per això, faig les coses amb molta precaució: no hi ha cap vincle directe entre jo i el meu equip, utilitzo diferents persones i noms, i tinc una xarxa molt àmplia de col·laboradors dins de l’Afganistan que m’ajuden a organitzar-ho tot. Encara hi ha suport per part de moltes famílies i comunitats, tot i que també n’hi ha algunes que no ho aproven, però són una petita minoria. La gran majoria vol rebre educació, connectar-se amb el món i establir relacions basades en l’aprenentatge i l’experiència, en comptes de només demanar ajuda o protecció. Volen formar part d’una xarxa humana i comprendre com funciona el món.

Com d’important és, per exemple, la seva organització a l’hora de realitzar conferències a la comunitat internacional com també dins del país? Quina és la trascendència de fer-les?
Crec que és crucial encara perquè necessitem el suport de les persones amb una mentalitat semblant. Primer, una de les meves prioritats com a persona és assegurar-me que la generació jove a l’Afganistan no perdi l’esperança. I la manera d’assegurar-nos que els joves afganesos no perden l’esperança és enllaçar contínuament vincles entre ells i les joves societats civils d’aquests països per mostrar que hi ha un valor per a la humanitat i la dignitat.

Encara que els talibans intentin destruir això, mentre hi hagi aquesta possibilitat, hem de fer servir aquesta oportunitat. Així que, més enllà d’això, preparar, com he dit, oferir un espai per a la generació jove de l’Afganistan perquè puguin imaginar el futur és molt important. Jo faig moltes activitats.

Escolta, hem de preparar-nos pel dia després dels talibans. I ells diuen, realment? És possible el dia després? Doncs, creieu que els talibans canviaran? L’any 2000, si m’haguéssiu preguntat, o l’any 1999, si els talibans canviarien, hauria dit, no hi ha cap indicació. Tenien un 99 per cent de control del país. No tenien cap opció de canviar. Però, vaig perdre l’esperança i dir, això és tot? No. Vaig continuar amb aquelles classes. Vaig continuar educant noies. Fins que va arribar el canvi. Llavors, vaig estar preparada per avançar.

La meva organització va ser una de les primeres registrades com a ONG a Kabul amb la nova administració. I quan explico això als joves que eren nadons en aquell moment, em diuen, ‘de debò?’ Així que hem de mantenir l’esperança. I els dic, ‘és clar que heu de mantenir l’esperança perquè jo no veuré aquest canvi’. Ara ja s’està fent tard per a mi. No sé quant de temps més. Però vosaltres sou joves. I les coses canvien d’un dia per l’altre. Així és com mantenim l’esperança.

El nou règim és tant estricte com l’anterior? Per exemple, l’actual codi de vestimenta permet passejar per Kabul només amb un mocador o cal anar completament cobert?
A Kabul, una de les diferències d’aquest cop amb els talibans és que no han estat tan estrictes amb la manera com et cobreixes el cap. No pots anar sense hijab, ni tan sols les estrangeres, que porten un mocador com el que porto jo, però al cap. Però a la ciutat de Kabul no és obligatori portar un tipus concret d’hijab.

Han intentat imposar diferents models. La primera vegada, el símbol era la burca blava, i jo mateixa viatjava per diversos països mostrant-la com un símbol d’opressió. Aquesta vegada no és la burca blava. Ara, com que els talibans han estat més exposats als països del Golf, als països àrabs i al Pakistan, han intentat importar models d’aquests llocs. Per exemple, van voler imposar la idea que les dones han d’anar vestides de negre de cap a peus, deixant només els ulls visibles. Però com que ningú no els va oposar resistència dient ‘això és pakistanès’, han anat modificant les normes.

Com passa sovint amb les noies joves, han trobat maneres de resistir subtilment: no poden portar maquillatge a la part inferior del rostre per la mascareta, però sí a la part superior, així que es maquillen molt els ulls, amb colors i decoracions. En resum, intenten imposar normes, però no és tan sever com durant el primer règim talibà, quan només existia la burca blava i no hi havia cap altra opció.

Creu que la societat ha renunciat a lluitar per un canvi de govern o ja assumeix que aquest serà el sistema en què viuran durant anys?
La societat afganesa no està satisfeta ni contenta amb els talibans. Però també és prou realista per saber que qualsevol alternativa actual als talibans podria ser fins i tot pitjor. No només pel que fa a les dones —potser altres alternatives podria donar una mica més d’esperança en educació per a nenes o en el dret al treball per a les dones— però hi hauria una corrupció desmesurada, una discriminació massiva, espoli i una fragmentació encara més gran de la societat.

Per això, molta gent a l’Afganistan, tot i que sent que està “empassant verí” constantment en no oposar-se directament als talibans, no defensa de manera activa un canvi de règim. Això no vol dir que la població accepti el sistema. Hi ha una resistència subtil, sobretot en aspectes com l’educació de les nenes i el dret al treball de les dones. Aquests dos punts són clau i marquen la gran diferència entre els talibans i els sectors no talibans dins l’Afganistan.

