Aquí es plantegen les qüestions de les responsabilitats de la lluita política i la batalla jurídica sobre la titularitat de la Caserna que s’ha arrossegat durant 28 anys, d’Antoni Farrés a Marta Farrés.
Coincidint amb la festivitat de la Mercè, el president de la Generalitat de Catalunya, l’alcaldessa de Sabadell i el delegat del govern a Catalunya, en representació de les tres administracions implicades, anunciaren el tancament d’una batalla política i una llarga sèrie de contenciosos jurídics sobre la propietat i l’ús de la caserna de la Guàrdia Civil a la Gran Via. Un plet que s’arrossega des fa 28 anys.
Salvador Illa, president de la Generalitat, està realitzant una gira per les principals ciutats catalanes, amb la vista posada en les municipals del proper mes de maig que prendran la temperatura política del país. El PSC sempre s’ha presentat com un partit “municipalista” i el poder local ha estat i és un dels pilars més sòlids de la seva implantació política i territorial.
De fet, les alcaldies han estat un viver dels seus quadres i dirigents als governs catalans i estatals. Des de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, José Montilla de Cornellà o Salvador Illa que ho havia estat de la Roca del Vallès, Núria Parlón de Santa Coloma de Gramanet o Eva Menor de Badia del Vallès.
De Farrés a Farrés
El contenciós per la titularitat de la Caserna de la Guàrdia Civil arrenca l’any 1998, quan l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés Sabater, d’ICV, l’extinta formació ecosocialista, i el director general de la Guàrdia Civil, Santiago López Valdivieso, del PP, signaren un conveni mitjançant el qual l’institut armat, depenent del Ministeri d’Interior, revertia la titularitat de la Caserna a l’Ajuntament de Sabadell que ho destinaria a equipament sanitari i educatiu. En conseqüència, l’alcalde Farrés va inscriure la Caserna al Registre de la Propietat com a part del patrimoni municipal.
Vist en perspectiva, han passat 28 anys perquè, ara, sota l’alcaldia de Marta Farrés Falguera, es torni a la casella de sortida al reafirmar-se la titularitat municipal de la Caserna. La situació creada pel fet que les tres administracions implicades (local, autonòmica i estatal) estiguin governades pel mateix partit socialista ha facilitat extraordinàriament l’operació. Així les coses no hi havia excuses per desencallar el tema. Aquí, s’ha de mencionar la tasca entre bastidors de Francisco Aranda Vargas, diputat socialista a Madrid i parella de l’alcaldessa.
S’ha de tenir present que la compra dels terrenys de la Caserna i la construcció de l’edifici (inaugurat el 1913) havien estat sufragats per l’Ajuntament i un grup d’industrials i cedits gratuïtament a la Guàrdia Civil amb l’objectiu de reprimir al combatiu moviment obrer sabadellenc que havia mostrat la seva força a la Setmana Tràgica (1909). Així es recordava, en la resolució de l’ajuntament franquista del 1944, en temps de l’alcalde Jose Maria Marcet Coll, segons la qual la propietat de la instal·lació tornaria al municipi si la Benemèrita ho abandonava.
Responsabilitats polítiques
El fet que durant 28 anys aquest equipament hagi estat abandonat i degradant-se, sense una utilitat per a la ciutat, planteja la qüestió de les responsabilitats polítiques. Aquí tot assenyala inequívocament a l’alcalde socialista Manuel Bustos Garrido.
La reversió de la titularitat de la Caserna al municipi no hauria tingut problemes si, el 2004, en els anys de creixement de la bombolla immobiliària, el ple municipal no hagués aprovat la modificació del Pla General. Un canvi mitjançant el qual es segregava l’espai de les cavalleries de la Caserna (1.700 metres quadrats) per construir-hi pisos de luxe. Malgrat que pertany al mateix partit, el ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va defensar els interessos de l’Estat o, segons es miri, la seva part en el pastís de les plusvàlues de l’operació, estimades en 11 milions d’euros. Per reconduir la situació, Bustos i Rubalcaba signaren el 2006 un conveni -diguem-ne compensatori- pel qual l’Ajuntament havia de pagar a l’Estat 3 milions d’euros i cedir 5.000 metres quadrats a Sant Pau de Riu-sec. Aquest conveni i la promoció urbanística van quedar aturades pel contenciós-administratiu interposat pels grups de l’oposició a Bustos (CiU, ICV-EUiA, Entesa per Sabadell i ERC) amb l’argument que no s’havia de pagar res per un immoble que ja era de titularitat municipal.
Així estaven de paralitzades les coses quan, després de l’esclat del cas Mercuri, va arribar al govern municipal el quatripartit d’esquerres. L’any 2018, amb el suport de CiU i l’aval de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, l’equip de govern va portar al ple municipal la invalidació el conveni del 2006 que comportava la pressa de possessió de la Caserna. Aquest acord va ser immediatament aturat pel recurs interposat pel ministeri del Interior davant del tribunal contenciós-administratiu. Després una llarga guerra jurídica que seria feixuc detallar, l’any 2025 el Tribunal Suprem va emetre una sentència ferma que tancava el litigi, donant la raó a l’Estat al considerar que l’Ajuntament no tenia competències per anular unilateralment el conveni del 2006 que, a la pràctica, tornava a estar en vigor.
Aquesta determinació del quatripartit va ser criticada en el seu dia pel PSC i ara durament per Marta Farrés, que ha acusat als hereus del quatripartit “d’haver fet perdre temps i diners a la ciutat” portant el cas als tribunals, enfront a l’èxit “de la negociació”; una posició compartida pel PP i per Lluís Matas a les seves darreres hores com a portaveu de Junts. Ara bé, als hereus del quatripartit no els hi manca raó quan argumenten que, si no hagués estat per la seva oposició, s’hauria acabat pagant al ministeri com s’estipulava al conveni del 2006.
Bona notícia
En qualsevol cas, tothom ha coincidit en assenyalar el caràcter positiu, de bona noticia, d’aquesta operació mitjançant la qual l’Ajuntament de Sabadell, ara ja titular de la Caserna, cedirà els terrenys a la Generalitat, que es farà càrrec del cost de la remodelació de l’edifici, estimat en 70 milions d’euros, per encabir-hi les consultes externes de l’Hospital Taulí. Una bona notícia ja que si es materialitza (no com el cas de l’Hospital Ernest Lluch) contribuirà sensiblement a millorar les llistes d’espera i la saturació dels serveis sanitaris del consorci hospitalari.
Tanmateix, com s’ha apuntat des dels grups d’esquerra a l’oposició, l’eventual nou ús de la Caserna i d’Escola d’Infermeria a l’antiga fàbrica Artextil, de la que Illa va col·locar la primera pedra, incrementarà la forta pressió del trànsit que ja pateix la Gran Via a la qual caldria donar solucions de mobilitat.
Ara que el litigi sobre la Caserna sembla resolt, manca per solucionar el tema de l’edifici de Correus de la Via Massagué, també propietat de l’Estat, de manera que al diputat Aranda no li faltarà feina.
