A cavall entre dos segles, en una ciutat que s’obria pas cap a la modernitat, la manca d’aigua amenaçava el creixement industrial i urbà de Sabadell. Era l’època de grans canvis socials, de la consolidació del teixit tèxtil i de la necessitat urgent d’infraestructures capaces de sostenir una ciutat en plena expansió. En aquest context històric, emergí la figura de Francesc Izard i Bas (1872-1957), enginyer industrial sabadellenc que amb la seva visió tècnica i compromís ciutadà va contribuir decisivament a transformar la ciutat.
Els primers anys: formació i compromís
Nascut en el si d’una família d’arrel industrial, Izard va estudiar a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, on es va graduar amb mencions destacades. La seva carrera professional començà a la Maquinista Terrestre i Marítima, però no tardaria a integrar-se al taller mecànic familiar, Successors de Francesc Bas. Allà, va impulsar la modernització de la producció, implementant tècniques innovadores en metal·lúrgia i maquinària tèxtil, fet que ja evidenciava el seu interès per l’eficiència i la millora contínua.
Però Izard no es limità a l’àmbit empresarial. Va entendre que la transformació de Sabadell requeria una implicació activa en els afers públics, i així va ser com va entrar a formar part de l’Ajuntament com a tinent d’alcalde de Foment.
La gran obra: portar l’aigua a Sabadell
La manca de recursos hídrics era una problemàtica crònica. Els pous particulars i les fonts naturals no eren suficients per abastir una ciutat que, amb la seva indústria bategant fortament, reclamava un subministrament d’aigua estable i eficient.
Francesc Izard i Bas va concebre el projecte d’elevar les aigües del riu Ripoll fins al nucli urbà. Aquesta solució tècnica innovadora donaria lloc a una de les obres més emblemàtiques de Sabadell: la Torre de l’Aigua.
Construïda entre 1916 i 1918, la Torre de l’Aigua —projectada per l’enginyer Lluís Homs i amb l’aportació estètica de l’arquitecte municipal Josep Renom— fou una proesa d’enginyeria. De formigó armat, una tècnica innovadora en aquell moment, l’estructura de 50 metres d’alçada podia emmagatzemar 300.000 litres d’aigua. El seu perfil imponent, encara avui visible des de diferents punts de la ciutat, no només solucionava un problema essencial, sinó que es convertia en símbol del progrés.
Més enllà de l’aigua: urbanisme i indústria
La tasca d’Izard no es limità al subministrament d’aigua. Va ser artífex de múltiples iniciatives industrials i urbanístiques: des de la construcció de fàbriques com Manufactures Carol fins a projectes d’infraestructura ferroviària, com la proposta del túnel per al tren elèctric per sota del nucli urbà —una idea avançada al seu temps, que pretenia minimitzar l’impacte sobre la vida ciutadana.
El seu enfocament transversal, que combinava l’enginyeria, la indústria i l’urbanisme, reflectia una manera de concebre el progrés no com una successió d’obres aïllades, sinó com un teixit integrat pensat per perdurar.
Reconeixement i llegat
La ciutat va reconèixer en vida la tasca d’Izard: l’any 1915, Sabadell li dedicava un carrer, un honor excepcional per a un ciutadà viu. Una distinció merescuda per a qui havia contribuït de manera tan decisiva al desenvolupament de la ciutat.
Avui, la Torre de l’Aigua continua sent un símbol inconfusible de Sabadell, testimoni silent d’una època de canvis profunds i del paper fonamental de figures com Francesc Izard i Bas, que amb la seva visió i tenacitat van elevar no només l’aigua, sinó també l’ànima d’una ciutat.
Com Francesc Izard va entendre el valor de construir per perdurar, a Sabadell institucions com Torra, Serveis Funeraris segueixen apostant per una visió de servei i respecte a la comunitat, posant al centre la memòria, la continuïtat i el llegat de les persones.
Foto portada: Francesc Izard i Bas.
Pingback: La formació de la Falange Española a Sabadell