David Fernàndez i Ramos, nascut a Barcelona en 1974, prové del camp del periodisme i de l’activisme social. Des de desembre de 2012 és diputat al Parlament per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i portaveu del Grup Mixt.

L’entrevisto a LaSala Miguel Hernández on ha vingut a presentar la candidatura Crida per Sabadell, formada per membres d’Entesa per Sabadell, Moviment Popular de Sabadell (MPS) i CUP.

Com va ser el procés que el va portar a presentar-se a les llistes de la CUP?
Més aviat em van portar. Jo m’identifico profundament amb el projecte polític de la CUP, del municipalisme alternatiu, però no milito a la CUP. Un mes i mig abans de les eleccions m’ho van proposar i no tenia previst aquesta aventura. Aleshores estava immers en el cooperativisme, el periodisme a La Directa i en els moviments socials. El que va fer decidir-me va ser l’actual cicle d’excepcionalitat política i socioeconòmica. A la CUP tot es fa de baix a dalt. La meva candidatura es va decidir a la assembla de la CUP del 13 d’octubre a Molins de Rei, a través d’un procés de participació directa, on es van confegir les llistes per votació.

Com valora la seva experiència al Parlament?
A cavall entre la frustració i l’aprenentatge permanent. Cada dia aprenc moltes coses, no necessàriament positives, i com a un estri més, en un procés de desempoderament del que significa el Parlament. Això lliga molt amb una cosa que la CUP va posar per escrit quan va presentar-se a les autonòmiques: la lluita institucional era un instrument més que operava com altaveu i de visualització d’alternatives, com una caixa d’eines plural dels moviments socials.

Avui els parlaments del sud d’Europa estan desproveïts de poder polític i de sobirania econòmica. Qui decideix a les nostres vides individuals i col·lectives no és el Parlament. Catalunya és un país tècnicament intervingut i econòmicament mediatitzat. Aprens també el nivell de mediocritat i insensibilitat que hi ha a la política oficial. Finalment és un palau de poder amb les seves litúrgies, les seves sinergies i les seves lògiques il·lògiques.

Un aprenentatge que resulta útil pels qui estem compromesos a construir un país des de l’esquerra i  amb la voluntat de canviar-ho tot. Per canviar has de conèixer el ventre de la bèstia i pensar com hauríem de ser unes noves institucions polítiques al servei de les majories socials. Per tant, és com una escola permanent d’aprenentatge. A més el Parlament està al costat del zoo, la qual cosa dóna per a moltes metàfores, sobre el zoo animal en captivitat i el zoo de la condició humana. El Parlament és Matrix, on vivim dues realitats paral·leles: la ficció del poder i la realitat del carrer. Nosaltres necessitem prendre cada dia una elevada dosis de pastilles vermelles per no perdre el sentit de la realitat. També hem après com està perfeccionat el sistema polític nascut de la Transició per evitar qualsevol canvi social profund i real que capgiri les lògiques de desigualats múltiples que afecten el nostre país.

Repetirà com a candidat?
Afortunadament això no és una decisió personal sinó col·lectiva que es va prendre a l’octubre del 2012 en una assembla general on es va definir en quines condicions la CUP anava per primer cop al Parlament de Catalunya. Aquí entrava la limitació de mandats i salarial i la delimitació de responsabilitats. Allí es va dir que els diputats i diputades que sortissin escollits ho feien per una sola legislatura. Va ser una decisió política col·lectiva de les assemblees de la CUP i avui és ferma. Això malgrat que, des de dintre i fora de la CUP, hi ha veus que diuen que pot ser un handicap que no repetim.

Ara bé, té molt més valor ètico-polític, transformador d’una nova forma de fer política, que no repetim. Perquè les males històries de l’esquerra tenen el seu origen quan comences a fer el que has dit que no faries. És veritat que hi ha qui diu que una legislatura són quatre anys i pot haver-hi diverses interpretacions… Però avui la decisió ferma és no repetir i que tornem al nostre primer àmbit d’actuació política que és el carrer.

La CUP dóna suport a la Crida per Sabadell. Es tracta d’un acord puntual o d’una estratègia general?
Jo sóc un simple portaveu de la CUP on hi ha secretaris generals, ni ordeno y mando. La CUP és un procés que va des de a baix a dalt. Sí que és veritat que la CUP és un projecte fonamentalment municipalista, un projecte per a la reconstrucció social, política i econòmica dels Països Catalans. En la mateixa lògica del municipalisme sempre hi ha la generositat i la consciència d’obrir espais, com indica el seu nom d’unitat popular que implica sumar sensibilitats diferents. Per tant, estic convençut que es tracta d’una estratègia global del municipalisme de l’esquerra independentista, basat en una solidesa programàtica.

