El doctor Josep Tarrés (L’Hospitalet, 1950) ha dedicat bona part de la seva vida a estudiar els efectes de l’amiant sobre la salut. Un material tòxic molt present als edificis de ciutats com Sabadell, Badia o Cerdanyola del Vallès. “Com més temps passi, la situació anirà a pitjor. Malcomptades, les teulades de fibrociment a Catalunya donen 40 quilòmetres quadrats… l’equivalent a 6.000 camps de futbol”, alerta.

Entrevistem al doctor Tarrés a la seu de la Federació d’Associacions Veïnals de Sabadell, on el passat dimecres va impartir una conferència sobre l’impacte de l’amiant en la salut.

Com i quan comença vostè a investigar els efectes de l’amiant?
Amb l’amiant m’hi vaig trobar. Quan vaig acabar la carrera l’any 73 vaig veure un anunci que deia que faltaven metges d’urgències a Cerdanyola del Vallès i vaig acabar aterrant aquí. A la vegada, vaig començar a fer de resident de pneuomologia de l’Hospital de Sant Pau. A Cerdanyola de seguida em vaig començar a trobar amb un tipus de malalt que no estava massa descrit en la literatura del moment i aproximadament des de l’any 2000 m’he dedicat molt intensament a estudiar els problemes provocats per la inhal·lació de les fibres d’amiant. Per què? Perquè Cerdanyola era un niu d’aquest tipus de problemes, ja que teníem la fàbrica més important de fibrociment de l’estat espanyol. Es podria dir que durant 90 anys Uralita va donar vida al poble, però alhora va donar problemes.

Què és exactament el fibrociment? Per què és perillós?
El fibrociment es composa d’un 90 per cent de ciment i un 8 o 10 per cent de fibra d’amiant. És un material que es feia servir sobretot a la segona meitat del segle XX perquè era una fibra industrial miracolosa: no només era barata, sinó que era el millor aïllant que hi havia, tant en el vessant tèrmic com l’acústic. Més tard s’ha demostrat que, un cop el fibrociment s’envelleix i el ciment perd la seva capacitat de fixació, la fibra d’amiant queda lliure i la respirem tots, causant greus problemes per a la salut.

Quins efectes pot tenir l’amiant sobre la salut?
Quan les fibres d’amiant penetren dins de l’aparell respiratori poden provocar dos grans tipus de malaltia. Per un cantó, poden inflamar el pulmó i provocar el que es coneix com una fibrosi del pulmó o de la pleura. Aquest enduriment del pulmó es diu asbestosi. Però, a dia d’avui, el problema principal de la fibra d’amiant és que és un cancerígen de primer nivell. Es dona un tret que no és gaire habitual en medicina, i és que la fibra d’amiant és la responsable del 100 per cent d’un tipus de carcinoma, el mesotelioma. A més, es calcula que és la causant d’entre el 8 i el 10 per cent dels càncers de pulmó i, en menor mesura, d’un grapat de càncers com el de laringe, el d’esòfag, el d’estòmag i el d’ovari.

Disposem d’estadístiques dels casos que hi ha a Catalunya o el Vallès, per exemple?
Que va. Estem en un país on no hi ha dades fiables sobre el tema… Els pocs estudis que hi ha són els que hem fet amb el meu grup d’investigació al Vallès. De fet, una de les peticions de la llei d’erradicació de l’amiant és la creació d’un registre de mesoteliomes. És vergonyós que encara no el tinguem. A l’estat espanyol tenim una estadística de l’Institut Carlos III de Madrid que recopila els carcinomes per certificats de defunció, però tothom sap que aquests certificats s’omplen com s’omplen i no són gens fiables.

A altres països, en canvi, sí que hi ha dades i són molt significatives. A Estats Units, per exemple, sabem que cada 13 minuts mor un nordamericà per culpa de patologies relacionades amb l’amiant. A Itàlia, un cada sis hores. A Anglaterra, un cada quatre. L’única estadística fiable aquí -almenys de moment- és la que he publicat sobre els 320 casos de mesotelioma als onze municipis del Vallès Occidental que tenen com a hospital de referència el Taulí.

Abans parlava que es tractava d’un material molt econòmic. La realitat és que molts edificis de barris obrers van construir-se amb fibrociment. I a les fàbriques, la gent que hi treballava era de classe baixa. Existeix un component de classe a les malalties causades per l’amiant?
Sí. Està clar que és una malaltia d’obrers. Si hagués estat una malaltia de rics segurament s’haguessin invertit molts més recursos per prevenir-la. Això no treu que conegui bastants casos de gent de classe alta afectada per l’amiant, ja sigui per la contaminació ambiental o perquè han tingut hobbies on estaven exposats a l’amiant. Però el 90 per cent dels afectats son de classe obrera o baixa.

Des del seu punt de vista, creu que la població és conscient dels efectes de l’amiant?
No. Al Vallès Occidental encara hi ha un cert moviment per un tema de proximitat, però si vas a altres regions de l’estat espanyol o de Catalunya veus que la gent només associa els problemes de l’amiant als treballadors que el respiraven a la fàbrica. Cal ser conscients que la patologia per amiant va tenir un passat laboral, però ara té un present mixte i tindrà un futur terrible ambientalment. Un altre dels problemes que tenim en aquest sentit és el baix nivell dels polítics, que només plantegen mesures a curt termini. Una de les característiques més importants que té la patologia per amiant és el llarg període de latència, des que et contamines fins que emmalalteixes poden passar 20, 30 o 40 anys. Això els hi queda molt lluny.

La Generalitat es va marcar com a objectiu eliminar tot l’amiant de les escoles. Malauradament, encara hi ha centres que no han estat desamiantats. Quin impacte pot tenir en els infants que estudien allà?
Hi haurà patologies. Vaig publicar un article fa uns anys que deia que nens i nenes que encara no han nascut a dia d’avui moriran de grans per culpa de l’amiant que no hem desamiantat. Els hi estem deixant una herència enverinada per la nostra negligència, perquè al final són casos que s’haguessin evitat eliminant l’amiant. A Itàlia hi ha estudis que consideren que un mesotelioma detectat en una persona de menys de 50 anys té el seu origen en la infància, ja sigui en l’escola o el poliesportiu. És un problema que realment existeix. Entre un 4 i un 5 per cent dels mesoteliomes diagnosticats a Itàlia són en edat inferior als 50 anys.

Més enllà dels efectes sobre la salut, Tarrés remarca que erradicar l’amiant és la millor opció tenint en compte els recursos destinats a atendre els afectats. “Desamiantar és car, però social i econòmicament surt tres vegades més car no fer-ho”, assegura.

Foto de portada: Josep Tarrés, durant la conversa. Autor: Jordi M.