La societat actual és tan complexa que de vegades és força complicat analitzar-la en el seu conjunt. De fet, quan alguns sociòlegs parlen de la “societat del segle XXI” no se n’adonen que existeixen centenars o milers de col·lectivitats que s’escampen pel nostre planeta. Cada una d’elles es representa a ella mateixa i, malgrat el món globalitzat, no s’haurien de ficar en el mateix sac. Sembla que el poder de les xarxes socials, Internet, telefonia mòbil i d’altres mitjans de comunicació ho abasta tot, però segurament aquest fet no és real.
Que el planeta està malalt és una realitat. El canvi climàtic és ja irreversible i ens afectarà a tots de maneres que anem coneixent lentament. No hi ha una unitat global per tal de salvar o minorar els efectes de l’acció de l’home i per tant tot aboca al desastre. Els països desenvolupats pateixen una greu crisi econòmica i als grans monopolis només els interessa salvar els seus comptes, mentre que els països en vies de desenvolupament demanen pas i pensen més en els beneficis immediats que en el futur de la seva població. El cas més greu és el de la Xina, on la contaminació mata més de mig milió de persones l’any, sense que les autoritats facin absolutament res, veient que el PIB augmenta cada vegada més.
Tot plegat i malgrat la necessitat d’una feina conjunta, van sortint estudis sobre la felicitat humana a nivell individual. Sorprèn la quantitat de llibres d’auto-ajuda, pàgines web i publicacions que d’una manera o d’una altra volen endinsar-se en el cervell humà i trobar la desitjada felicitat. En les últimes setmanes han sortit a la llum estudis sobre els països més feliços del món. No és tasca fàcil mesurar un índex d’aquest tipus. Suposo que ho fan amb enquestes, tenint en compte el PIB i amb d’altres variables que ignoro. Tot plegat per arribar a la conclusió que la major felicitat la tenen els ciutadans del nord d’Europa, Dinamarca, Noruega i Suècia, mentre que en els últims llocs d’una llista de 50 països, s’hi troben Guatemala, Equador, Malta i Bolívia. Espanya, en el lloc 38.
Sembla que hi ha una dèria constant per etiquetar un terme ja de per sí complicat. La felicitat personal és molt difícil d’aconseguir, i ja no en parlem de la global. L’estat de felicitat pura és tan inassolible que és una gran fal3làcia voler enganyar-nos amb proclames i textos irreals. L’absurd arriba de la mà de l’ONU, que al 2012 va instaurar el dia 20 de març com el dia Internacional de la Felicitat. Una extravagància com una altra doncs és semblant a posar nom a un problema sense fer res per solucionar-ho.
La prudència s’imposa en aquest assumpte i cal ser cautelós a l’hora de donar consells perquè algú aconsegueixi el màxim de felicitat possible. Tots sabem que de petits moments se’n fan grans estats de satisfacció. Precisament la majoria dels estudis acaben dient que la felicitat es troba dins un mateix, valorant més allò que es té que no pas allò que es desitja. En aquesta línia, el Papa Francesc també s’ha afegit a la moda de recomanar accions per tal d’assolir-la. Amb coherència i reserva defuig de la temàtica religiosa per proveir-nos d’elements completament humanistes i que poden lliurar-nos un alè d’esperança en aquest món d’avarícia i de manca de valors. Aspectes com tenir cura de la natura, respectar aquells que pensen diferent, oblidar-se ràpidament d’allò que és negatiu, jugar amb els nens, compartir els diumenges amb la família, donar-se als altres i viure i deixar viure, són emprats pel Sant Pare com un efectiu bàlsam contra la infelicitat.
La proposta més estrafolària ve de la mà del Wellington College, un col·legi privat situat a l’oest de Londres que pretén donar lliçons de felicitat. Partint de la base que només seran professors i professores de religió els que portaran a terme aquesta tasca, la proposta ja neix, com a mínim, coixa. Em costa creure que una escola pugui redactar i definir els aspectes que envolten la felicitat personal. La incidència de la família, dels amics, de la televisió i d’altres factors pot ser diferent en cada persona i, per tant, afectar de manera desigual a les felicitats individuals. Pretendre fer feliços uns alumnes amb unes classes davant una pissarra és tan absurd com fals. No només això, la incongruència és tan brutal que segons paraules d’un mestre d’aquesta escola britànica “la celebritat, els diners i els béns són sovint els principals obstacles per als joves. Els nostres nens necessiten saber que pel fet de que les societats es facin més riques, aquestes no són ni de lluny les més felices”. Fundat al 1853, la quota trimestral al Wellington College és de 8.850 euros per a un alumne extern i de 11.068 euros per a un d’intern. Sense comentaris.
Crec que amb aquest exemple només puc arribar a la conclusió de que, com diu encara el meu pare, la motxilla de la felicitat és aquella que portem a la nostra esquena i s’omple de petits instants meravellosos. A cadascú de nosaltres, i només a nosaltres, correspon omplir-la d’allò que veritablement ens transformi i modeli la nostra personalitat i buidar-la quan elements negatius ens impedeixin caminar endavant.