Això que està passant a Sabadell està reproduint-se arreu del país?
Sí, et podria donar molt exemples.

De vegades es mitifica en excés el que significa la unitat. La unitat no pot ser una paraula buida de contingut, sinó que ha de ser una proposta d’unitat d’acció política amb arrels sòlides, basades en la transformació social i la radicalitat democràtica. Aquesta crisi és també una crisi de les esquerres que hem conegut fins ara. Per tant, els projectes de la CUP són en clau de codi obert, però també en el contingut i la metodologia, en el què i en el com, en el procés i en el projecte. Nosaltres anem cap a esquemes d’unitat popular que no passen per cap lògica partitocràtica.

El municipalisme és un estri d’intervenció política directa al servei de les classes populars que es construeix en paral·lel i en relació dialèctica amb els moviments socials que ja estan construint un altre país des del cooperativisme, el municipalisme, el feminisme… des de les lluites obertes per millorar les condicions de vida de la gent que es donen més afora que dins de les institucions. Però és veritat que aquestes batalles es plantegen en un context de crisi profunda, de final de cicle del règim. Allà on s’expressa aquesta crisi d’una forma més salvatge, però també més determinada, és a les ciutats. És des de baix on comencen les possibilitats de democratització i de construir un nou model polític.

Quina relació té la CUP amb processos unitaris com els impulsats pel Procés Constituent i la candidatura Guanyem Barcelona?
Amb Procés Constituent estem en diàleg, en un debat permanent. De fet, hi ha una crida que es diu “crida constituent” que està oberta a la complicitat amb el Procés Constituent en un esquema d’eleccions anticipades, siguin plebiscitàries o constituents. Si existeix un espai de complicitat predilecte per construir junts és amb Procés Constituent. Nosaltres no ens hem mogut d’aquesta posició oberta. Procés Constituent té un debat intern perquè ha sortit una nova possibilitat d’aliança que es diu Podemos. Si ells volen canviar, ho trobo lícit i legítim, però tampoc se’ns ha de responsabilitzar a nosaltres. És un procés obert que encara s’haurà de configurar.

Nosaltres celebrem el naixement de Podemos, però no subordinarem el procés constituent català, que va arrencar fa cinc anys, al que passi a Madrid. Que algú ens digui que hem d’esperar que passi alguna cosa a Madrid és tornar a les lògiques de subordinació, de subsidiarietat i de negar l’autodeterminació d’aquest poble. La reforma constitucional és una vella cantarella, però a més és negar les bases tectòniques del reclam majoritari d’aquest país. El futur d’aquest país no es decidirà ni a Brussel·les ni a Madrid. El decidirà el nostre poble.

Sobre Guanyem, primer haig de mantenir un respecte sagrat a les assemblees locals de la CUP. Fa un any i mig la CUP va llençar una proposta de Trobada  Popular Municipalista (TPM) per a sumar moltes sensibilitats amb uns esquemes molt similars als que posteriorment ha plantejat Guanyem. El passat dissabte TPM va decidir seguir el passos per construir una candidatura municipalista per la ruptura democràtica sense excloure que en el futur ens posem d’acord. Tinc el màxim respecte pels companys TPM i aquesta decisió és la que val. No es pot dir que sí o no a Guanyem fins que el dispositiu polític de Guanyem estigui definit, amb programa i metodologia.

El rerefons de les dificultats no és això que s’ha dit del codi ètic, la durada del mandat o la qüestió salarial. Això no és l’element determinant, sinó la presència d’ICV. Estem a favor de dispositius polítics amplis i unitaris. Però és que Barcelona ha estat 34 anys governada per les esquerres i per ICV de forma òbvia, llarga i perdurable en el temps. Està molt bé que ara Iniciativa digui que és un escàndol que fins el novembre del 2014 no s’hagi fet el primer debat monogràfic sobre desnonaments a l’Ajuntament de Barcelona, però ells han governat fins al 2011 i tampoc ho van fer. Aleshores formen part del disseny o són còmplices de la marca Barcelona. És un debat que interpel·la a l’esquerra. Nosaltres partim de la humilitat i la generositat, però també de que si s’ha de fer una cosa nova s’ha de fer des de bases molt sòlides. No valen les presses. No s’hi val que les forces d’esquerra que han format part del règim vulguin en sis mesos arreglar-ho tot. L’esquerra té uns vicis adquirits que no els han tingut els moviments socials dels quals hauríem d’aprendre molt. Hem de saber valorar el que s’ha fet malament. Estem on estem per una crisi salvatge de les esquerres que han format part del desaguisado on estem. Quan diem això, ens critiquen que fem cultura del retret, però no és així. No es pot dir que CiU té tres persones cegues per bales de goma i Iniciativa en té quatre? Això és disparar contra la unitat de les esquerres? No, és saber de quin cicle venim i no tornar a repetir ni els errors ni els horrors del passat.

