[Aquest article forma part del dossier central de L’Anuari de Sabadell, titular ‘Comerç i Ciutat’. Si voleu adquirir la revista ho podeu fer a la nostra botiga en línia]
Ningú ho diria, que hi ha gent a dins. Són les sis del matí d’un gèlid dimarts de novembre, i a la Plaça del Mercat de Sabadell l’únic que trenca el silenci són les passes d’aquells que, encara amb el cel apagat, surten a treballar. Ben abrigats, amb les mans a les butxaques i el cap amagat al coll de la jaqueta, voregen el Mercat Central sense aixecar la vista del terra. No s’adonen que, tot i que els porticons són tancats, ja fa estona que la cornucòpia del vitrall que presideix l’entrada és il·luminada, i que sota els seus peus, al primer dels soterranis de la plaça, hi ha una trentena de persones a punt d’acabar la seva jornada laboral.
“Els cuiners es posen a les dues de la matinada. S’encarreguen dels plats preparats que es venen a les parades. Ells pleguen quan obre el mercat”. És difícil entendre en Joan Segalà entre tant xivarri. El tarannà de la transpaleta que arrossega se superposa amb el dels camions del moll de descàrrega, l’obrir i tancar de portes metàl·liques i el frenesí de les cuines, situades a l’inici d’un llarg passadís de formigó ple de portes. “Aquí estan els magatzems. La majoria de les parades en té un, tot i que n’hi ha algunes que no hi guarden res”. El d’en Joan és el número 51, el de la parada de fruita i verdura Roser Clapés, un negoci que van engegar els seus avis allà pels anys seixanta, que van heretar els seus pares i que ell, tot i ser enginyer de professió, ha decidit continuar. Al magatzem només li queda un palet de fruita. La resta ja són a dalt, a la planta zero, davant de la parada, on el seu equip, unes onze persones, ja ha començat a col·locar l’expositor.
A dalt l’ambient és més relaxat, però igualment viu. Encara queda una estona perquè toquin les vuit, hora d’obertura del mercat, però la majoria de les parades que treballen producte fresc ja han pres forma. Hi ha d’altres que romanen tancades, esperant que els seus propietaris arribin, i moltes que, lamentablement, fa temps que no aixequen ni esperen aixecar la reixa. “Abans érem 100 parades, ara en som 60. Es nota que no hi ha relleu generacional”. En Joan entrega el palet als seus companys i, com cada matí, s’apropa a El Cafè del Mercat, una barra de fusta on l’Esther Vidal, parapetada a l’altre costat, serveix cafès des de ben d’hora. “Jo vaig fer enginyeria de telecomunicacions i vaig treballar fora un temps, però vaig decidir tornar. El treball és molt diferent. Aquí has de matinar, i hi ha una part important d’esforç físic. Treballem de dilluns a dissabte, i hi passem pràcticament tot el dia. A mi el mercat em ve de família, però són unes condicions dures i no tothom les vol”, explica en Joan.
Al seu costat s’asseu en David Vallès, el propietari de la peixateria Mari Luz. Se saluden amb la confiança de dos amics de tota la vida, i en David es demana un cafè sol. Ell ha matinat encara més que en Joan, és en peu des de dos quarts de tres de la matinada. El peix, a diferència de la fruita, no es compra la tarda anterior, sinó la mateixa matinada. Si té sort i el tràfic des de Mercabarna ho permet, en David arriba carregat a allò de dos quarts de sis. “La feina difícil és allà, no aquí. Tu tens una cartera de proveïdors, però vas a buscar la millor qualitat al millor preu. Has de trobar l’equilibri ràpid, perquè si no et pots trobar que mentre comparaves t’han fotut el peix que volies”. En Joan assenteix. Cada negoci funciona de manera diferent, però tots treballen rere un mateix objectiu: oferir producte de qualitat. “Jo vaig a comprar la fruita i m’estic cinc hores comprant. Això vol dir que, per escollir el proveïdor a qui compraré els préssecs, n’he tastat quaranta. I si, finalment els préssecs que porto avui no són bons, demà em queixaré, i els compraré a un altre proveïdor. Aquesta és la gràcia. Nosaltres no podem competir amb els preus de les grans superfícies, i no tractem de fer-ho. La passió pel producte i pel bon servei, aquest és el nostre ganxo”.
