CARTES DELS LECTORS
Elena Martínez, plataforma Que no pase más
Sembla contradictori referir-te al sector sanitari i no parlar d’humanitat, però quan llegeixes noticies com la publicada per aquest diari el passat dia 15 (més info. ‘Un nadó de dos mesos pateix cremades‘) és quan t’adones que per desgràcia, no totes les persones que treballen en dit sector volen un bé per a les persones. Perquè si no, seria impossible negar la realitat com sembla que està fent el Parc Taulí davant el cas del nadò de dos mesos al qual se li va cremar un braç degut a un error mèdic.
Les justificacions que ha buscat el Parc Taulí davant d’aquest fet són del tot deplorables: descarten que hagi hagut cap negligència i diuen que “es tracta d’un efecte advers amb conseqüències per al pacient” i “que els errors passen per una serie de circumstàncies, de vegades perquè els envasos són molt similars o perquè s’han canviat de lloc”. Déu n’hi do. Sembla que aquestes declaracions estiguin molt més per la labor d’afavorir el corporativisme i alimentar la voracitat de les asseguradores que no pas la de demanar disculpes, reparar el dany i posar en marxa els protocols necessaris per tal que això no torni a passar mai més.
No ens tracteu d’idiotes, si us plau. És evident que hi ha hagut un error, hi ha hagut una negligència que ja es veurà si aquesta ha estat dolosa o no, però que òbviament ha comportat un dany que necessàriament per justícia i humanitat, hauria de ser rescabalat. Tota activitat professional de risc, com és la majoria de la pràctica que mou el sector sanitari, comporta assegurances obligatòries, la finalitat de les quals és, principalment, guarir a les víctimes de negligències mèdiques del dany tant físic com moral que s’hagi pogut cometre. Per tant, la direcció de la corporació sanitària hauria de vetllar i col·laborar en el reconeixement del dany per tal que les assegurances complissin amb la seva finalitat i deixar d’intentar desviar l’atenció cap a un altre lloc.
Els governants volen emmirallar-se en Europa per a moltes coses i en canvi, pel que respecta a les negligències mèdiques, s’estimen més viure de cul a ella. En aquest país no existeix cap organisme oficial que recompti el número de casos de negligències mèdiques que es produeixen. Així, els nostres governs no destinen suficients recursos públics a l’estudi, a l’anàlisi i a la investigació per tal que els errors o negligències es puguin minimitzar al màxim. S’estimen més fer veure que res ha passat, seguir alimentant l’aparença que els metges són semidéus i que han de rebre únicament l’aplaudiment i lloança dels seus pacients.
Però resulta, que com en tota professió, hi ha professionals sanitaris que mereixen una gran ovació i altres que no. I seria millor per a tothom, per als pacients, però també per a metges i metgesses, infermers i infermeres i la resta de professionals del món sanitari que volen fer prevaldre el sentit el ètic i humà per sobre de qualsevol altra circumstància, que tinguessin el suficient recolzament i suport per denunciar aquelles praxis que succeeixen al seu voltant i amb les quals no estan d’acord. Així és com ho fan en altres països del nostre entorn immediat, i és la pràctica que està ajudant a baixar el número d’errors mèdics i sobretot, com apunten alguns informes, la seva gravetat. Però sabem que per desgràcia en aquest país encara estem lluny d’aquesta pràctica, i aquells professionals que s’atreveixen a denunciar un error mèdic posen en joc el seu prestigi i el seu lloc de treball i, òbviament, la majoria d’ells s’estimen més callar.
En aquest context de negar realitats, sumant-t’hi les bestials retallades en recursos humans i materials que estem patint en l’àmbit de la salut pública d’aquest país, les negligències mèdiques únicament podran fer que augmentar. I a les víctimes, sense el suport de l’Administració, únicament els seguirà quedant la via de denunciar i iniciar la via judicial que en la majoria de casos es preveu costosa, llarga i dolorosa.
