Hi ha nits que semblen un punt de trobada de passat, present i futur. El calendari s’atura, respira, i l’aire es torna fi com el fil d’un fanalet. La nit del 31 d’octubre és, arreu, una d’aquestes escletxes: un llindar antic on les cases encenen llums, els carrers s’omplen d’olor de fruita seca i cera, i els noms dels qui ja no hi són són dits en veu baixa, com si tornessin a asseure’s a taula. Parlem de por i de carbasses, sí; però, sobretot, parlem d’amor que persisteix i d’una memòria que fa via entre generacions.
El batec celta: Samhain i l’eco d’un món porós
Abans que el Halloween fos disfressa i caramels, hi havia el Samhain, l’antiga festa celta que marcava el final de la collita i l’inici de la foscor hivernal. La nit que va del 31 d’octubre a l’1 de novembre s’imaginava com un pont: les fronteres entre mons es feien primes i els avantpassats passejaven prop de les llars. S’hi encenien fogueres per protegir-se i per guiar els esperits. Les llars cobejaven una llum a la finestra —com un far— i un tros de pa a la taula, per si alguna ànima amiga trobava camí de retorn. A Irlanda encara ressonen aquests gestos sota la pell de la festa moderna: quan un infant demana llaminadures, hi viu, discret, l’antic intercanvi amb el més enllà.
Mèxic: l’altar que és casa
A milers de quilòmetres, Mèxic prepara, a tocar d’aquesta data i durant l’1 i el 2 de novembre, un Día de Muertos que no és cap solemnitat muda, sinó celebració. A cada llar, un altar reuneix fotografies, espelmes, aigua per la set del camí, pa de mort i cempasúchil, la flor taronja que fa de sol a la nit. S’hi posen menjars preferits, com si els estimats poguessin tornar un instant “a fer-ne un tast”. La mort —aquí— no espanta: s’hi conversa, se’n fa art i poesia, s’hi riu amb cranis de sucre, perquè el record sigui alegria compartida i no pedra al pit. És una manera de dir que ningú mor del tot si algú el recorda pel nom.
La Mediterrània propera: Tots Sants, castanyes i cementiris encesos
A casa nostra, la vigília del 31 i Tots Sants han teixit un mapa d’hàbits que van de la cuina a la plaça i de la plaça al cementiri. Hi ha la Castanyada, amb castanyes i panellets, i hi ha la visita pausada als nínxols, flors fresques i llaços, espelmes que cremen com una conversa antiga. A Sabadell, com a tants llocs del Vallès i del país, el primer de novembre és un matí de passos lents: hi tornen famílies senceres, amb infants que aprenen a pronunciar cognoms com qui aprèn un arbre genealògic. A l’horabaixa, el cementiri és una constel·lació: cada llum, una història.
Filipines, Polònia, Portugal: el mosaic de la llum
A Filipines, l’Undás (l’1 i el 2 de novembre) és gairebé un pícnic de record: es netegen tombes, s’hi menja plegats, s’hi duen guitarres. A Polònia i a altres països d’Europa de l’Est, els cementiris esdevenen mars de fanalets, carrers de vidre i flama on sembla que caminem dins d’un cel baix. A Portugal, el Dia de Todos-os-Santos conserva el costum del Pão-por-Deus, els infants que truquen a les portes i reben pa o dolços, una forma de caritat que ressona amb el gest d’oferir als que vindran.
Quan el calendari canvia de data però no d’ànima
Hi ha rituals que no cauen exactament el 31 d’octubre però que parlen la mateixa llengua. Al Japó, l’Obon d’estiu encén fanalets i danses (bon odori) per acomiadar els esperits que han vingut a visitar. A Madagascar, la famadihana —el “gir dels morts”— reuneix famílies per retocar sudaris, dansar i renovar promeses als avantpassats. I a la Xina i el món sinòfon, el Qingming de primavera convida a netejar tombes i a portar menjar, teixint la mateixa idea: la memòria és un acte present.
Totes aquestes formes, tan diferents, comparteixen tres fils: llum, menjar i paraula. Encesa una espelma, és com si obríssim una finestra; parat un plat, és com si demanéssim a algú que torni una estona; dit un nom, és com si el món s’endrecés. El 31 d’octubre —i els dies que l’embolcallen— és la gramàtica d’aquesta persistència.
El sentit de la nit: estimar és recordar
Podem explicar la nit del 31 d’octubre amb mites, amb història o amb folklore. Però, al fons, el que hi ha és una pedagogia del dol: el reconeixement que la pèrdua no es guareix esborrant, sinó integrant. Els rituals —des dels altsar altars fins a posar flors a una làpida— són tecnologies de l’ànima: donen forma al que costa dir, transformen l’absència en presència compartida, converteixen la por en gest i la tristesa en camí.
Aquesta nit, a cada lloc del món, algú es detindrà davant d’una fotografia i hi veurà la seva vida continuada. Algú posarà música, llegirà una carta, encendrà una llumeta. Algú dirà: “T’enyoro”, i el buit serà una mica menys fred. La memòria no és una estàtua: és un verb.
Una mirada des de Sabadell
A Sabadell, ciutat de treball i teixits, la tradició de Tots Sants continua fent que el cementiri sigui una aula d’història íntima. Hi aprenem a parar el temps, a reconèixer-nos en els cognoms de les làpides i en les feines dels qui ens han precedit. Potser la ciutat ja no fa soroll de vapors, però la xarxa de mans persisteix: treballa, estima, recorda.
I aquí, discretament, s’hi insinua la nostra manera d’entendre el comiat. A Sabadell i voltants, hi ha equips que —amb sensibilitat i modernitat— ajuden les famílies a teixir rituals que tinguin sentit: cerimònies a mida, paraules que abracen, espais per a la memòria. És el que inspira, humilment, la tasca de Torra, Serveis Funeraris: estar “Al Teu Costat” perquè cada 31 d’octubre (i cada dia) la llum del record no s’apagui i l’amor no s’acabi amb la mort.
