S’acumulen les notícies aquests dies i a vegades és gairebé impossible poder analitzar-les amb deteniment. Allò que surt ahir esdevé frugal al cap d’unes hores i ja no dona temps de tornar enrere. Visualitzo una informació, em queda al cervell, però inevitablement una altra la trepitja i queda si no oblidada, almenys aparcada per un instant, esperant recuperar-la en algun moment. Poc després, me n’adono que algunes d’elles apareixen a l’uníson i, encara que semblaria que no tenen res en comú, al final descobreixo un lligam tan evident que no tinc més remei que deixar-ho per escrit.
No hi ha dubte que la tornada del Jordi Évole amb el seu programa Salvados, ha estat clarament un èxit. El seu viatge a Sevilla, juntament amb l’Oriol Junqueras, ha evidenciat una vegada més l’habilitat d’aquest petit gran comunicador per guanyar-se d’una part l’audiència i d’una altra per collar fins al màxim un personatge que ara per ara acapara totes les mirades i no només per la seva exagerada teatralitat a la ràdio amb unes enganyoses llàgrimes de cocodril. La tria d’una família andalusa d’un nivell cultural alt sumada als pobres arguments del republicà, va donar com a fruit un Junqueras acorralat, amb l’única sortida possible, aquella que ja coneixem de que tot anirà millor després de la independència, bàsicament perquè som els millors, perquè així ha de ser i res més.
Les preguntes més delicades eren simplement ignorades i com qualsevol polític, Junqueres responia amb evasives portant-nos al País de les Meravelles imaginari. Hi havia unes expectatives posades en aquesta conversa, però van acabar diluïdes. Al final, la frase de la veterana del grup “se escurre como una anguila”, evidencia la manca d’arguments per a una Catalunya independent. No és casual que així sigui. El propi Évole preguntava incisivament a Junqueres si faria una declaració unilateral si sabés que això fos dolent per al poble de Catalunya i Junqueres no va ser capaç de respondre d’una manera intel·ligent, més aviat al contrari, ho va fer com aquell alumne que no sap i no vol sortir del guió establert. I és que ERC només té una idea, una única idea que fa trontollar els seus històrics plantejaments d’esquerres. De fet, d’esquerres només ho va ser en la seva fundació perquè després ha girat clarament a la dreta per anar de la mà de CiU en la majoria de les propostes. El seu pobre pas pel tripartit va significar haver d’acceptar el Pla de Barris al qual s’hi oposava tot i que va aconseguir una abundosa subvenció mitjançant el nou diari descaradament propagandístic que havia de néixer. Al Parlament europeu forma part del grup dels Verds, però això és plenament conjuntural per tal de no veure’s les cares amb els liberals espanyols, que són, segurament aquells que estan més propers a les seves idees.
Vés per on, després de la malaguanyada entrevista a Salvados, CiU torna a dir que no passa pel seu cap trencar l’ordre establert, però és novament el conseller Santi Vila, l’ ignorat, però discret i sensat Santi Vila, qui recorda que la prudència és el camí i que cal treballar des de ja mateix pels catalans, fent una claríssima estirada d’orelles als seus companys del Govern que només veuen un tema i obliden la feina del dia a dia. Les veus que demanen fer les coses ben fetes es multipliquen i ja no és només en Duran i Lleida qui ho fa. La consulta ha quedat clarament descafeïnada i només atrau aquells que s’identifiquen amb els postulats de l’ANC i, malgrat les encaixades de mà i els somriures dels dirigents polítics, aquests ho són interessats i només pretenen acontentar un sector que ha vist amb frustració com els seus plantejaments quedaven relegats a un segon terme. La consulta, sense validesa enlloc, vol aplacar la força d’un moviment presumptament ciutadà però que solament ha mogut les consciències republicanes. No sembla sospitós que durant aquests últims dies ningú qüestioni o ho ha fet tímidament aquesta mena succedani de votació? Ni els empresaris, ni Societat Civil Catalana, ni el propi govern espanyol?
No cal oblidar que els aliats d’ERC no han estat mai independentistes i per tant han hagut de fer servir una habilitat gairebé acrobàtica per tal de sortejar els diferents entrebancs que es trobaven al procediment. CiU vol un camí diferent, un camí d’enteniment i de pacte. D’això no se n’amaga, però ha hagut d’acostar-se a ERC perquè no tenia més remei. És per aquest motiu que cada vegada són més clares les diferents posicions: ERC, partit sense ideologia transparent però concisament independentista i CiU partit liberal nacionalista, com sempre, amb un ideal independentista que si ha d’arribar-hi, ho serà amb prudència, amb acceptació per part d’Espanya i Europa i que no recolzarà mai una declaració unilateral. Les paraules d’en Santi Vila, no són una anècdota; pertanyen a l’ideari essencial de CiU i formen part de les màximes dels seus dirigents. El que passa és que ara cal apostar per una indefinició que, paradoxalment esdevé més definida. Els independentistes de CiU passaran a ERC, doncs no hi ha problemes ideològics per no fer-ho i CiU esdevindrà el partit del canvi sense ensurts. Jonqueres podrà guanyar les eleccions, però no trobarà aliats potents per a la declaració unilateral. Tothom respira tranquil.