La CUP no va néixer amb la crisi. Té 25 anys d’existència i dinamitza el municipalisme alternatiu des del 2003. Estem per la unitat i per sacrificar les sigles per una unitat que no sigui un reclam publicitari ni un mite buit de contingut. S’ha de fer una esmena general sobre com han sigut les esquerres, amb les seves estructures verticals i jeràrquiques, poc deliberatives, que han oblidat durant molts anys els actors més desposseïts de la nostra societat i que estaven més obsessionats per gestionar les institucions que no en transformar la societat.

Voldria que m’aclarís la posició de la CUP respecte al 9N, tant respecte al seu suport al procés participatiu com l’expressió iconogràfica d’això amb la seva abraçada amb Artur Mas. No creu que s’ha donat la impressió que la CUP subordina la lluita social a la qüestió nacional?
Ni molt menys. Això és un disbarat i el que hi ha al darrera són càrregues polítiques bastant malintencionades. És veritat que, a la reunió de finals d’octubre, la CUP es va quedar sola a la taula amb CiU. No perquè estem a favor de CiU o per fer-li un favor a Artur Mas, sinó en defensa del nostre poble. I com es va demostrar el país va sortir a votar i a desobeir. Això ho van dir des del primer dia i pràcticament en solitari i el fet és que 2,3 milions de persones van desobeir la prohibició. No ho van fer per donar suport al govern x, a o b. Ho van fer en defensa del reclam majoritari del nostre poble. Rajoy volia treure les urnes i Mas les va posar. Nosaltres volíem un referèndum d’autodeterminació, primer ens van donar una llei de consultes no referendàries i finalment un procés de participació. Nosaltres sempre hem dit que això ha sigut una degradació amb dues limitacions: les que posava l’Estat espanyol demofòbic i les que posava el govern de la Generalitat que es va tirar enrere i es va arronsar. Però qui va donar validesa política i democràtica al 9N era l’Estat espanyol. Ara òbviament hem de reclamar unes eleccions constituents per obtenir un mandat democràtic que ens permeti avançar cap a la plena llibertat política i cap al dret d’autodeterminació dels pobles. A mi em sorprèn que hagi esquerres que no defensin el dret d’autodeterminació.

Respecte a l’abraçada, em sembla un dels mals de la societat de l’espectacle i de la banalització. Com ja he dit no penso demanar perdó per ser com sóc. Veníem d’uns dies molt difícils, tots pendents de les actuacions judicials i policials de l’Estat espanyol. En aquell moment, un quart d’hora abans de comunicar-nos que havíem superat la barrera política i social dels dos milions de vots. És cert que la CUP es va agafar a la taula del 9N, des d’una vocació unitària, perquè se li estava donant la paraula a la ciutadania. Hi ha gent que ha fet certes comparacions: això és com si Pablo Iglesia s’abracés a Mariano Rajoy. Home, si Rajoy diu que fa un referèndum sobre monarquia o república i el Constitucional li prohibeix, Rajoy diu desobeeixo i poso les urnes, resulta que és un èxit i participa un 39 per cent del cens electoral, ja veuríem si s’abraçarien, s’encaixarien o ho celebrarien. A vegades hi ha un reduccionisme absurd, un simplisme polític que també passa per negar la humanitat. Abans de ser militant polític sóc persona. Quan parlem de nova forma de fer política, hem de deixar de banda criteris testosterònics, cridaners i destralers. Reivindico una forma de fer política honesta, sincera i que no negui les emocions. Sóc molt poc masculí en aquest sentit.