Movent-nos més a qüestions internacionals, els darrers comicis als EUA van dirimir que Donald Trump seria el nou president. Tots el coneixem com un agent dialogant amb altres potències sense importar els valors o la ideologia. Com creu que tractarà la qüestió dels talibans?
Trump no ha indicat res de manera oberta ni clara sobre la seva intenció de gestionar la situació de l’Afganistan. Sempre que li pregunten, intenta culpar Biden per la retirada desordenada de les tropes i per l’evacuació caòtica. Ho fa amb raó, perquè va ser un desastre. Però no diu directament quina serà la seva política cap als talibans.

Ara bé, tots sabem qui és Trump i quin és el seu estil de treball. Ell actua com un empresari: negocia acords pragmàtics sense importar gaire les implicacions ideològiques o humanitàries. Així com tracta amb Rússia i amb l’Iran, també ho farà amb l’Afganistan. Tot i això, no serà una prioritat immediata per a la seva administració. Potser hi pensarà més endavant, quan la crisi de Gaza s’acabi, quan la guerra a Ucraïna es resolgui o, si no ha esclatat una nova guerra en aquell moment, potser llavors parlarà d’Afganistan.

Ara: què farà exactament? Esperar que Trump defensi un canvi de règim per garantir els drets de les dones i de la població en general no és realista. Ho tenim clar. El que podem fer nosaltres és preparar-nos. Els sectors més democràtics de l’Afganistan, tant dins com fora del país, estem treballant per estar a punt pel ‘dia després’ dels talibans. No sabem quan arribarà: pot ser d’aquí a cinc anys, deu anys, 20 anys, 40 anys… o potser en quatre mesos. Tot depèn de factors externs.

Un altre dels seus altaveus és l’Afghanistan Research and Evaluation Unit (AREU), de la qual va ser directora. Han tingut algun tipus de cooperació amb altres països diplomàtics? Han establert contactes amb nacions per empoderar i promoure les seves accions?
L’organització de recerca que vaig dirigir just abans de sortir de l’Afganistan era una de les principals think tanks de recerca del món. Així que el finançament per a l’organització de recerca per a diferents temes que estàvem estudiant provenia de diferents donants, com per exemple de la Unió Europea, bàsicament del representant europeu a l’Afganistan.

Teníem un finançament multianual de cinc anys per a la gestió dels recursos naturals, i va ser extremadament impactant perquè vam fer molts estudis sobre l’aigua, sobre temes relacionats amb les drogues i la lluita contra les drogues, sobre els mitjans de vida, sobre els joves, la migració, els refugiats i els nòmades, situacions de conflictes no resolts, molts, cinc anys.

Amb la tornada dels talibans el juny del 2021, com va canviar la situació? Quins èxits es van assolir?
Després del seu retorn, vaig continuar dirigint aquesta organització durant un any. Però el nivell de control i paranoia que van experimentar em va portar a presentar la meva renúncia i seguir endavant. Així que el que sé ara, i potser no és molt per parlar-ne obertament, és que malauradament aquesta organització ja no està activa com abans.

Una de les coses úniques que vaig fer dirigint l’AREU durant sis anys va ser que la majoria dels estudis de recerca van ser liderats per acadèmics afganesos, mentre que abans eren tots estrangers. Però jo vaig dir que no, els afganesos com jo, amb doctorats i màsters, amb experiència en recerca a nivell global, també hauríem de tenir l’oportunitat d’escriure, analitzar i encapçalar projectes sobre el nostre país.

Al finalitzar la seva estància a l’AREU, va fundar el DRG (Development Research Group). En què consisteix?
Em vaig marcar una missió per a mi mateixa, que és la de crear un hub internacional per promoure aquesta idea d’empoderar una generació més jove d’investigadors per liderar iniciatives de recerca sobre qüestions socials. La meva finalitat és formar i treballar estretament amb investigadors locals a l’Afganistan, Colòmbia, Pakistan o altres llocs, on sigui que pugui trobar socis, formar-los i acompanyar-los perquè liderin quelcom recerca. Actualment, continuo la missió de l’AREU a través del DRG, desenvolupant les capacitats dels investigadors afganesos, dels estudiants de doctorat i d’aquells que vulguin explorar l’Afganistan des d’un aspecte socioeconòmic i sociopolític. Tanmteix, mantinc les portes obertes perquè l’Afganistan té un gran talent en recerca. Hi ha gent molt talentosa.

