• L’actriu sabadellenca explora els sentiments d’una dona maltractada
• El monòleg de Josep Maria Miró, un clam per la llibertat

Nit fresca, ara sí; per fi. Sobre l’escenari, una Rosa Renom empoderada, amb la força que donen els cops, els maltractaments. Ella ho aconsegueix amb un diàleg que és monòleg, amb una barreja de sentiments que van des de la rancúnia, fins a la tristor; també, l’esperança. Tot plegat, un text que Renom engrandeix, un relat que ha fet emmudir el públic assistent.

Una dona que estima, que vol ser estimada, que és l’esclava sexual del seu marit. Una dona que ja no aguanta més, que fuig, deixant també el seu fill. Vint-i-set anys després torna a casa, canviada, sense ànim de revenja. Aquest és l’inici d’una amalgama de sentiments, de confessions a un marit que roman absent, que segurament l’escolta, però amb aquella indiferència que també mostrava sempre, quan convivien.

Un escenari erm, sense cap moble, sense cap indici de vida. Molt probablement la metàfora de la destrucció de tot el que envolta la majordoma, de la manca d’amor que només troba en el mossèn gràcies a les casualitats de la vida, gràcies a l’atropellament d’una daina que el mateix mossèn torna a la vida. Per a la majordoma, aquesta canvia del tot, fent-se forta, estimant el capellà que la porta a llocs increïbles, fins que la desgràcia torna a aparèixer.

Rosa Renom ha estat incommensurable en un monòleg d’una hora i mitja, en un paper on mostra la seva fortalesa, però també un bri de preocupació per l’home que la va maltractar. No és gaire, però d’alguna manera torna a casa i veu un home canviat, com ella, tot i que són transformacions diferents. Ell, envellit; ella millor. Per què torna vint-i-set anys després? Segurament per demostrar-li que continua viva, que malgrat els entrebancs, ningú no ha pogut enfonsar-la. No hi ha cap retret ni cap odi. Una mica d’humor, també. La vida és això.

Rosa Renom roman gairebé estàtica en un escenari enfosquit, vestida completament de negre, invocant una història que va i ve, que torna enrere, a aquell moment d’alliberament que no va ser fàcil. Els personatges que formaven part de la seva vida ja no hi són. La Lasso, la seva gossa, perquè ja és morta. El seu fill, l’Albert, al que va abandonar quan tenia quatre anys, tampoc.

La interpretació de Rosa Renom és senzillament espectacular. Les pauses, els silencis, les mirades, la gran dicció, tot, absolutament tot, forma part d’aquell viatge d’una dona de dimensions humanes també insòlites. Una dona que és mare, esposa, víctima, botxí, bòrnia, fugitiva, muda, amazona, amb un trabuc si cal. Moltes dones en una sola que Renom s’encarrega de destapar en el moment adient. Aquest viatge entre el passat i el present no està exempt de reflexions sobre el poder i l’ambició, sobre com tot això és capaç de destruir-ho tot. Hi ha, fins i tot, un crit desesperat de tornada a la natura, no només pel seu pas per un poble perdut en el Pirineu en els anys de convivència amb el mossèn, sinó en la constatació de la lletjor dels edificis, dels ambients ciutadans. Una reivindicació naturalista que s’avé perfectament amb el caràcter canviant de la protagonista que, en el fons, conté un humanisme molt pur.

En definitiva, La majordoma és un crit fort, un prou, un ja n’hi ha prou, que una dona esclavitzada vol transmetre a la societat. Un clam que no és fàcil, que és ple de dificultats. No sempre surt bé. Però cal intentar-ho malgrat els sentiments de culpabilitat i de frustració. Rosa Renom ho ha contagiat als assistents. Era el repte d’una gran actriu. Segurament només ella podia ser la majordoma.

Foto de portada: Rosa Renom. Autor: David Jiménez.