A Espanya es percep un procés de canvi que s’expressa amb l’ascens de Podemos. La CUP deixaria entre parèntesi la seva reivindicació independentista si a Espanya hagués un moviment de ruptura amb la monarquia i cap a la Tercera República?
No, però amb la mateixa lògica compartida, còmplice i coordinada amb el discurs de Podemos. Un dels fraus i de les hipoteques del règim del 78 és la negació del dret d’autodeterminació i això es fonamental. Una hipoteca que ve de la dictadura i el cos militar franquista que imposà a la Constitució. Nosaltres celebrem la irrupció de Podemos. Fins i tot, quan no ens presentàrem a les europees, la CUP va dir que es votin opcions que defensin el dret a decidir i que estiguin a l’esquerra contra la troika. Això en el mapa polític era o EH-Bildu o Podemos. El que hem notat és que, aquest segon punt fundacional de Podemos que era el dret a decidir dels pobles, ha anat caient i ha anat desapareixent. Perquè el dret a decidir dels pobles cotitza poc a l’esquerra espanyola.

S’ha d’entendre que hi ha dos processos constituents: el català i el d’àmbit estatal. El català ve d’una trajectòria com a mínim de vuit anys i el estatal ha nascut amb la irrupció electoral de Podemos. Una cosa és guanyar electoralment i una altre guanyar políticament i socialment. Nosaltres, amb tota la complicitat, tenim moltes coses compartides amb Podemos com el discurs contra la corrupció. Del discurs socioeconòmic diria que no, doncs nosaltres partim d’un projecte anticapitalista clar i Podemos aquesta setmana ha presentat un projecte socialdemòcrata… Això no exclou res, podem caminar junts. Però el que exigim és respecte per a la igualtat política d’aquest poble. No neguem que ens seguirem relacionant no només amb els nostres veïns i veïnes i amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, però d’igual a igual. Des de la recuperació de la nostra llibertat i sobirania política que, res ni ningú, tampoc Podemos, ens pot negar. Podemos no pot dir que la llibertat política del poble català depèn d’una reforma constitucional, perquè en si mateix ja som un subjecte polític.

Per tant, màxima complicitat, però deixant clar que aquí no només hi ha un demos,  un subjecte polític i una única sobirania, sinó que hi ha demoi. És a dir, diversos subjectes polítics en plural, perquè també tenim el conflicte basc i un encaix amb l’Estat espanyol que és incapaç, encara avui, de reconèixer el seu caràcter plurinacional, plurilíngüístic i pluricultural. Per tant, relacions confederals, lliures entre iguals amb la resta de l’Estat i amb tot el sud de la Mediterrània. Si, de fet, hem de combatre junts a la troika, al racisme d’Estat i la frontera de Melilla. Els considero companys de viatge. Ara, demanem per nosaltres el que demanen per a ells: més democràcia allà i més democràcia aquí.

Vostè presideix la comissió parlamentària d’investigació sobre el cas Pujol. Creu que hauria de comparèixer Artur Mas que havia estat conseller d’Obres Públiques, d’Economia i conseller en cap al final de l’era Pujol?
Sí que hauria de comparèixer. De fet, la CUP va votar a favor de la seva compareixença. Jo presidiré aquesta comissió si s’aixequen els vets. Si no dimitiré. En el cas d’en Mas hi ha una doble vessant. Una derivada de l’exercici de les seves responsabilitats passades, hem de tenir en compte que una comissió d’investigació no és un condemna. Hi vas per explicar el que saps i el que no saps. També perquè, fa un any i mig, va presentar 51 mesures contra la corrupció i ens agradaria saber com s’han desplegat i com s’han desenvolupat. L’altre és que hi ha gent, forces de la dreta espanyolista, que el vol convocar per barrejar-ho tot. L’altre dia el diputat d’ERC, Oriol Amorós, va fer una intervenció molt bona davant Quico Homs. Li va dir: li sembla correcte que a una comissió que investiga les pràctiques de corrupció en els últims anys no vingui Prenafeta, no vingui Macià Alavedra, no vingui Piqué Vidal, no vingui Javier de la Rosa? I la resposta: vostès han votat en contra que vingui Carod-Rovira. És a dir compara Prenafeta, imputat al cas Pretòria per tres delictes concrets, amb l’exvicepresident Carod-Rovira. Això em sembla una barbaritat.