En aquests anys difícils amb moltes guerres en curs, el tema d’Ucraïna, també Gaza, creu que Occident ha oblidat una mica l’Afganistan també?
Els països occidentals no es poden permetre oblidar l’Afganistan, s’han adonat d’això, perquè d’una manera o altra estarem a les portades. Malauradament, sempre, la major part del temps, per coses dolentes, però estarem a les portades. Em recordo d’aquest incident tràgic fa dues setmanes quan es feia la conferència de seguretat de Munic. Al mateix temps, un jove afganès va estavellar el cotxe contra gent i va resultar en la mort d’una dona i un nen. Així que l’Afganistan estarà a les portades d’una manera o altra. I per això no estem completament oblidats pel món occidental. Però és cert que Afganistan no és una prioritat per ells.

No és desitjable veure l’Afganistan com una prioritat màxima per al món, perquè si això significa una altra onada de guerra i violència al meu país, no ho vull. Però tampoc espero una responsabilitat completa o l’esperança que el món occidental vingui a gestionar tot al meu país.

El que desitjo del món occidental és que assumeixi la responsabilitat pel desordre que s’ha creat allà, pel fet d’entregar el nostre país a un règim radical sense conseqüències, però també pel fet de convertir el país en una societat completament dependent de l’ajuda.

El que està passant ara és totalment injust sota l’administració de Trump. Van aturar els projectes finançats per la United States Agency for International Development (USAID) a l’Afganistan, que alimentaven centenars de persones, i més que alimentar, tractaven centenars de persones. El finançament d’USAID a l’Afganistan va contribuir al sector de la salut. Un sector que ara mateix es troba en una situació on fins i tot les línies frontereres estan tancades per a la majoria de la gent, així com les vises per al Pakistan costen una fortuna. Has de ser molt ric per permetre’t viatjar al Pakistan. Ja no és com abans, que podies travessar la frontera i anar-hi. En aquest moment, el col·lapse del sector de la salut crearà una autèntica catàstrofe humanitària. I les prohibicions com les dels EUA no són l’enfocament correcte. És un enfocament extremadament irresponsable. Mentrestant, el que hauria pogut fer aquesta administració, si realment hagués pensat de manera professional, era fer un pas gradual i primer ensenyar als països com l’Afganistan.

Així que l’administració de Trump, igual que culpa l’administració Biden per aquella famosa evacuació ràpida, titllant aquell fet d’acte criminal per no haver-se gestionat bé, també està cometent unes altres accions criminals, com prohibir USAID per salvar vides, tractant persones amb necessitat urgent d’ajuda mèdica i assistència. Les conseqüències seran força dràstiques.

Ha dit que ara amb Trump arribant a la Casa Blanca, el finançament s’ha aturat. I ha dit que l’Occident ja no té l’Afganistan entre les seves prioritats. Creus que caldria que passés alguna fet bèl·lic per tornar a posar el país a l’agenda?
Veus, a vegades diem això, que si passa alguna cosa gran… Però no hi ha garantia perquè el món ha canviat. Els EUA ja no són els mateixos que eren a principis dels anys 2000. L’Afganistan tampoc és el mateix, tot i que els talibans han tornat al poder. Aquest és un tipus de règim diferent de l’anterior. Així que si un esdeveniment gran canviarà les coses o no, crec que no sóc gaire positiu sobre això. El que em fa ser més optimista és com les forces col·lectives a la regió i globalment trobaran un interès comú per canviar el règim actual a l’Afganistan, sigui per la seva manera de tractar les dones al país, cosa que dubto que esdevingui mai una prioritat per a ningú, o per les penes i misèries que els talibans causaran a Occident amb l’exportació de terrorisme o de drogues. L’exportació d’extremisme al món, probablement tindrà el potencial de canviar les actituds.

Ara per acabar l’entrevista amb una preguna més positiva, com se sent de nou a l’Institut Pau Vila i què suposa per a vostè.
Clarament, molt emocionada. Em fa mal veure que arribo després de 25 anys i porto històries molt similars sobre els talibans al poder. Aleshores, estava ple d’esperança, idees i plans, així com construir la nova generació de investigadors a l’Afganistan que estaven liderant projectes. Vam fer gairebé la feina de cinc o sis ministeris en termes d’investigació, avaluació i creació de polítiques. Aquells eren moments de màxims, de ser una mica més esperançat i positiu.

Tornar ara m’ha fet reflexionar molt i crec que és una barreja d’emocions, incloent-hi la felicitat. Estic feliç de veure els meus estimats amics, per descomptat, i estic intentant recordar. També hi ha un component emocional. Em vaig mantenir fidel als meus principis i valors. Crec que estic aquí perquè encara mantinc les mateixes conviccions que tenia aleshores. No recordava la història de Pau Vila, el fundador d’aquesta escola, i els meus companys m’havien donat un cop de mà. Tenen una increïble filosofia de treballar, superar dificultats i adversitats. Així que és una barreja d’emocions. Però espero que no hagi de passar 25 anys més per tornar, que vingui més sovint aquí.

Fotos: David Jiménez.