Els recents incidents atiats per l’extrema dreta espanyolista han significat un punt d’inflexió tant pel que respecta al comportament de Vox com a la resposta de les forces polítiques representades al Consistori.
El resultat de les darreres eleccions municipals del 28 de maig del 2023 va plantejar dos interrogants. Primera, com gestionaria Marta Farrés la seva majoria absoluta? Segona, com es comportaria Vox, que entrava per primera vegada al Consistori, i quina seria l’actitud de la resta partits democràtics?
Ara, travessat l’equador del mandat, disposem dels suficients elements de judici per abordar la resposta a les dues qüestions. Respecte a la primera, el pacte amb Junts, sense necessitat per a la governabilitat del municipi, ha fet més mal a aquesta formació que al PSC. Hores d’ara, no s’ha tancat la crisi interna derivada dels enfrontaments entre la direcció local del partit, encapçalada per Francesc Baró, i la representació municipal, liderada per Lluís Matas. A més, l’eventual presentació d’una candidatura de l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana, introdueix un altre factor en les incertes perspectives electorals de la formació liderada per Carles Puigdemont.
Donar l’esquena a Vox
Sobre la segona qüestió, a la qual dediquem aquesta anàlisi, als primers compassos del mandat funcionà una mena de cordó sanitari contra l’extrema dreta espanyolista de Vox, no entrant en les seves provocacions i no donar-los protagonisme mediàtic i polític. Prova d’això, ha estat el rebuig a totes les seves mocions, que només han comptat amb el suport del PP. Tot i que el contingut d’algunes d’aquestes, per exemple les relatives a la millora dels barris, eren formalment assumibles.
Tanmateix, Vox ha utilitzat aquest cordó sanitari per alimentar les seves xarxes socials, que constitueixen la seva principal eina de comunicació i mobilització política, enfront els mitjans comunicació tradicionals, que ocupen un paper més aviat secundari.
Campanya islamòfoba als barris del sud
A les darreres municipals, Vox, amb 5.087 vots (6,5%), va obtenir dos regidors a l’Ajuntament de Sabadell. Això sense fer campanya a la ciutat, en el sentit tradicional del terme. Només els va caldre penjar la sigla, un indicador dels vents ideològics favorables a les extremes dretes neofeixistes. Als barris del sud i del nord de la ciutat foren la segona força política; això sí, a molta distància del PSC. Sens dubte, els recursos econòmics i la visibilitat mediàtica derivats de la representació en les institucions han afavorit la seva implantació.
Els incidents del passat estiu (més info: ‘Aldarulls al sud: un avís en tota regla‘) i la recent campanya contra les classes d’àrab a les extraescolars de l’Institut Escola Sallarès i Pla de Campoamor han marcat un punt d’inflexió. Tot i que amb una notable diferència.
A l’estiu Vox va magnificar un malestar real al barri per les activitats delictives d’un grup d’origen magrebí; ara, han provocat ells mateixos un conflicte que no existia, fent de Sabadell l’epicentre d’una campanya islamòfoba d’abast nacional.
Així, doncs, no és causal que la direcció catalana de Vox, amb la roda de premsa de la seva diputada Júlia Calvet dels divendres 17 d’octubre, triés Sabadell i el barri de Campoamor per donar el tret de sortida a la seva campanya d’àmbit nacional contra les classes d’àrab a les extraescolars dels centres docents públics.
Dilluns, 20 d’octubre, amb un fort desplegament dels Mossos d’Esquadra, es produí la concentració de Vox davant l’esmentat centre docent, precedida d’un comunicat de rebuig de les associacions de veïns dels barris del sud i la contra-concentració antifeixista convocada per Arran, organització de l’esquerra independentista (més info: ‘Tensió al sud per la campanya de Vox contra els cursos d’àrab‘).
Dimecres 22, Vox va pujar l’aposta i va portar al seu líder, Ignacio Garriga, en suport de la campanya que provocà una segona concentració antifeixista. L’impressionant cordó policial no va evitar el llançament d’objectes i pedres contra els membres de la comitiva de Vox, ni que el regidor de la Crida per Sabadell, Guillem Fuster, rebés un cop de porra (més info. ‘Garriga a Campoamor i tensió de nou amb Vox‘).
Tant a l’estiu com ara, l’objectiu de Vox és doble. D’una banda, presentar les protestes com una reacció “espontània” dels veïns contra la immigració musulmana, que només compta amb el seu suport polític. De l’altra, obtenir la màxima visibilitat mediàtica possible. Vox ha fracassat en el primer objectiu, ja que més que el suport han recollit el rebuig del veïnat del barri i no han pogut apropiar-se dels seus carrers. Però han triomfat en el segon, atesa l’àmplia difusió mediàtica dels incidents, més enllà de les xarxes socials.
Problemes de fons
La formació ultradretana espanyolista va portar la campanya contra les classes d’àrab a l’espai institucional del Ple Municipal, dilluns 27 d’octubre, mitjançant una moció. La resposta dels partits democràtics (llevat el PP) va estar liderada per la dura requisitòria de l’alcaldessa Marta Farrés, que va marcar un punt d’inflexió en la tàctica del cordó sanitari -de l’actuar com si Vox no existís- que s’ha fet insostenible des de l’ofensiva de Vox als carrers dels barris del sud de Sabadell (més info: ‘El 90 per cent del ple rebutja la campanya de Vox‘).
Sembla, doncs, que les forces polítiques democràtiques del Consistori han pres consciència que el combat contra l’extrema passa per respondre i rebatre amb eficàcia les seves falsedats i els seus discursos d’odi.
Tanmateix, restarien en la superfície del problema si circumscrivissin l’anàlisi als factors merament ideològics i polítics. Tot i la seva importància, ja que, com va mostrar Antonio Gramsci, les majories polítiques són el resultat de la victòria o la derrota en el terreny de la lluita ideològica o de les guerres culturals que és diu ara.
L’èxit electoral de Vox a molts barris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, com ara Campoamor, respon a malestars molt profunds que l’extrema dreta cerca capitalitzar. Uns barris amb una població autòctona envellida, amb elevades taxes d’immigració, alguns dels quals amb processos de degradació urbanística, agreujats per la severa crisi de l’habitatge i amb un percepció força generalitzada d’un empitjorament sense perspectives de les condicions de vida i de treball.
En conclusió, a més de la necessària lluita per la hegemonia ideològica, resulta imprescindible l’enèrgica actuació de les administracions públiques per entomar les arrels socials del problema. Sembla que la Llei de Barris, compromesa pel president de la Generalitat, Salvador Illa, vol orientar-se en aquesta direcció. Si és així contribuiria a pal·liar algunes dels negatius efectes urbanístics de la degradació d’alguns dels nostres barris.
Foto portada: Ignacio Garriga (VOX), davant d’un antiavalot. Autor: Xavi Cano.
