Les abdicacions ens ofereixen l’inusitat privilegi de poder escriure un obituari en vida. És així com avui ens podrem estalviar les amnèsies parcials, la hipocresia típica dels panegírics funeraris i, amb respecte per la veritat, podrem descriure la crisi actual de la monarquia espanyola. Benvinguda sigui la fi dels tabús.
Albirem l’ocàs de l’era de l’opacitat, la impunitat i els privilegis per-la-gràcia-de-Déu. Entenguin que la crisi de la monarquia no es limita a la figura de l’arraconat Joan Carles de Borbó, sinó a una dinastia sencera en ple declivi, sense crèdit, mancada de futur, enfangada en afers de corrupció i assetjada pels ciutadans. La resignació de qui desisteix en veure’s empantanegat ens serà presentada com a exemple de flexibilitat. Més encara, mentre l’abdicació es descriurà com una tendència de les monarquies europees contemporànies, l’opacitat fiscal i patrimonial continuarà essent un exemple paradigmàtic d’excepcionalisme monàrquic espanyol.
L’antic playboy aficionat a la cacera -ja fos per aconseguir ivori o bé faldilles- ha hagut d’acceptar la humiliació que suposa dimitir davant la manca d’alternatives, àmpliament rebutjat per la població, farta d’una llarga llista d’escàndols. Emulant maldestrament Houdini, Joan Carles de Borbó s’esmunyirà per la porta del darrere mentre, amb solemnitat, els beneficiaris del règim anunciaran la renovació d’una institució caduca amb sang blava. Certament, caldria ser un magistrat del Tribunal Constitucional ben embriac per creure’s aquesta facècia.
PP i PSC-PSOE, partits dinàstics per excel·lència, s’encarregaran de travar les cordes necessàries per garantir que tot continuï ‘lligat i ben lligat’, aconseguint estrènyer la soga anti-meritocràtica imperant a l’Estat espanyol. Preparin-se per apologies ensucrades, destacant una suposada renovació institucional i constitucional que, tan sols, serà una nova emblanquinada de sepulcres. Canvis cosmètics per perpetuar la condició de súbdits, d’eterns subalterns. Un joc de fum i miralls per amagar l’obsolescència d’un Estat fallit.
Els catalans no tenim lligams afectius amb la dinastia Borbó. Més encara, per a nosaltres, un monarca anomenat Felip -especialment en l’aniversari del tricentenari de 1714- té connotacions funestes. Els catalans hem de poder votar el nostre cap d’Estat i centrar el nostre debat col·lectiu en la conveniència de tenir una República catalana parlamentària o bé presidencialista. La virtut, el coneixement i la dedicació han de ser els elements clau per determinar qui encapçala un Estat. Així doncs, evitem distreure’ns tot fent seguidisme de les estratègies propagandístiques d’un antic règim en extinció i continuem traçant el camí de la nostra llibertat. Al capdavall, els espanyols ja decidiran qui els convé com a cap d’Estat.
Article publicat a el Singular.cat el 2 de juny de 2014
Independencia y republica Española juntos???
no entiendo nada.
Sr. Bordas:
Entre d’altres atrocitats no gens democràtiques, que no detallaré perquè corro el risc de ser censurat, vosté pateix la que en termes acadèmics es concretaria en tirar d’abusiu. Amb molta barra, o con dos cojones, per dir-ho en argots de les dues llengües cooficials (Venint de Canadà, que diu que ve i jo no ho veig tan clar, suposo que m’entendrà l’acudit. I si no, miri els Simpsons).
Vostè diu que “els catalans no tenim lligams afectius amb els borbons”. És més que probable que aquest sigui ara el cas d’una majoria de catalans. Però no va ser el cas del 1808, per exemple. Encara que no tingui cap importància al cas, li diré que no tinc gens d’afecte pels borbons, en general i també en particular, i tampoc no gaire més pels habsburg, inclós aquell arxiduc que es va pretendre rei d’Espanya amb el nom de Carles III, i evidentment menys encara pels Hohenzollern, els Saxe-Coburg-Ghota, els Romanov o el rei de bastos, dit sigui amb tot el respecte degut a les persones.
I aquesta minoria que pugui tenir lligams afectius amb els borbons, deixa de ser catalana segons aquest silogisme de vostè? Em permeti que li digui que, no només per això (que altres li han dit aquí, i per això els han renyat) vostè pot ser un gran patriota, que no dic que no, però més que dubtós com a democrata i més aviat estafador en termes intel·lectuals. Ho dic pel que li he vist. I tant de bo m’equivoqui