David Monteagudo va néixer a Galícia fa 54 anys, però quan era ben petit va venir a viure a Catalunya. Treballava en una fàbrica de cartonatge i gaudia de la lectura, i va ser en fer els 40 anys que va decidir posar-se a esciure. Gairebé vuit anys després, l’editorial Acantilado li va publicar la seva primera novel·la, Fin, que va ser tot un èxit de ventes i es convertir en pel·lícula.

Aquest dijous ha presentat al Librerío de la Plata Invasión, el seu cinquè llibre, que veu la llum després d’una profunda crisi d’inspiració de l’autor. En parlem amb ell abans de presentar-lo a Sabadell.

Després de l’èxit inesperat del primer llibre, que ve tan de cop? Hi ha més pressió?
Sí, hi ha molta pressió. Molta gent diu que tenir tant èxit en el primer llibre és una maledicció, perquè és molt fàcil que et bloquegis quan intentis tornar a escriure. La sort que tinc és que ja tenia obres escrites anteriorment, perquè quan em van publicar el primer llibre feia gairebé deu anys que estava escrivint i anava acumulant obres. Tot i que va arribar el bloqueig, gràcies als llibres escrits anteriorment vaig poder seguir.

Tenir èxit sobtadament té més desavantatges que avantatges?
Jo crec que sí, i més quan és amb el primer llibre perquè la fama, les entrevistes i els viatges arriben molt de sobte i et bloqueges. Jo he estat gairebé cinc anys sense escriure una altra novel·la, ho intentava però no era capaç, només feia algun relat. Una novel·la no l’he tornat a escriure fins ara, amb Invasión, i veure que sí que sóc capaç d’escriure una novel·la que agradi i tingui èxit m’ha tranquil·litzat molt.

Quan tens una crisi d’idees què se’t passa pel cap?
Un dubta d’un mateix, però el que jo tenia era sobretot una certa por a haver donat tot el que podia de mi mateix i que ja no fos capaç d’escriure amb les mateixes ganes i naturalitat amb que escrivia les primeres novel·les. També hi ha por a no trobar el llenguatge de l’escriptor de veritat i por de perdre la màgia d’abans, però quan t’hi poses de veritat te’n pots sortir. En aquesta primera crisi meva, quan m’hi vaig posar va anar tornant tot a poc a poc, tant el vocabulari com les idees més generals.

Com se surt d’una situació de bloqueig?
Has de plantejar-te una disciplina molt forta i molt estricta. N’hi ha que diuen que has d’aprofitar per escriure quan estàs inspirat, però això són tonteries, potser la inspiració no arriba mai. El que has de fer és posar-te a treballar i les coses sortiran. Al principi costa, les paraules no surten amb facilitat i això provoca una sensació de por, però quan t’ho planteges de veritat acaba sortint tot.

En quin moment decideixes que et vols dedicar a l’escriptura?
En el meu cas va ser una cosa que es pot marcar molt concretament: quan vaig fer 40 anys vaig decidir posar-me a escriure. La meva relació amb la literatura era forta però simplement com a lector, des de ben petit que m’agradava llegir, però ni les meves activitats professionals ni les personals tenien res a veure amb la lectura. Tot i això, la literatura sempre era allà, com un repte, i quan vaig fer 40 anys vaig decidir provar-ho. Em vaig marcar un límit de deu anys per aconseguir-ho, si no tenia clar que ho deixaria. Per sort, quan tenia 47 anys em fan publicar el primer llibre.

Quan et truquen per dir-te que la pel·lícula s’adaptarà al cinema, sents por per si no va bé i et repercuteix?
No massa, perquè el cinema era una cosa que no em preocupava massa, considero que la literatura i el cinema són dos mons completament diferents. Jo he de demostrar que sóc bo escrivint llibres, i des del primer moment tenia clar que ells farien el que volguessin amb la meva novel·la i a mi no em preocupava massa. La meva tranquil·litat com a escriptor ve perquè estic segur de com escric, una versió cinematogràfica és molt diferent i és una cosa que no pots controlar.

Una vegada vas dir que els teus llibres tenen una ambigüitat que permet interpretacions oposades. Vol dir això que segons el lector el llibre té un argument determinat?
Sí, l’ambigüitat que tenen gairebé tots els meus textos és constant i intencionada. Tot el joc que hi ha té una tensió argumental, Invasión es basa en saber si el què passa al protagonista només està en la seva ment o és un fenomen exterior. Això és intencionat, i el que passa llavors és que el llibre té moltes lectures. Aquesta situació es dóna també quan fas servir l’element fantàstic, perquè són llibres que es desenvolupen en un ambient molt quotidià i quan hi introdueixes alguna cosa sobrenatural dóna lloc a moltes interpretacions diferents. A Invasión es pot prioritzar el tema psicològic, però també hi ha interpretacions més literals que consideren que és un llibre de ficció. Tot i això, la que a mi m’agrada més és quan veuen el què passa de manera existencial, com les novel·les de l’estil de Kafka.

Llavors, amb quin gènere classificaries els teus llibres?
A mi no m’agrada posar classificacions i etiquetes, i en la meva literatura no crec que se’n puguin posar. El gènere té uns esquemes molt tancats que es repeteixen sempre i que busquen els lectors, i si els hi dones una altra cosa els desconcerta. Jo sempre surto d’això, per això no puc classificar els llibres. Trenco barreres entre gèneres i això m’agrada, perquè algú comença el llibre creient que serà una cosa i després el canvi el sorprèn.

Foto portada: Monteagudo, al LibreRío de la plata. Autora: Dihör.