Quan toquen les vuit el mercat fa goig. Els llums ataronjats de les parades ressalten la qualitat d’uns productes col·locats amb cura absoluta: piles de fruita i verdura fresca perfectament apilades, mitjanes de vedella d’un vermell viu i ferm, gamba viva de Palamós i expositors atapeïts d’olives adobades, salaons i conserves. Els bars i les cafeteries del mercat comencen a servir els primers esmorzara, mentre que les parades esperen que engegui el dia. Totes menys una, la parada de llegums cuits Roca, on ja s’hi han apropat alguns clients. “Cuinem cada nit pel teu dia”, resa el rètol.
“Tot ha canviat molt”, assegura en Salvador Miralpeix. Ell és el propietari de la Carnisseria Miralpeix, i l’únic al mercat que encara desfà la vedella. Cada matí penja el tros sencer, i decideix, personalment i sota criteri expert, quins talls en treu. Així ho feia el seu avi, qui va obrir la parada quan ell era encara una criatura. “Recordo que anàvem al carrer Bonavista, a l’escorxador, i remenàvem amb el “matarife” fins que trobàvem allò que volíem. Després tornàvem al mercat, i a les set del matí ja hi havia gent fent cua per entrar a comprar. Ara no, tot ha canviat molt. Tu fas l’encàrrec i t’ho porten, i fins ben entrades les onze del matí no comença a venir gent”.
L’afluència de gent ha caigut durant els darrers anys. Segons en Salvador, la gent ja no pensa en el mercat quan ha de fer la compra, encara menys els joves: “Només se’n recorden de nosaltres a Nadal, quan han de quedar bé als sopars familiars. Vivim en una societat d’aparences, i retallem d’allò que no es veu. Li donem més importància a un cotxe o un telèfon que a parar una taula amb producte de qualitat, i preferim anar al gimnàs o sortir amb els amics a dedicar-hi temps a fer la compra”. Quan li pregunten pel relleu, en Salvador fa que no amb el cap. “S’acaba”, sentència. “Ningú no vol ser autònom. Treballem tota la setmana. No ens podem posar malalts, i no tenim caps de setmana, tot per guanyar just per viure. Si quan em jubili algú volgués quedar-se la meva parada em faria molt feliç, però el moment s’apropa i no hi veig la manera”.
Aquest és el problema principal del Mercat Central de Sabadell, la manca de relleu. És cert que en els darrers anys ha obert alguna parada, com ara Goril·la Sushi, de la Mercedes Jiménez; que parades consolidades, com ara Delizia italiana, de la María Grazielle Brucato, han crescut; i que un parell de parades de tota la vida han trobat relleu en joves com en Kevin Rodríguez, que ha allargat la vida de Fruits secs Àngels, o en Llorenç, que ha fet el mateix amb la Xarcuteria i Queviures Can Costa. La línia general, però, és la del tancament.
L’encarregat de trobar-hi solució és en Joan Valls, el gerent del Mercat Central. Arriba cap a les nou, quan els passadissos del mercat ja s’han omplert de veus, de vapor de cafetera i de bosses de la compra. “La realitat canvia, i també ho fa el mercat. Hem de pensar en les necessitats dels consumidors del 2026, i oferir una oferta comercial més potent”. L’objectiu, explica en Joan, és fer de la visita al mercat una experiència total. Són diverses les mesures planejades per aconseguir-ho, entre elles la reconversió de parades buides, que es volen utilitzar per muntar una sala d’exposicions, una sala de conferències, un espai de lectura i un parc infantil; l’organització de xerrades junt amb Sabadell Reempresa, on s’ofereixin cursos que permetin que el jovent aprengui oficis; activitats de promoció comercial, com ara tallers i actuacions; i la modernització de les xarxes socials del mercat. “Totes aquestes idees han de passar encara per l’Ajuntament, perquè tot es fa amb fons públics, però estem esperançats”, assegura en Joan. “Ens penedirem si deixem morir el mercat”.
