• El muntatge teatral de Leonardo V. Granados trasbalsa el públic del Fresc.
• Marc Tarrida broda el paper del monitor de natació.

El principi d’Arquimedes aterrava a Sabadell amb l’aval de l’èxit aconseguit el 2012 amb text de Josep Maria Miró. Traduïda a més de 20 idiomes és, sense cap dubte, l’obra en català més internacional. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula. Ara, renovada, amb un personatge principal més jove que en la versió del 2012 i amb un final diferent, ha arribat al Fresc. Els espectadors han sortit força afectats de la contundència del relat.

Hi havia expectació per veure l’adaptació d’El principi d’Arquimedes dirigida per Leonardo V. Granados. Si bé és cert que els amants del teatre ja coneixien la història que s’explica i el seu èxit a tots els nivells, era evident que el Fresc oferia la possibilitat de tornar a recompondre mentalment tot el que aquell escenari blanc-i-blau, aquells vestuaris amaguen.

El principi d’Arquimedes no és una obra de teatre a l’ús. És la constatació de la presència constant de la por a les nostres vides, la nostra i la dels altres, de la societat sencera. Un petó que el monitor, un extraordinari Marc Tarrida, li fa a un nen que entra en pànic a la piscina quan ha de començar a nedar sense bombolla, esdevé una tragèdia.

El que ell veu com una acció sense importància, un moment de terror que ell intenta aplacar d’una manera afable, els pares ho consideren un fet molt perillós. Aquell Jordi simpàtic i rialler amb relació a l’edat que té, amb ganes de jugar, responsable a la feina, malgrat estimar la llibertat, s’enfronta, d’una banda, al seu amic Hèctor, l’actor Eric Balbàs, més racional i que acaba, com tothom dubtant de la seva honorabilitat; d’altra banda, el personatge principal lluita per escapar d’un pou al qual els altres l’empenyen. Aquell atractiu del principi esdevé un desengany tant patent com dolorós que té a la solitud com a gran aliada.

El principi d’Arquimedes mostra també els dubtes de la directora de la piscina, l’Anna (Sandra Monclús), una situació complicada entre l’admiració cap al Jordi i la pressió dels pares. Ella també pateix la incomprensió, la solitud i, malgrat la seva posició de poder, acaba afeblida, ferida de mort per uns successos que la superen, que s’expandeixen per les xarxes, que maten literalment la persona que s’assenyala sense cap prova.

La reflexió que fa sobre com eren les coses fa 20 anys és essencial per entendre com ha canviat tot. Fins i tot s’havien banyat nus i nues amb els seus alumnes al riu! Igualment important la del Jordi, preguntant-li com haurà de fer a partir d’ara la seva feina, si qualsevol tocament, indispensable perquè els nois i noies aprenguin a nedar, serà considerat un acte obscè.

La intervenció d’un dels progenitors, en David (Jordi Coll), un pare detestable, provoca molt probablement el rebuig dels assistents a l’obra, però planteja preguntes que cauen en el silenci. És un petó sense importància o hi ha alguna cosa més? És el Jordi un pervertit? Coneixem realment les persones que cuiden els nostres fills? Tenim dret a saber la vida privada de les persones que els ensenyen a l’escola, als casals, als extraescolars? Posaríem la mà al foc per tots ells? Cal tenir fills per pensar que són vulnerables?

Pel que fa al muntatge pròpiament dit, cal destacar les repeticions d’algunes escenes que se’n van donant al llarg de tota la trama. Molt probablement, el director ha volgut incidir en el seu dramatisme, amb la intenció que l’espectador no s’allunyi de la veritable intenció del text.

Més enllà de la realitat expressada dalt de l’escenari, El principi d’Arquimedes és la constatació d’una societat malalta, deshumanitzada, capaç d’assenyalar per sempre qualsevol acció que pugui ser considerada dolenta, sense tenir en compte res més. Una societat a la qual no li importa qui mor pel camí, una societat que, lluny de buscar solucions, es conforma a fer fora un monitor exemplar només amb sospites, creient que així se soluciona tot. Una crítica despietada, també, a la posició de les famílies, de pares i mares que sucumbeixen a la por, a la influència d’altres per donar de baixa els seus fills dels entrenaments de piscina, sense esbrinar què ha passat, sense escoltar l’altra part.

L’escena final és demolidora. Veure en Jordi canviar-se al vestuari amb aquella fesomia, amb aquell posat malenconiós i desolador no augura cap solució real. Més aviat la confirmació del fracàs com a humans, de la individualitat com a mètode intrínsec i que s’ha instal·lat, ves a saber si ja per sempre, entre nosaltres. La foscor final de l’escenari és, sense cap mena de dubte, una metàfora.

El públic que omplia els Jardinets ha sortit trasbalsat de la visió d’una realitat que es veu augmentada per la pressió de les xarxes socials, un altre dels temes que entorpeixen el camí de la veritat, que posicionen tothom en una de les bandes, impossibilitant qualsevol raciocini. Fins i tot hi ha hagut assistents que han marxat, no sabem si per la duresa del text o perquè no els ha agradat allò que es representava.

En qualsevol cas, El principi d’Arquimedes és una oportunitat més per pensar, per meditar sobre el nostre paper en aquesta societat, sobre els prejudicis i, molt especialment, sobre el mal que fem jutjant sense saber, etiquetant a tort i a dret, assenyalant i ferint sense control.  

Foto portada: un moment del Principi d’Arquimedes, al Fresc Festival. Autor: D.Jiménez.