Mas no està imputat per cap delicte. S’ha d’anar en compte, per suposat que s’han d’establir responsabilitats polítiques i voldríem que comparegués. Però tampoc al tum-tum i dispara que todo queda. I ho dic des de l’antagonisme polític absolut amb Artur Mas. Abans hauria de donar resposta Felip Puig. Pesem que és una comissió fonamental perquè intenta escatir en una de les tres crisis que vivim, la crisi político-democràtica provocada per la metàstasi de la corrupció i que el president de la Generalitat té molt a dir. Sobretot en la part de com ho evitarem en el futur i en la part de la mirada retrospectiva. Pitjor que la corrupció és la impunitat de la corrupció. Aquest mateix govern, fa un any i mig, pactava amb la Fiscalia l’indult del cas Pallerolls. Però hi ha una gradació. No és el mateix un senyor Bustos o un senyor Daniel Fernández, que estan imputats i a punt d’anar a judici, que una persona que no té cap càrrec en contra, malgrat ostentar la major responsabilitat política i institucional d’aquest país. Per tant, només per això hi hauria de venir a explicar la seva opinió.

La CUP vol arrelar-se en la classe treballadora. No resulta el discurs independentista difícil un impediment per implantar-se entre una classe obrera majoritàriament castellanoparlant i que no simpatitza gaire amb la independència?
La seva pregunta planteja tres qüestions molt interessants. Una l’autocrítica, imprescindible en una força d’esquerres. La CUP és un projecte municipalista que fa dos anys que ha arribat al Parlament i que té moltíssima feina pel davant. L’altre que la CUP es deu al carrer, ve del carrer i retorna al carrer; per tant, la composició de classe de la CUP està bastant clara. Tots som precaris i tots patim la crisi, no dels últims cinc anys. Nosaltres com a generació vivim la crisi de la precarietat des del 1994, quan els sindicats oficials van pactar la reforma i la incorporació al mercat laboral de les ETT’s. Un sindicalisme oficial que s’ha oblidat dels sectors més desposseïts.

Finalment, és que nego la major. Hi ha qui voldria des de l’espanyolisme, amb la guerra immisericorde contra la immersió  lingüística, intentar confrontar dues comunitats. Si alguna cosa té l’actual procés polític català és la clau democràtica. Aquí ningú està discutint si la identitat és tal o qual, si tenim un passat mític o uns ancestres mitificats. Penso que estem en un esquema molt postnacional on la catalanitat es viu de moltes maneres.

Però si analitza les dades de la CUP a Sabadell veurà que al Centre, on viuen les classe mitjanes, obté molt bons resultats, mentre que als barris dels treballadors aquests són força més discrets.
La CUP entra al Parlament per Barcelona. És cert que la CUP arriba a un espectre social molt ampli. Però això em planteja a dues reflexions. Una referida a la crisi la política i a la despolitització que ha afectat fonamentalment a les classes populars. Allà on hi ha CUP´s, allà on hi ha moviments socials, allà on hi ha cooperativisme, allà on hi ha municipalisme alternatiu aquesta contradicció està absolutament resolta i superada. De fet, és una reivindicació d’autodeterminació en clau laica, d’un sol poble. On hi ha lluites anticapitalistes, lluites socials, lluites populars obertes s’entén molt més que aquest procés cap a la plena sobirania és un procés per canviar-ho tot. Feina? La CUP té un tres per cent del vot. Ho dic perquè de vegades sembla que nosaltres som els responsables de la crisi de les esquerres, quan precisament hem nascut contra la crisi de les esquerres.

Hi ha un altre element que sovint s’oblida i que em fa molta ràbia. Agafes la demoscòpia i resulta que com més d’esquerres més independentista. Avui del 55 per cent que està a favor de la independència, el 70 per cent es declara d’esquerres. Lluís Cabrera, dels altres andalusos, ha fet la millor i més contundent crítica del pujolisme, com a sistema integral de poder, que construïa un discurs paternalista, falsament acollidor i segurament a base de xecs. Aquí el què ens iguala amb les que venim d’Extremadura, d’Andalusia, de Castella… és la lluita que ens projecta com a ciutadans lliures i iguals i que ens projecta cap a la plena sobirania. A mi, i penso que és un signe important de que no hi ha fractura, els únics que em diuen xarnego són els editorialistes d’ABC que es fixen obsessivament en el meu cognom i en els meus orígens, amb un supremacisme racial vergonyant i que ja m’han dedicat tres o quatre editorials dient que és una vergonya que un Fernández sigui independentista. Per a mi això és la clau de volta de tot. Finalment que els García i els López al costat dels Fabra i els Baradell estem construint junts aquest país és la derrota final i definitiva del franquisme.

Fotos: David B.